Que a Catalunya vivim una situació històrica excepcional és incontestable. Fins i tot és inevitable que la successió de mobilitzacions populars que han presidit els últims dos anys això que s’ha volgut anomenar “procés” hagi desvetllat en moltes persones una eufòria patriòtica incontenible. Però els excessos emocionals ens poden fer perdre la cautela i confondre'ns a l'hora de discernir entre els desitjos i la realitat, fins al punt de convertir gestos ben intencionats d'encoratjament en propostes desconcertants. Temo que aquest és el cas de l'article “Desorientats”, d'Imma Tubella, publicat el 23 de febrer a El Punt Avui.
Tubella l'encerta un parell de vegades: quan afirma que “avui tenen més influència els opinadors i tertulians que els intel·lectuals” i quan diu que els informes i estadístiques “han substituït ideologia i pensament”. Però, en general, el seu escrit, tot i reclamar una “regeneració del pensament”, alimenta la idea arcaica i fantasiosa segons la qual, en moments que molts interpreten en clau èpica, els pobles s'enfrontarien, en bloc compacte, amb el seu destí. Per això, Tubella ens parla dels “esforços que han fet països com Austràlia, Nova Zelanda, Corea del Sud o els mateixos Estats Units” a l'hora d'imaginar “com dur a la pràctica un tipus de societat somiada”. El somni i la imaginació són dos eixos clau de l'argumentació de l'article. L'autora ens explica que “molts nous estats primer han estat imaginats, s'han consolidat gràcies a aquest somni col·lectiu”, i ens emplaça a “imaginar la independència”, “imaginar la llibertat”, per aconseguir el país que desitgem...
És natural que aquesta mena de deriva onírica allunyi l'autora de la realitat. No s'adona, per exemple, que els estats no són fruit de la imaginació de tot un poble, sinó dels interessos d'unes classes hegemòniques, ni que, almenys en tres dels casos que anomena, aquesta hegemonia es basa en l'economia colonial i en el genocidi de la població autòctona dels territoris ocupats. I quan, en referència als catalans, no dubta a afirmar que som “un poble que fa anys que resisteix”, tampoc no sembla considerar que, després de la derrota del 1714, la burgesia catalana gairebé mai s'ha oposat a l'imperialisme espanyol, sinó que hi ha col·laborat regularment.
Més enllà d'aquestes consideracions històriques que Tubella no sembla tenir en compte, l'article traspua una certa dosi d'aquest eclecticisme que caracteritza els qui, contra tot criteri racional, han enterrat la modernitat. Almenys això sembla desprendre's d'aquesta asseveració de l'autora: “Acabats els grans dogmes, no sabem on som i encara pensem i ens barallem en termes del segle XIX.” Des d'aquesta talaia de presumpció intel·lectual és fàcil desorientar-se, per exemple, davant del fet que “Pablo Iglesias i Ricardo Sáenz de Ynestrillas puguin compartir partit”, sense acabar d'escatir que la causa d’aquesta coincidència és ben senzilla: tots dos defensen una ideologia social reformista i comparteixen el mateix ideari patriòtic espanyol.
En definitiva, l'article d'Imma Tubella ens proposa debatre la construcció d'un nou estat, no pas des de la realitat social, fragmentada per interessos antagònics, sinó des d'un marc idíl·lic d'unitat al voltant d'un hipotètic únic “procés” encapçalat pel president Mas, el qual, tot sigui dit de passada, per no parlar d'independència, és capaç de recórrer als conceptes més pedestres de l'electrotècnia.
Ignasi Farinyes Gasalla
febrer del 2015
