Tinc una mania. Res, una tonteria, eh. No em dedico a amagar xeringues amb sida dins les pàgines d’exemplars de Cavall Fort a les biblioteques públiquesni a escoltar als mitjans de transports públics les tertúlies de RAC1 pel mòbil, sense auriculars i a tot drap, mentre moc el cos a ritme de regueton cada cop que Gonzalo Bernardos es pixa sobre la memòria de Pompeu Fabra. No, i ara. Tan sols és que m’agrada preguntar a la gent quant cobra.
No em relaciono amb joves retribuïts amb sous elevats o, com a mínim, acceptables. No tinc res contra seu. Senzillament tinc més esperances a comunicar-me amb els morts utilitzant una ouija il·lustrada per Pilarín Bayès que amb un d’aquests éssers fantàstics, joves encara que sobradament preparats i amb nòmines tan altes que per comptar-les fan servir com a unitat mínima de mesura del gram de cocaïna.
La gent que m’envolta són pobres desgraciats que van ignorar amb alegria la inscripció “Lasciate ogne speranza, voi ch’entrate” sobre cadascun dels centres d’educació superior d’aquest país. Antics nens prodigis que treballen de secretaris o empescant-se tuits enginyosos pels comptes a les xarxes socials d’empreses que ningú segueix. Clarividents que van decidir aprendre a fer servir les mans per alguna cosa més productiva que masturbar-se però que, tot i així, salten de contracte de merda en contracte de merda a l’atzar com en un joc de l’oca al que han eliminat la casella final. Il·lusos entabanats per unes oposicions que els han atrapat al carreró sense sortida d’un sistema funcionarial en ruïnes que l’única seguretat que els ha aportat és la de que cobraran prou com per anar de vacances a l’estranger amb una companyia low-cost però no suficient com per alimentar una altra boca que no sigui la seva.
M’agradaria dir que sou les ments més brillants de la meva generació, però no us mentiré. Ara bé, tampoc crec que mereixeu això, a no ser que quan us pregunti quant cobreu us amagueu les vergonyes salarials com Adam i Eva quan Nostre Senyor els va explicar que anaven en pilotes pel Paradís. Perquè us han enganyat. I cadascun de vosaltres s’enganya a si mateix i a la resta. La trampa rau a pensar que aquest és un fracàs personal, i no tan sols un fracàs dins del sistema de reconeixement social del capitalisme per sobre del qual presumiu d’estar. No sou el vostre sou. Ni tan sols el que produïu, infrarrepresentat a la suma de molletes que escupen als vostres comptes corrents a final de mes. El mecanisme de distinció social actual del jove precariat no s’ostenta amb cotxes descapotables ni segones residències a Begur, sinó amagant a la resta les misèries econòmiques i laborals.
Us han enganyat. Però no passa res. Perquè la veritat i l’orgull és l’únic que us queda. Heu fracassat. Però no passa res. Vosaltres ho sabeu. Els vostres pares ho saben. Els vostres amics també. Tothom que us envolta n’és conscient. Perquè ells també han fracassat. Però us ho amagueu els uns als altres. Mostreu sense pudor quant cobreu. Sisplau. Cada coma, cada zero. Perquè cada cèntim i cada clàusula abusiva de merda del vostre contacte compta. És l’únic que us permet entendre qui sou, on sou i on podeu arribar, tots plegats, tant per dalt com per baix.
Perquè sou el mateix. Assumiu-ho. Ells ja us saben, però us volen dividits i avergonyits. Ells ja ho saben, i no em refereixo a una conspiració capitalista que reuneix a George Soros, el tio del Monopoly i el Sr. Burns bevent copes de sang sota un quadre amb símbols dels illuminati. Són els vostres caps, directors, superiors enrotllats i rates de recursos humans que defequen sàdics contractes que amagareu a l’armari com un oprobi personal. Però ells només fan la seva feina. La seva puta feina. Perquè el capitalisme, com el mal, és petit, extens, subreptici i banal. Molt banal.
