El ministre d'Administració Territorial don Rodolfo Martín Villa, segons el diari, ha tornat a dir que, «la utilització del terme nació» en referir-se als ens que constitucionalment són designats amb el nom de «nacionalitats i regions» és, al seu entendre, «anticonstitucional, i per tant, antidemocràtic, ja que les esmentades «nacionalitats i regions» són «parts integrants de l'única nació existent, que és l'espanyola». A don Rodolfo Martín Villa, pel seu talent i habilitat, jo el fitxaria, immediatament i sense cap recel, per al «partit nacionalista català» combatiu, amb sentit pràctic i sense claudicacions que jo somio, si els partits polítics funcionessin com els equips de futbol. Estic segur que la nostra força augmentaria i no perdríem tantes vegades.
Ja em vaig treure el barret, en honor de l'actual ministre d'Administració Local, durant l'època que va ser governador civil de Barcelona en unes cròniques que, amb relació a les vagues' del Baix Llobregat, l'any 1974, vaig enviar al «Diario de Notícias» de Lisboa. Ja llavors va demostrar que era intel·ligent i tenia molta mà esquerra i m'agrada de repetir-ho sense embuts, per molt que la seva policia, precisament per aquelles setmanes m'hagués detingut perquè em va sorprendre, a Sabadell, en una reunió de la Comissió Permanent de l'Assemblea de Catalunya que, naturalment, era «anticonstitucional» i, per tant, suposo, «antidemocràtica», ja que atemptava contra la «democràcia orgànica» establerta en virtut de la Constitució vigent aleshores.
Però per a enfrontar-nos amb l'hàbil dialèctica de don Rodolfo Martín Villa, que, fet i fet, no fa res més que defensar amb intel·ligència els interessos que li han estat confiats i que no dubto que ell considera, de bona fe, perfectament legítims, ens cal anar a pams i no navegar a la deriva.
Des de fa dos segles i mig que amb la denominació comuna d'Espanya malviuen, en un interminable diàleg de sords amb l'Estat, diverses nacions que han sucumbit davant les oligarquies castellanes. Pel que afecta als Països Catalans, milers de tones de paper imprès testimonien des de les biblioteques i les hemeroteques com, fins avui, ha estat inútil el diàleg entre nosaltres i la Castella «ufana i superba» que, d'ençà que els comuners foren vençuts a Villalar, ha tingut el trist destí d'esdevenir esclava de les seves pròpies oligarquies i, al mateix temps, implacablement lliberticida davant dels altres pobles ibèrics. Jo mateix, tot solet, he tractat aquest tema en onze volums (sis dels quals pertanyen a una mateixa obra, la Panoràmica del nacionailsme català) i que, en conjunt, sumen 3.408 pàgines, i en nombrosos articles i assaigs que romanen dispersos en diaris, revistes i obres col·lectives.
Però avui no hi reincidiré, ja que, primer de tot, en aquests moments de confusió, cal veure fins on arriba això de l'anticonstitucionalitat. Perquè, encara que els Països Catalans no fossin una nació (a quines absurdes hipòtesis hem de recórrer, déus de l'Olimp!), en virtut de la llibertat d'ex- pressió que l'actual Constitució ens reconeix, podríem aplicar-los aquest concepte si així ens abellís i, ja que la Constitució és constitucionalment modificable, igualment podríem defensar que aquesta nació no reconeguda oficialment, ho fos en el futur i amb total i absoluta sobirania dit d'altra manera, constituïda en Estat independent.
De la mateixa manera que, aquell qui ho volgués, constitucionalment podria associar-se per crear, amb tot el repic de campanes que li calgués, una nova religió que prediqués el culte a Barrabàs i tingués com a sacerdotessa suprema una mena de Fetillera Major (o Fallera Major, si s'ho estimessin més els valencians) que erigís la seva seu episcopal a Dones d'Aigua, al Pla de les Bruixes, o al Castell dels Tres Dragons; i, d'acord amb l'actual Constitució, també podria fer tanta propaganda com li plagués per tal d'assolir no sols que la nova religió fos la religió oficial de l'Estat espanyol sinó perquè la Fetillera Major substituís el rei. La democràcia no orgànica és així, és això, per molt que a alguns els cogui.
