La casta catalana sap molt bé com torpedinar els projectes que no assumeixen el castrant patró econòmic, intel·lectual, històric i memorialista que ells han imposat a les últimes dècades mitjançant un relat que tots hem d'assumir com a dogma i única veritat. Sens dubte, aquests funcionaris que administren, gestionen i reparteixen contractes, ajudes i subvencions són els nous capellans d'una religió monoteista generada des del control absolut dels fons públics. I aquest control per a res el poden perdre. D'aquí el terror a aquestes eleccions en què Barcelona en comú i CUP són vilipendiats per la casta per la seva aposta clara a favor de frenar la desintegració social i democratitzar el model econòmic i cultural.
En l'àmbit de la creació, la gestió d'espais, la universitat, la premsa, l'educació, els arxius municipals i històrics, els museus, les exposicions, la indústria cultural, els espectacles i el màrqueting han de servir per mantenir aquest reduccionisme que genera descomposició i malestar. Qui no obeeixi i no serveixi al relat del poder, està condemnat a la marginació, a l'autodestrucció o el silenci. El que no s'asseu en la nova religió és selva, és por, és impostura, és no-res.
Malgrat tot, alguna cosa profunda s'ha esquerdat. La crisi també ha plomat als popes d'aquesta nova bombolla econòmica i intel·lectual. D'aquí la histèria contra qualsevol projecte polític, cultural i social que no combregui amb el seu credo i desvetlli noves expectatives, generi relleu generacional i produeixi i inventi una acció de govern més social, més justa i molt més democràtica en la qual puguem sentir-nos feliços. El model consumista tampoc és acceptable.
Recordo, ara amb passió una trobada que vaig viure en els anys noranta, la vitalitat intel·lectual del qual va llaurar una nova empenta a la meva tasca d'agitador cultural i social, ja que em va prevenir del mal ús de les xarxes de la informació. Aquesta trobada es va produir a Buenos Aires, el 1996. Va ser amb Paul Virilio. Un teòric cultural francès, urbanista, inspirador de l'estètica de la desaparició, deixeble de Derrida i autor de llibres tan interessants com La màquina de visió, Cybermonde i La bomba informàtica.
En el món globalitzat, em va dir, el temps s'ha menjat l'espai vital. Vivim en funció de la velocitat de les xarxes, la qual cosa comporta incertesa, risc i acceleració. Els contactes ja no són personals sinó virtuals i instantanis. I aquestes noves tècniques, sorgides de la indústria militar del Pentàgon, amaguen les claus d'un nou totalitarisme i d'una ciutat-món poblada per hipersedentaris que viurà a dues velocitats, la dels que puguin integrar-se i les dels que no.
La societat occidental s'encamina a un estat de profunda infelicitat, perquè la realitat va més ràpida que la informació. La incertesa i el malestar no només deriven de l'atur, l'habitatge o la manca de recursos. Va molt més enllà. Es tracta d'un «mal estar», d'una incapacitat de ser i de l'obsessió per aconseguir una felicitat que condueix al drama. La situació de la qual ja no podem escapar, amb aquesta velocitat absoluta, és la invenció d'una perspectiva del temps real que vindria a reemplaçar la perspectiva de l'espai real, descoberta pels artistes italians del Quatrocento. No ens adonem fins a quin punt la ciutat, la política, la guerra i l'economia del món medieval van ser revolucionats per la invenció de la perspectiva.
El cibersespai és una forma nova de perspectiva. Amb el desenvolupament de les autopistes de la informació ens trobem davant d'un fenomen nou: la desorientació. Una desorientació que completa i remata la desregulació social i la desreglamentació dels mercats financers, de les que ja coneixem els nefastos efectes.
Després em va parlar de la segona bomba: la bomba informàtica. Una bomba on la interactivitat en temps real seria a la informació el que la radioactivitat és a l'energia a la bomba atòmica. La desintegració, em va dir, no incumbeix només a les partícules de la matèria sinó a les persones que componen les nostres societats. Se la veu en acció amb la desocupació, el teletreball i les deslocalitzacions. Per tant, així com la bomba atòmica va necessitar, molt ràpid, la posada a punt d'una dissuasió militar per evitar la catàstrofe nuclear, la bomba informàtica necessitarà una nova dissuasió societària per aturar els estralls de l'explosió de la informació generalitzada.
Avui, bastants anys després, quan observo la dependència que generen twitter, facebook i els mòbils; quan molta gent substitueix les trobades reals per missatges de text o enviament d'imatges; quan perdem capacitat de concentració per a la lectura d'un text de tres-centes pàgines; quan el procés electoral de les noves formacions que ens poden treure de l'embolic de la corrupció generalitzada depèn en excés de la velocitat de les xarxes, revisc les reflexions de Virilio.
La velocitat de les xarxes pot descol·locar qualsevol plantejament electoral que pretengui canviar la situació. Els cops d'efecte sobtats pertorben els estats d'ànim de bombolla. Per tant, la plaça, la trobada real, l'assemblea, l'autogestió en un espai real, i el treball quotidià en companyia d'altres és el contrapès necessari.
