El propòsit d’aquest article és el d’intentar concretar la certificació (per altra banda, prou clara en les seves manifestacions i anàlisis per la majoria d’actors rellevants de l’independentisme) de que el procés català es troba en un nou cicle polític que, com a tal, presenta noves amenaces i noves oportunitats en la culminació d’aquest a nivell tàctic. En aquest sentit, donada la rapidesa dels esdeveniments, aquest petit anàlisi des de la vesant discursiva el situo entre el període comprés entre el 9N i les properes (esperem) eleccions del 27 de setembre a partir de les quals convindrà tornar a aturar-se i pensar quins elements es mantenen i quins s’han de tornar a repensar.
Comencem doncs.
Fa uns mesos, feia un treball sobre el sobiranisme i el procés català com a primera expressió dins l’eix fonamental de la recuperació de la sobirania popular repetit en tots els processos que pretenen apuntar a la transformació social. En aquell moment, veia dues amenaces: 1) La dificultat d’establir un eix de divisió clar que pogués deixar a CiU i als sectors privilegiats fora de l’independentisme per a construir un bloc de majories indiscutiblement popular i de transformació social. 2) L’amenaça de l’auge del discurs d’una Espanya reformable i plurinacional alimentat, sobretot, per Podemos. Segons el meu parer, aquestes amenaces han canviat i han obert noves finestres d’oportunitat.
1. La construcció de l’eix independència-sobirania-procés constituent.
Sobre el primer punt, val a dir que un dels principals errors que vam cometre des dels sectors que veiem la independència com a obertura d’un procés constituent popular va ser la de regalar el concepte ‘sobirania’ o ‘sobiranisme’ als grups privilegiats catalans. Vist amb perspectiva, el procés català va ser el primer que va situar el debat de la sobirania en un eix central, que després ha resultat ser la contradicció fonamental on situar qualsevol procés de ruptura amb els discursos hegemònics dominants. No obstant això, en la lluita pel significat d’aquest terme, i gràcies, sobretot, a actors externs, sembla que el discurs rupturista està guanyant la batalla en la guerra de posicions i això ens obra una oportunitat indiscutible en la possibilitat de situar CiU fora del camp de la ‘defensa per la sobirania’.
En aquest sentit, el discurs de Podemos i Guanyem que situa PP, PSOE i CiU contra la sobirania popular ens ajuda moltíssim en l’articulació de l’eix antagonista que pugui deixar fora del procés constituent català als grups privilegiats. Així mateix, el propi Govern d’Atur Mas, que semblava que recuperava empenta gràcies a la performance del 9N, no ha parat de sembrar dubtes sobre el seu verdader compromís en l’avenç cap a la independència i, per tant, això obra la oportunitat a assenyalar la formació com a enemics o, al menys, ‘lastres’ per l’independentisme i, per conseqüència, del ‘sobiranisme’ i la ‘sobirania’. La memòria és curta i el moment polític tant frenètic que la divisió entre amic-enemic, hegemònic i no hegemònic es converteix en mal•leable de la nit al dia.
En conseqüència, el que cal és aprofundir en la lluita pel significat de la paraula ‘sobiranisme’ i ‘sobirania’ entesa com a ‘govern dels molts pobres’ (altrament, democràcia segons Aristòtil) i ‘revolució democràtica’ i lligar-la intrínsecament a la independència, que, al mateix moment, s’ha de situar com un sinònim d’obertura d’un procés constituent. En aquest camí, cal denunciar el paper de CiU i dels grups privilegiats com a enemics de la sobirania i, per tant, de la independència, sense caure en l’error de situar que hi ha “dos independències”.
Al marge de que aquesta és una equació imprescindible si volem que el discurs rupturista acabi hegemonitzant l’independentisme, és una operació necessària per l’independentisme en sí mateix que no serà mai majoritari si no és capaç d’ampliar majories a través de l’eix social. Això és el que ha entès i està aplicant l’ANC i el que, des d’un punt de vista encara impregnat d’un cert conservadurisme, anirem a fer el proper 11 de setembre. Sobre l’ANC, però, caldria fer-ne tot un article al marge ja que, a part de les seves mancances explícites després del 9N i amb tots els meus dubtes de que hagi de continuar esdevenint l’actor principal en el procés, és un actor perillós a l’hora de poder incloure nous actors a l’independentisme, i, sobretot, a l’hora de situar CiU i els grups privilegiats fora de la construcció independència-sobirania-procés constituent.
