El terme les "llengües de França" és una expressió emprada per certs corrents de pensament per a designar el conjunt de llengües parlades al territori francès, a més del francès, l'única llengua oficial de la República i, conseqüentment, la més parlada.
A França se les anomena habitualment "llengües regionals", i de vegades se les considera dialectes o fins i tot patuès (francès patois), que té un significat pejoratiu i que posa en relleu la situació de diglòssia i substitució existents.
A la imatge, obra d'Éducation Nationale i del 2013, dóna una idea no aproximada de l'estat de la vitalitat de les diveferents llengües parlades a la República francesa.
L'Assemblea de la República francesa va aprovar el gener de 2014 la ratificació de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, a proposta del president François Hollande i el primer ministre Jean-Marc Ayrault, que s'hi havien compromès, amb els següents suports: 361 vots a favor i 149 en contra, en què hi van votar 510 diputats. La reivindicació venia de llunya, i així l'any 1999 el primer ministre Lionel Jospin va signar aquesta carta de drets, però aleshores Jacques Chirac no va ratificar-la i va impedir que França reconegués els drets lingüístics de les seves minories. En canvi, l'actual president, el socialista François Hollande, sí que va incloure al programa electoral la ratificació de la carta, un tractat internacional en forma de convenció per al reconeixement i la defensa de les llengües europees que acaba de fer vint anys. Fins ara l'han signada 33 estats dels 47 membres del Consell d'Europa.
Per contra, és inestimable la tasca de la Federació per les llengües regionals dins l'ensenyament públic / Fédération pour les langues régionales dans l’enseignement public o FLAREP reagrupa les principals associacions (pares i mares d’alumnes i/o professors i professores) que treballen al desenvolupament de les "llengües regionals" (català, bretó, cors, euskara, occità...) dins el servei públic d'educació. Fou creada a Baiona al novembre del 1987. I compta amb el suport del Consell General de Catalunya Nord, de la Vila de Perpinyà, del Consell Regional, del CDDP de Perpinyà, de l'Institut Franco-Català Transfronterrer i de la Universitat de Perpinyà.
La llengua a la Catalunya Nord
Segons les enquestes més recents un 40% de les famílies nord-catalanes demanen un ensenyament bilingüe i al menys 75 % un ensenyament en català (cf. « informe sobre la situaciò de la llengua catalana (2012) » p. 93). Segons fonts vincluades a la Federació en defensa de la llengua i cultura catalanes (diari l’Indépendant del 23 d’abril 2014) el nombre d’alumnes del primer grau de les escoles estatals que reben un ensenyament bilingüe és de 2415 sigui el 6,28% del total dels alumnes escolaritzats en aquells centres. S’ha d’afegir-hi els 701 alumnes d’ensenyament maternal i primari que reben un ensenyament immersiu a l’escola associativa a vocació pública catalana la Bressola i l'escola pública immersiva Arrels que, a Perpinyà, escolaritza 240 alumnes. Bilingüe o immersiu al primer grau són doncs un 7% de l’efectiu total. Pel que fa a l’ensenyament de segon grau, durant el curs anterior eren 2381 alumnes que rebien un ensenyament opcional o com a llengua viva 2 o 3 en els centres estatals i el curs present tenim al col.legi Pompeu Fabra de la Bressola, al Soler, 140 alumnes.
Tal i com va descriure Miquel Mayol fa poc temps, hi ha hagut un progrès "Però un progrès lentíssim. Hom té la impressió que l’Estat adopta una política de compassió terminal: el gota a gota que es dóna al moribund per estalviar-li els patiments de l’agonia. És evident que amb la llengua va la cultura. Cultura, llengua, territori poden desembocar en una reivindicació més àmplia, la d’une minoria nacional que un dia pot demanar els reconeixements dels seus drets, drets reconeguts en totes les societats democràtiques. Doncs, evidentment, l’ensenyament del català es fa en una dinàmica conflictiva amb la por d’un Estat que veu que se li acaben els rèdits de la "grandeur."
Al dia d'avui hi ha tretze llengües que són objecte d'ensenyament públic a França, i són aquestes a què hom es refereix normalment en parlar de "llengües regionals":
1) en el marc de la llei Deixonne (1951): el basc, el bretó, el català i l'occità
2) des de 1974: el cors
3) des de 1981: el tahitià
4) des de 1992: quatre llengües austronèsies (l'ajië, el drehu, el nengone i el paicî)
5) des de 2006: el gal·ló, el luxemburguès i l'alsacià.
A l'Oficina europea per a les llengües minoritàries, la branca francesa agrupa 10 comunitats lingüístiques: bretó, català, cors, llengües criolles, alemany/alsacià, basc, luxemburguès/mosel·lès, neerlandès/flamenc occidental, occità i llengües d'oïl.
