En els propers mesos, les confrontacions polítiques i socials, així com les seves expressions electorals, donaran al nostre poble la possibilitat d’incidir i modificar el nostre futur més immediat: si continuem acceptant la lògica del capitalisme i del règim monàrquic espanyol o si, per contra,actuem des de la lògica dels interessos estratègics del poble treballador català. Si continuem assumint una lògica submisa de poble espoliat, dominat i explotat o ens decidim a construir la República Federal dels Països Catalans. Una república que ha de ser igualitària, solidaria i feminista.
Els gestors del sistema intentaran imposar l’eixida oligàrquica i espanyola. Enguany, la tercera restauració borbònica espanyola compleix 39 anys, els mateixos que sumà el franquisme des del dia del colp de 1936 fins a la mort del dictador. El mateix any que el nou rei Borbó commemora els seus “70 anys de pau”, volen recuperar els més rancis mecanismes de la segona restauració: la “constitució interna/orgànica” que imposa el seu ordre, mantenint els seus dominis territorials i econòmics i eix sufragi universal que sempre han fet servir “de manera pràctica”.
Ara, la crisi sistèmica els aboca una altra vegada a la cruïlla de sempre: sense cap credibilitat, eix ordre veu com el que havien estat les seues armes es poden girar contra ell. S’obre un període electoral i de confrontació política que, recollint el testimoni de Grècia, començarà amb les eleccions municipals i autonòmiques del 24 de maig, que poden suposar el principi del fi del règim del 78. Per al poble treballador dels Països Catalans, la fita central arriba amb les eleccions el 27 de setembre al Principat. L’independentisme combatiu ha de treballar juntament amb els sectors més conscients del nostre poble per fer d’aquestes eleccions l’inici de la ruptura amb l’Estat espanyol i amb la lògica de la troika. El cicle electoral culminarà amb les eleccions espanyoles de finals d’any, amb el govern del PP, amb l'inestimable ajut del PSOE, resistint fins a l’últim dia per a mantenir les polítiques antipopulars del capital revestides segons l’ocasió de directives europees, de mandat de la troika o d’acords com el TTIP.
Per tant, al llarg de tot aquest any 2015, l’atenció política s’hauria de centrar en el necessari debat constituent, és a dir, en el debat polític sobre la República Independent i Federal dels Països Catalans. Un debat que ha de ser molt més sobre els continguts polítics, sobre drets i reivindicacions, que no pas de formulacions jurídiques concretes d’una Constitució, que en tot cas haurà de ser el resultat d’un debat horitzontal i participatiu.
La covardia política de la burgesia i dels seus partits, que no acaben de desenganxar-se de l’autonomisme legalista, ens aboquen a la necessitat de convertir les eleccions autonòmiques del 27 de setembre al Principat de Catalunya en una mena de plebiscit substitutori d’un veritable referèndum d’autodeterminació. Hem de fer servir les eleccions com a eina “de desconnexió” de l’Estat espanyol, i d’inici del camí de la Independència política. En aquest sentit, seran també unes eleccions “constituents”.
Al Principat hem de treballar perquè les forces que en aquest moment estan clarament a favor de la ruptura amb l’Estat espanyol surtin reforçades en les eleccions municipals del 24 de maig. Si les forces rupturistes, i molt especialment la CUP, multipliquen la seva representació, tindrem la garantia i l’espenta fonamental per a fer de les eleccions del 27 de setembre allò que necessitem.
La CUP, com a expressió concreta de la Unitat Popular, té la possibilitat de jugar, com ja ha demostrat en l’actual legislatura, el paper de garant imprescindible perquè aquest procés no es faça d’esquena al poble, sinó amb la més àmplia participació popular, tot garantint l’inici del procés constituent que, en la construcció d’un nou Estat, contemple les reivindicacions i necessitats presents i futures del poble treballador català. Així, la CUP es converteix en la peça fonamental per assegurar un procés clarament rupturista i que pose les bases de la construcció d’un Estat democràtic on s’assegure la participació real del poble en la presa de decisions.
