L'Egipte del general Gamal Abdel Nasser, al cantó dels republicans, va intervenir amb una escalada de tropes que el 1967 ja suposaven entre 40.000 i 70.000 efectius. No és casualitat que el Museu de l'Exèrcit al Caire tingui una sala dedicada a aquesta expedició, que per la majoria dels analistes va ser una espècie de “Vietnam egipci”. Perquè a la frustració de perdre homes i material al Iemen, s'hi va afegir el cop de tenir algunes de les millors unitats militars en aquest país mentre els israelians atacaven Egipte en la guerra dels Sis Dies, el juny del 1967.
Tanmateix els republicans van vèncer i els partidaris de retornar el tro a l'Imam al-Badr van perdre. Amb ells, l'Aràbia Saudita, qui tanmateix no va renunciar a seguir posant cullerada al Iemen, una vegada i una altra i des de vies diverses.
Potser la més catastròfica de totes va tenir lloc el 1990, quan 800.000 emigrats iemenites a l'Aràbia Saudita van ser forçats a retornar al seu país de forma immediata, com a represàlia contra el govern de Sanaa, lleial a Saddam Hussein, per haver-se negat a condemnar la invasió de Kuwait per part d'Iraq. La taxativa expulsió dels treballadors iemenites va tenir un impacte doblement catastròfic: va generar una crisi humanitària descomunal que es va combinar amb un xoc econòmic per la pèrdua de les remeses en divises que van deixar d'enviar els expulsats. A més, la desocupació va pujar de cop fins al 25%. Mig milió de persones retornades van anar a parar a camps de refugiats; altres van ser compensades amb l'adjudicació de càrrecs funcionarials, una mesura que va escombrar la meitat del pressupost iemenita per a l'any 1991.
Tot això succeïa gairebé immediatament després de la unificació. L'impacte social i econòmic al Iemen va ser descomunal i els anys posteriors, experts internacionals van fer complets estudis sobre el fenomen, tot i que amb prou feines van tenir repercussió informativa als mitjans occidentals.
La ingerència saudita no s'atura
L'apetit saudita d'ingerència al Iemen tendeix a ser pantagruèlic i no s'atura en matisos. Així, el 1994, durant la guerra civil del Nord contra el Sud, Riad va subministrar als surenys avions de combat MiG 29 russos, llavors d'última generació. El més cridaner era el fet que el règim del Sud (República Democràtica del Iemen) era d'orientació socialista i fins i tot marxista. A canvi, quan Osama Bin Laden va marxar de l'Aràbia Saudita, va intentar usar el Iemen com a base d'operacions -no en va el seu pare havia nascut allà- contra la monarquia dels Saud. Les tribus iemenites es van oposar a aquests plans i així va ser com Bin Laden va acabar a l'Afganistan, des d'on va organitzar els atemptats de l'11-S. I on, per cert, el contingent de voluntaris iemenites era el tercer en efectius de la llavors naixent Al-Qaeda.
Ja el 2009, forces saudites van lluitar contra els insurgents houthis; la seva capacitat militar era tan deficient que van haver d'incloure assessors i soldats de les forces especials de Marroc, Jordània i Pakistan, fins a sumar un total d'uns 3.000 homes. Tot i així, no van poder evitar que els houthis invadissin territori saudita i prenguessin més de 200 presoners.
Tota aquesta història ens transmet la justa idea que el que està succeint al Iemen no és nou; només ho sembla, per la desatenció que durant anys li han dedicat els mitjans occidentals a aquest fascinant i estrany país. Afirmar que l'Aràbia Saudita lluita allà contra Iran és ignorar que el 1962 va intervenir al costat dels xiïtes monàrquics contra els sunnites republicans. Com hem vist en els paràgrafs anteriors, els motius saudites són canviants segons les circumstàncies. Però l'objectiu és sempre el mateix: la por històrica que els produeix el pobre però irreductible i digne Iemen. I darrerament, la pugna silenciosa però molt real entre l'Aràbia Saudita i Qatar. Una vegada més, les alineacions en els conflictes d'Orient Mitjà responen a tensions internes que no sempre encaixen en la lògica dels interessos o categoritzacions argumentades per les potències occidentals.
Hem de témer molt que, una vegada més, la intervenció saudita només serveixi per incrementar la destrucció a canvi d'unificar els iemenites contra Riad. Més que aventurat quasi sembla insensat suposar que els saudites puguin “posar ordre” en la política tribal iemenita. Retornar al govern el president al-Hadi pot ser la solució? Potser ha arribat el moment de recordar que el ja ex-president Abd al-Rahman Rabbuh al-Mansur al-Hadi era el 1990 un general de les forces armades de la República Popular Democràtica del Iemen. És a dir, del marxista Iemen del Sud. Crida l'atenció que els estatunidencs, tan suspicaços davant dels líders polítics i militars amb passat “roig” defensin ara la qualitat democràtica d'un home que va acabar desertant al nord i va liderar les seves tropes en la presa de la seva pròpia ciutat natal, Aden, durant la curta però sanguinària guerra civil del 1994.
Entre les unitats que van prendre la capital dels “marxistes del Sud”, cal recordar-ho, s'hi contaven milícies salafistes, entre les quals molts veterans de l'Afganistan, d'aquells qui havien estat amb Bin Laden. Van dur a terme un saqueig sistemàtic d'Aden, emportant-se tot allò que van poder, des dels tiradors de les portes als camions de les escombraries provinents de donacions internacionals. Com a premi, el president Saleh, que anys després seria derrocat per la Primavera Àrab, va nomenar vicepresident el general al-Hadi. Sí, el mateix que ha corregut ara a demanar ajuda als saudites. Mentrestant, l'injuriat expresident Saleh recolza els seus anteriors enemics, els houthis, que acaben de conquerir Aden.
Francisco Veiga és professor del Departament d'Història Moderna i Contemporània de la UAB, coordinador de l'Eurasian Hub i el Grup de Recerca en Història Actual, i autor, juntament amb Leyla Hamad Zahonero i Ignacio Gutiérrez de Terán de: Yemen. La clave olvidada del mundo árabe, 1911-2011, Alianza Editorial, 2014