“El salt d’Albano Dante a Podemos i la proposta de Teresa Forcades contenen signes d’una complicitat que obstaculitzaria alliberament nacional i social a Catalunya”
L’oferiment de Teresa Forcades per a encapçalar una llista el 27S és, parcialment, una grata sorpresa. La seva figura mediàtica és un reclam electoral i, a més, té una capacitat innegable de suscitar consensos. Però he dit “parcialment” perquè potser crea més interrogants dels que contribueix a resoldre. Érem moltes les persones, dins el Procés Constituent (PrC) que anhelàvem que fes aquest pas, però que ara, i en els termes en què ens ho proposa, estem sorpreses. El fet és que hi ha més coincidències de les que, a primer cop d’ull, pot semblar entre les persones que donen suport a la seva iniciativa i les que, quatre dies abans, havien firmat el manifest de suport a Albano Dante, avalant el seu salt del Procés Constituent a Podem (o Podemos, com en vulgueu dir).
Algú em podrà advertir que la roba bruta es renta a casa, però aquesta frase la tinc tan sentida en la meva vida sindical que la considero simplement retrògrada. Quan el que es vol fer és un procés constituent des de baix, a part de limitar les dosis de personalisme i/o de messianisme, cal la màxima transparència perquè ningú dels de baix pugui dir que l’han enganyat. I el fet és que jo, com a membre dels de baix del Procés Constituent, em sento enganyat. Posem dates i noms per a no perdre’ns. El 10 d’abril del 2013, salta als mitjans de comunicació el manifest rupturista de Teresa Forcades i Arcadi Oliveres. Nou mesos més tard, el 17 de gener del 2014, Pablo Iglesias presenta Podemos. I qué tenen a veure entre ells aquests dos fenòmens? A banda del clam social que dóna la benvinguda a tots dos hi ha una altra coincidència: hi ha un mateix partit, en el sentit més clàssic del terme, que fa part de totes dues formacions. Són els Anticapitalistes (amb majúscula), que a Catalunya tenen el nom de Revolta Global. És conegut públicament que els Anticapitalistes (Teresa Rodríguez, Echenique...) són una part minoritària però totalment integrada a Podemos. Això sí, després d’haver hagut d’adaptar part de la seva estructura organitzativa als requeriments de la formació de Pablo Iglesias. En canvi, ben poca gent de PrC i menys gent de fora d’aquesta organització coneix fins a quin punt Revolta Global hi remena les cireres; i menys encara s’ha pres cap precaució perquè la seva activitat rígidament organitzada no condicionés una formació naixent, molt menys estructurada.
Tal com ho va expressar encertadament Arcadi Oliveres, a Catalunya no calia un partit com Podemos. És evident que totes les combinacions d’idees tenen dret a expressar-se políticament, tan evident com que tampoc tot no s’hi val. N’ s’hi val, posem per cas, que el manifest de suport a l’amic Albano comenci dient que, després de cinc anys de corrupció ..., creiem urgent una alternativa ... Com diu?! Què és el que feien, el meu amic i altres signants del manifest mentre eren membres de la Coordinadora del Procés Constituent? Jo em pensava que, tots junts, fèiem això que diuen que s’ha de fer ara, però tot sembla indicar que més aviat estaven preparant la desaparició del PrC i el salt a Podemos. Tampoc no s’explica que aquest manifest parli d’un procés constituent a Catalunya sense exposar clarament com es faria, sense parlar d’independència, quan tots sabem que Pablemos diu que això no és possible amb la Constitució espanyola actual, com si els objectius que proclama fossin possibles dins l’actual marc legal, bo i més quan ell vol una Espanya unida. I a ningú més que a mi se li fa estrany que en el manifest de suport a Albano no surti ni un sol cop el nom de Podemos?
