La política social que s’està portant endavant des dels governs neoliberals i seguidors de les polítiques del FMI, és més pareguda a la de principis del segle XX que a la d’una suposada societat avançada amb Estat de Benestar i drets socials conquerits i consolidats.
La idea que les persones pobres ho eren per ser essers desgraciats que havien tingut mala sort, que la providència divina els havia castigat, o que no sabien triomfar i que calia ajudar-les voluntàriament amb la caritat que ens obriria les portes del cel, va ser substituïda per una concepció més igualitària. Aquesta concepció parla de drets socials que tothom tenim i que l’estat ha de garantir perquè els pobres no ho son per voluntat sinó per les condicions socials, econòmiques i polítiques que generen desigualtat.
Aquests drets socials no s’aconsegueixen per la bona voluntat dels governs europeus sinó per les lluites obreres que es van succeir després de la primera i sobre tot de la segona guerra mundial per aconseguir pensions, cobertura per incapacitat laboral, assegurança per desocupació, accés a un habitatge digne, sanitat, educació... i pel contagi dels avanços socialistes després de la revolució a la URSS, que obligaren al capitalisme d’aleshores a fer concessions i pactar amb el moviment obrer si volien seguir amb els seus guanys i sense revoltes socials (més enllà de valoració que puguem fer de tals pactes socials).
Eixe va ser el motiu fonamental del naixement de l’estat de benestar europeu però eixe pacte no es va donar als estats sotmesos a dictadures feixistes com el cas de l’estat espanyol, Portugal i Grècia en els quals sols es van establir unes assegurances parcials i inconnexes [1]
Quan ja quedava clar sobre el paper que tots i totes tenim drets socials i que l’estat és responsable de garantir-los, arriba el moment d’eliminar aquests drets de les classes populars sota l’excusa de les successives crisis del capital, començant per la de 1973, i la caiguda del “perill socialista”. El capitalisme posa en qüestió el pacte social de l’estat de benestar i pretén descarregar sobre les esquenes de les treballadores el pes de la seva crisi de rendibilitat, i de fet així està fent-ho: deslocalització, afebliment del moviment sindical, augment del poder de les multinacionals, reformes laborals per adaptar-nos a les seues exigències, retallades en prestacions socials, retallades en la llibertat...
Actualment ens trobem que els serveis socials que ja eren insuficients per a la gent necessitada que ha existit sempre, es retallen en pressupost i personal, i queden ridículs davant la nova allau de noves persones necessitades: aturades, pensionistes, desnonades, dependents, joves sense futur, treballadors i treballadores en situació de pobresa severa...
|
La taxa de risc o exclusió social als PPCC segons dades de l’INE de 2013 és[2]: Balears: 27’8% Catalunya: 20’1% País Valencià: 31’7% |
Davant de tot açò l’estat espanyol redueix en 2.810 milions d’euros el pressupost per a Serveis Socials que ja era prou ridícul (Asociación Estatal de Directores y Gerentes de Servicios Sociales 2015)
I com a resultat la política que s’implementa és la dels bancs d’aliments, un pegat temporal que no és cap solució de futur. Està clar que els bancs d’aliments i les anomenades organitzacions del tercer sector resolen les necessitats més bàsiques de les persones necessitades i està clar que les persones voluntàries d’aquests recursos realitzen una tasca molt important. Però amb aquesta manera de fer política social orquestrada pels governs de dretes no es garanteixen els drets socials de les persones, sinó que tornem a l’època de beneficència i caritat on la fam s’elimina de manera temporal amb almoina, forçant al clientelisme i sense expectatives de millora. Sorgeixen també models lamentables sobre qui te dret a eixa almoina i qui no (els nacionals, els de fora, els de color, els blancs...) fomentat el racisme i eliminant la solidaritat comunitària. Les organitzacions de caritat no estan per a substituir la política social ni la responsabilitat de l’administració.
Es el model de “pa per avui i fam per a demà” donat que no es construeix cap tipus d’alternativa per a canviar el model social, polític i econòmic imperant i millorar la situació. “Tu vens a la cua i nosaltres et donem” en eixa cua on els treballadors i les treballadores pateixen la humiliació de passar de persones actives a persones amb la qualificació de “en risc d’exclusió social”, perdent la dignitat i el dret a decidir. Es el model de l’alienació: no cal que lluites per canviar el sistema, no serveix per a res; en canvi si vols alimentar-te Europa enviarà menjar excedent (garantint a les multinacionals del sector una eixida rendible dels seus sobre estocs).
Un model amb el qual les professionals dels serveis socials no estem gens d’acord perquè torna al model de l’almoina, elimina els drets socials adquirits, fomenta el clientelisme (sobre tot en campanya electoral), esborra qualsevol intenció d’apoderament com a persones i com a poble, elimina la dignitat de les persones i les etiqueta de “marginals”. Un model amb el qual no construïm futur ni vies de millora, i que va en contra dels principis ètics del treball social. Un model on s’eliminen les expectatives d’una vida millor i que fa emmalaltir física i psicològicament a les persones. Un model que resulta graciable quan sabem que el diagnòstic de les situacions de risc i l’aplicació dels recursos adients s’ha de realitzar per professionals, no per voluntaris o polítics.
La superació de la situació actual no es tracta d’un tema religiós o de bona voluntat sinó d’un tema polític, doncs estem parlant de problemes socials. Lluis Vives (València 1493-1540) ja ho va considerar així en el seu temps i va proposar una política social preventiva amb mitjans estables.
Deia Marx que la pobresa és la manifestació de les relacions d’explotació que es donen en la societat capitalista i tenim la mostra palpable actualment en el sistema de protecció residual en el que estan convertint els drets socials.
La maquinaria de la caritat està agafant velocitat aquests dies de campanya electoral per vore qui dona més. Al País Valencià el president de la generalitat Alberto Fabra anuncia ara ajudes per a pal·liar la pobresa energètica, quan ja ha arribat la primavera. S’obri el mercat de l’almoina clientelar darrere de la consecució de vots, però la solució a la situació actual passa perquè el poble treballador tingam dret a decidir quin model de política social, econòmica i política volem. I evidentment és la dels drets socials garantits per a totes i tots, mentre caminem cap una societat més igualitària.
[1] Nekane Jurado (2010) “Independencia. De reivindicación historica a necesidad economica”. Editorial Txalaparta
[2] Aquest indicador (AROPE) inclou:
a) El risc de pobresa,
b) La carència material severa (no poder fer front al pagament de quatre d’aquests nou indicadors: hipoteca o lloguer, temperatura adequada de l’habitatge, una setmana de vacances a l’any, un menjar de carn o peix cada dos dies, telèfon, televisió, rentadora, cotxe, despeses imprevistes)
c) La baixa intensitat en el treball