Perquè la realitat dels fets dels darrers anys han palesat que ni CiU, en crisi interna i ferma defensora del sistema social vigent, ni ERC, per la seua ambigüitat a l’hora de proposar un projecte social diferent a l’existent, són forces capaces d’assegurar una clara ruptura amb l’Estat espanyol i, per tant, d’atraure amplis sectors i forces populars a la formació d’un nou Estat. En una posició semblant es troba ICV, que, per una banda, intenta atraure el vot dels sectors populars més influenciats per la propaganda de l’Estat contra la independència i, per l’altra, dóna suport a projectes obsolets i metafísics, com el federalisme espanyol. Si el procés depengués d’aquestes forces, la seua dilatació en el temps estaria garantida i podria esdevenir un element decisiu per aconseguir que no continués endavant.
Un altre element és l’aparició de Podemos, darrer intent regeneracionista de l’esquerra espanyolista (que compta amb el vist-i-plau dels mateixos sectors del capitalisme espanyol que en el seu dia el van donar al PSOE), que considera que és possible fer canvis estructurals sense posar fi al sistema de dominació, mitjançant reformes parcials i la lluita contra la corrupció. Més enllà de la voluntat de bona part de les bases de Podemos, aquest nou partit apareix a hores d’ara com el més ferm ariet contra les necessitats del nostre poble, que passen per la concreció del procés independentista, l’obertura d’un veritable procés constituent i la construcció de la nostra República Federal dels Països Catalans.
Al País Valencià i les illes Balears, aquestes eleccions autonòmiques representaran el principi d'un camí marcat per la Primavera i la Crida. Les corruptes estructures provincianes del PP les afronten amb la ciutadania ocupant els carrers des de 2011 contra les seues polítiques de terra cremada. Els canvis que poden produir-se amb la pèrdua de la majoria absoluta del PP poden representar l’inici d’un nou escenari més propici per les polítiques pel Dret a Decidir i, per tant, de projectes cap la ruptura democràtica i d’obertura d’un procés de recuperació nacional.
Tots aquests processos electorals i polítics són les eines d’expressió d’aquesta gran massa crítica, les eines per a avançar en un objectiu, que és Dret a Decidir, la Ruptura Democràtica per o cap a la Independència. Enfront trobarem la força centrípeta del sistema, que vol aconseguir imposar la seua lògica a través de propostes polítiques suposadament renovadores que situen les eleccions com la seua fi perquè, finalment, siguen l’eina reproductora d’aquest sistema.
Al País Valencià i a les Illes, el paradoxal caràcter plebiscitari d’aquestes eleccions, presentades com les que han de servir “per a fer fora al PP”, mostren clarament aquesta contradicció. Obtindre una majoria suficient per a generar un canvi de governs fa que res puga suposar un obstacle i tot quede supeditat a guanyar les eleccions. N'és un exemple el cas d’ERPV, que ha esdevingut una patata calenta que Compromís ha passat a EUPV. A més, EUPV afronta un escenari d’alt risc, en què pot quedar fora de les pròximes Corts Valencianes. També l’assalt de Podemos pel control de Guanyem
València entra dins la mateixa lògica guanyadora sense contingut rupturista.
El més important és que no apareix cap grup polític amb capacitat d’aconseguir prou suport per a governar en solitari i, per tant, aquesta possible situació de feblesa institucional pot contribuir a radicalitzar la necessitat de canvis entre les
classes populars.
Queda en un segon pla el fet que uns governs autonòmics intervinguts i amb els seus recursos públics salvatgement espoliats no tindran marge de maniobra per a fer front al descomunal deute que es multiplicarà amb tot allò que s’amaga als calaixos. Que, una vegada guanyades les eleccions, serà impossible bastir un canvi real sense impugnar el sistema, i que per a fer-ho cal obrir totes les vies per a l’exercici del Dret a Decidir. És el temps de la ruptura,
del procés constituent, del dret a decidir-ho tot.