2. El gir al centre i al centralisme de Podemos
Com tothom s’ha assabentat, i tenint la seva màxima expressió en la dimissió de Monedero el passat dijous, Podemos ha pres la decisió de fer un gir cap al centre (en el sentit ideològic) i cap al centralisme (en el sentit nacional espanyol) des del seu estancament en les enquestes, la decepció de les eleccions andaluses i l’auge de Ciutadans. No m’estendré en perquè arribo a aquestes conclusions, però, per entendre-ho, recomano molt la roda de premsa d’Iñigo Errejón sobre la campanya per les autonòmiques i les municipals en la que s’anima a unificar el discurs a tots els territoris; i el debat entre Lassalle i Errejón a la Vanguardia, en el que el líder intel•lectual de la formació exposa el seu anàlisi, molt matisat respecte d’anàlisis anteriors, sobre la ‘crisis de règim’.
Aquest gir és, en aquest sentit, el millor que li podia passar a l’independentisme per establir-se com únic projecte real i en positiu en la defensa de la democràcia, el canvi de règim i la sobirania popular pel poble català. És simptomàtica, per exemple, la última enquesta de la Vanguardia d’aquest dissabte en la que el 70% dels catalans consideraven que l’auge de Podemos no suposaria cap canvi determinant en el procés. Així doncs, l’estratègia de la formació a Catalunya que des del principi s’havia situat en canviar l’eix fonamental de la política catalana del debat sobre el procés a un ‘la lucha contra la catsa’ en el marc territorial de l’estat està fracassant, i això és una molt bona notícia.
És més, no només està fracassant aquest eix, sinó que, si mirem, per exemple, l’acte de Guanyem Barcelona a Sants aquest passat mes d’abril en el que van intervenir Errejon, Domenech i altres persones de Guanyem, veurem que, tot i que, seguint l’estratègia, no es va mencionar en cap moment la mobilització popular independentista, el procés constituent ja no es situa únicament dins els marc espanyol (al menys des de les formacions catalanes i quan els líders de Podem venen Catalunya) sinó que es deixa a l’ambigüitat a quin nivell territorial es produirà dit procés. Entroncant-ho amb la necessitat de la construcció de l’eix sobirania-procés constituent, aquest discurs passa a situar-se en la mateixa guerra de posicions que la nostra, en la que només ens manca a nosaltres afegir-hi ‘independència’ com a indissociable.
3. Conclusions
Si aquest anàlisi d’amenaces i oportunitats del nou cicle polític obert a partir del 9N en un moment de simulat estancament de la mobilització social i dels procés que aspiren a la transformació és encertat, s’estableixen, doncs, tres tasques fonamentals per als que defensem que la única emancipació popular possible es donarà a través del procés d’independència:
1. La lluita per la batalla del significant ‘sobirania’ i ‘sobiranisme’, amb l’ajuda dels altres actors polítics que també estan lliurant la batalla i situant aquest eix com a central, que deixi fora CiU i els sectors privilegiats d’aquesta defensa a través de la visualització constant de les seves contradiccions.
2. Construir la cadena d’equivalències entre sobirania-independència-procés constituent en la que es pot comptar amb el renovat discurs de l’ANC, tenint en compte les seves mancances i el fet de que és pràcticament impossible que des d’aquesta organització es deixi a CiU fora del camp de la defensa de la sobirania, al menys, a nivell explícit.
3. Aprofitar el gir centralista i cap al centre (sense parlar de la crisis política) de Podemos per demostrar que l’únic procés aglutinador de demandes i en positiu que pot avançar cap als avenços democràtics i socials exigits pel poble català és la Independència.
