Je suis écrivain. Je suis marocain. Je suis homosexuel. Et, sincèrement, j’en ai plus que marre de constater que même ceux qui d’habitude défendent la liberté avec vigueur ne sont jamais là pour soutenir les homosexuels marocains dans leur combat.
Abdellah Taïa, publicat el 4/06/2015 a la revista Telquel

Viatjant pel món he comprovat que qualsevol conversa intel·ligent sobre Catalunya acaba sempre en un reconeixement, més o menys explícit, de la nostra capacitat històrica d'albergar o liderar tot tipus de reivindicacions. Serà per això que sento que una de les coses més catalanes de Catalunya són tots els col·lectius de persones que lluiten pel reconeixement i el respecte a la seva diferència sexual. Que el terme LGTBIQ+ s’hagi estirat fins a restar obert al que pugui venir és el millor símbol d’una societat avançada, per inclusiva. Si aquest 28J presumíem de llei pionera contra la discriminació de l'homofòbia, la lesbofòbia i la transfòbia, penjar la bandera de coloraines als balcons dels nous ajuntaments ha estat la millor manera de començar els mandats del canvi. Ara el Tribunal Suprem dels EUA declara legal el matrimoni homosexual i facebook posa filtres per tunejar els avatars, però mèrit el de tota la gent que fa trenta-vuit anys va organitzar la primera Marxa de l’Orgull a Barcelona, quan l’homosexualitat encara era delicte. Llavors es demanava amnistia per a les persones preses i la derogació de la Llei de Perillositat Social. "¡No som perillosos!” cridaven.

La situació no podia ser més semblant a la que es viu avui al Marroc. L’article 489 del Codi penal és l’article maleït que il·legalitza l’homosexualitat. De tres mesos a tres anys de presó. Malgrat la «nostra»desil·lusió amb les «seves» Primaveres, les societats àrabs es mouen i molts col·lectius lluiten, al seu ritme, per la despenalització amb campanyes com #love_is_not_a_crime, però ho tenen molt cru. Un dels últims senyals d’alarma ha estat l’expulsió il·legal, el passat 4 de juny, d’una cooperant catalana de l’ONG Novact, que va ser retinguda, interrogada i dipositada a Algesires, acusada de donar suport a la “desviació moral del país”. Mal rotllo. Novact treballa amb col·lectius LGTB locals. Quan s’atreveixen a tocar a una estrangera és que la repressió amb la població local ja s’ha generalitzat.

Novact ha estat víctima de «l'efecte Femen». El 17 de maig, Dia internacional contra l’homofòbia, havia acusat al govern marroquí de practicar detencions per motius d'orientació sexual i de vulnerar el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics. Però que dues franceses es fessin petons sense samarreta davant la tomba d’un heroi de la independència -com diu la Brigitte Vasallo, una tonteria colonial kingsize- va ser massa. Cacera d’activistes locals i internacionals i el millor regal per als partits conservadors: LGTBI sinònim de perversió importada, d'occidental, de perill per a l’islam i l’ordre social. No són perillosos!

A aquesta banda del Mediterrani, silenci. Encara esperem el comunicat de suport a la cooperant catalana dels governs espanyol i català. O el comunicat del govern català exigint explicacions a l’espanyol. No ha servit de massa que la nostra superllei LGTBI, al seu article 18bis, digui que les polítiques de cooperació han d’impulsar projectes que defensin i reconeguin els drets de les persones LGTBI en països en què pateixen persecució o discriminació. O que tinguem un Pla director de cooperació centrat en la defensa dels drets humans en general, i dels drets de les dones en particular. Sembla que els drets de les dones catalanes cooperants no es contemplen enlloc. Com pot ser? Casualitat casual que deu dies després de l’expulsió el conseller Homs anunciés que «obríem» ambaixada a Rabat i que seria “un espai de relació econòmica i, òbviament, un espai de relació humana amb aquests països”. Òbviament, va dir. Relació humana va dir. Música de violins.

Quan el govern de Marroc garanteix «estabilitat política» als inversors, algunes tremolem. L'estabilitat són companys i companyes marroquins amagats o fugint. L'estabilitat són espesos silencis institucionals i més por i més patiment. L'estabilitat és Leila Amrouche, dona lesbiana i símbol de la lluita LGTB, que va preferir suïcidar-se abans de casar-se per la força i «curar-se». Per sort, la nostra Marxa de l'Orgull ja no s'acaba a les Rambles i, tard o d'hora, l'amor, qualsevol tipus d'amor, tampoc no serà un crim al Marroc. Gràcies Novact. No abandoneu. Gràcies per alimentar la millor versió de nosaltres mateixos.