A partir d’aquí poca cosa més queda per fer si no és afrontar el debat, un debat que aquest sí que ja s’ha iniciat, sobre si Podemos és, o no és, lerrouxisme d’esquerra, perquè el que no es pot fer és insistir en la identificació de l’independentisme amb CiU com si no existís cap força política que desfés clarament aquest binomi. Ja n’hi ha prou de confusionismes. Tant les CUP com el Procés Constituent uneixen en el seu ideari l’alliberament nacional amb la revolució social. Un ideari que no és pas nou sinó que és una aspiració històrica que el lerrouxisme, l’estalinisme i el feixisme s’han dedicat a ofegar. Però la ignorància i/o la mala fe fan repetir errors. Qualsevol força que es consideri simplement democràtica no pot supeditar l’emancipació d’un país a l’estat que el domina, de la mateixa manera que no s’acceptaria que una separació conjugal quedés en mans de l’home de la casa. I a la gent preocupada per hipotètiques fronteres i per irrellevants identitats se li ha d’explicar que la independència és un dret que s’ha de poder exercir i que sense independència no hi haurà procés constituent, ni cap dels punts programàtics del PrC són possibles. Revolta Global, com a membre de Podemos per mitjà d’Anticapitalistes i membre alhora del Procés Constituent, tenia la responsabilitat d’iniciar obertament el debat, però el va fer a porta tancada, es va decidir per Podemos i va continuar fent part del PrC amb l’únic objectiu de desactivar-lo. I tant que ho ha anat aconseguint!
Més que no pas enregistrar en àudio les converses amb la resta de grups, tal com proposa Teresa Forcades, el que cal és un debat obert i sincer. La iniciativa d’Albano i la proposta de la Teresa són sospitoses de complicitat. No sols pel fet que tenen suports comuns. També perquè arriben immediatament després que un bon nombre de membres del PrC vàgim elaborar un document per a aprovar a la pròxima assemblea del 14 de juny per tal que el Procés retorni a la línia que mai no hauria d’haver abandonat, és a dir, la “Crida a la independència rupturista i el canvi social”. És clar que la CUP no és la perfecció. Fins i tot podria contenir algun partit tan manipulador i sectari com el que tenim nosaltres, com el que tenen totes les formacions. Això sí, però sense tant de pes específic com el que té Revolta Global dins el PrC. Innocent de mi jo em pensava que el paper que podia jugar el PrC al costat de les CUP era de contrarestar aquests sectarismes, a més d’aportar-hi l’ambició de ser majoritaris, que a alguns els manca. D’altra banda, la capacitat d’obtenir consensos no es perd pel fet d’haver pres partit. I avui per avui, Podemos diu que anirà sol (tant de bo Albano demostri que no té interessos partidistes i es presti al diàleg). ICV sosté que només ells són l’esquerra de debò (tant de bo fessin algun propòsit d’esmena), i només les CUP i la multitud de grups que treballen amb aquesta organització, compleixen els requisits per a treballar conjuntament. I ho podem fer sense el fantasma (no ha estat mai altra cosa que un fantasma) de ser absorbits ni devorats. Cal tornar a començar a parlar amb tothom com dos anys enrere? Tornar a esperar al darrer moment per a decidir-nos, mentre que les altres opcions avancen, i respirar, com al mes de gener, si Mas torna a ajornar les eleccions? Això seria paralitzar el PrC.
Per raons evidents, després de dos anys de predicar la necessitat de la unitat, presentar-se en solitari no seria entès ni convenient. Més divisió? Per què no considera Teresa Forcades l’opció de presentar-se com a PrC, amb les CUP, quan més d’un cop ha remarcat clarament les afinitats amb aquesta formació tot sabent que, sense la seva oposició, aquesta proposta seria la guanyadora a l’assemblea del PrC del 14 de juny? A qui vol dir exactament que descarta Albano de la seva proposta pel fet que trairia, segons ell, la necessària ruptura aliant-se amb en Mas? Albano sap perfectament que les CUP comparteixen fil per randa la seva tesi, segons la qual CiU no és un partit realment sobiranista sinó que són els nacionalistes conservadors que utilitzen l’eix nacional per tal d’amagar el social com les suposades esquerres que deixen coixa la ruptura social robant-li l’eina de l’alliberament nacional. A qui més no interessa que l’espai que uneix aquests dos eixos es consolidi?
