Aquest any 2015 sembla destinat a ser cabdal en la reestructuració social, nacional i democràtica del nostre país: concretament, se’ns presenta un cicle polític marcat per tres conteses electorals que poden transformar de baix a dalt tot allò que havíem suportat fins ara. Un nou Estat, un nou procés constitutiu, una nova institucionalitat demòtica.
Aquest cicle s’enceta, com a hores d’ara és fefaent arreu, amb les eleccions municipals del 24 de maig. Les tribunes públiques, les cartelleres i les converses indiscretes sobreeixeixen curulles de rumorologia electoral, basada únicament (potser en exclusiva) en els perfils personals dels diversos caps de llista - és a dir, en els alcaldables: “Amb qui dius que va, aquell?”, “Què li han ofert, a l’altre...?”, “On dius que estava, abans?”, “...Aquest encara es presenta?!”.
Personatges. Personalitzacions. Personalitats. Personalismes.
Enguany, 2015, commemorem també els 20 anys de la desaparició vacacional d’un dels més grans cantants, actors, rapsodes, poetes, militants i individus que ha donat la nostra nació: Ovidi Montllor i Mengual.
Còmic líric, pallasso adust, comunista llibertari, alcoià universal (i dels Països Catalans), la lliçó més viva que, personalment, penso que ens llegà és la seva brillant i desmesuradament sincera humilitat, expressada en el títol d’un dels seus millors discos (manllevat d’un vers del seu - i de tots - admirat i versionat Vicent Andrés Estellés): Un entre tants (1972).
És bo i reivindicant-lo, doncs, que no em vull estar de trencar una llança (això és: prendre partit) a favor de les maneres de fer i els principis del moviment polític en el qual milito i que segueix defensant, des de fa més de 40 anys, tot allò que defensava l’Ovidi quan exclamava com volia aquest país: des de l’esforç col·lectiu, des de l’assemblearisme de base, des de la vertebració comunitària, una societat territorialment cohesionada, socialment justa, nacionalment lliure.
Sí: l’Esquerra Independentista dels Països Catalans i l’expressió política organitzada de la Unitat Popular a casa nostra pot estar farcida de jovent eixelebrat, de radicals emperdernits, de forassenyats irreductibles, d’immadurs resistencialistes o d’il·lusos autosuficients. Però si, amb totes les meves contradiccions i desencisos, me l’estimo i hi segueixo treballant és perquè, sobretot, està farcida de milers i milers de portaveus silenciosos, de treballadors poc fotogènics, de líders infinitesimals, de persones del poble.
I si mai em pregunten què té el cap de llista del meu partit que no tinguin els altres, els respondré que, per començar, tot: perquè no en tenim, de cap de llista. El cap de llista sóc jo. O ell. O l’altra. O aquella. O l’últim. Qualsevol de les persones que hem construït aquest projecte, que el coneixem al peu de la lletra i que per això mateix el defensem íntegrament. Qualsevol entre moltíssimes.
Una entre tantes.
