Tres-cents trenta

Tres-cents trenta dies és el que ha trigat a dir-ho. No són gaires si un considera el cicle històric de la humanitat. Són pocs, poquíssims, si un mira a l’hemeroteca el debat polític de només fa un parell d’anys.

Pablo Iglesias ha trigat 330 dies des que va fundar el seu partit Podemos en utilitzar públicament el rei de bastos, el kamehameha, el Sant Cristo gros que tot líder polític amb somnis d’estàtua eqüestre porta en la butxaca. A Nova York, el passat dia 4 de febrer i en el marc d’una xerrada amb, bàsicament, espanyols residents, Pablo, el compi eterno, va parlar molt i molt de pàtria. I, en un moment donat, va gosar descriure a “Los enemigos de la patria”. Ja hi som! 330 dies d'escalfar motors per arribar al concepte mare de tot peronista espanyol: l'oposició entre la pàtria i els seus enemics. Pablo no només detecta casta sinó que ja pot senyalar amb nom i DNI als enemics de la indisoluble. Ves per on, han fet una complexa, massiva i moderna operació política d’abast multimèdia per acabar fent el carlí (per no dir una altre cosa).

A Catalunya fa molts anys que també tenim defensors de la pàtria que s’hi dediquen, a això d'assenyalar els enemics. I fa temps que l’argot indepe els anomena, misericordiosament, els “friquis”. Aquí fan més gràcia que por, mes nosa que servei. Però, ai las, ja podem patir quan un home providencial, un “espadón” com els hi deien el segle XIX, quan l’àngel exterminador vestit d’Alcampo, és qui comença a dibuixar en rotu indeleble la línia entre la España i Antiespaña. Els salvats i els condemnats. Els 'la Espanya decent' i nosaltres.

Tots sabem que hem de començar a patir. Jo sempre havia cregut que el casticisme i el regeneracionisme eren cues lliçons del meu llibre d’història d'EGB i mai no vaig pensar que en viuria una recreació en directe. Però ja veuen, en 330 dies ja s’ha aconseguit que la nova política parli exactament igual que Ortega i Gasset. Jo, que com bon catalanet indepe ja tenia assumit que era de la casta (i m’havia fet una samarreta i tot) ja puc anar encarregant la de 'Enemigo de la Patria'. No perquè tingui res en contra de la pàtria espanyola, en absolut. Sinó perquè no deixaré mai que l’apòstol Pablo me'ni consideri membre.