Els fets de Charlie Hebdo han commocionat a tota la societat. La matança a la revista i l’assassinat d’altres civils pels carrers de Paris, han agafat per sorpresa a tota Europa, una Europa Occidental que ha oblidat què significa viure sota l’amenaça de conflictes armats constants.
L’esgarrifança que hem sentit al rebre la notícia i veure les imatges dels fets de Paris, i les repeticions constants dels degollaments de periodistes a Síria a mans de l’organització terrorista Estat Islàmic, ens fan entrar en una situació de xoc i horror que ens paralitza. Ens paralitzem per la brutalitat dels actes, perquè desconeixem qui són aquests assassins i perquè aquest cop, tot queda més a prop de casa. Tenim por de l’amenaça, tenim por que allò que passa a nenes, nens, dones i homes a Síria, a Iraq, a Nigèria i a d’altres països del món, passi a casa. I com passa massa sovint, la cobertura mediàtica agreuja la incertesa i el temor.
Ràpidament, i fent cas als discursos i vídeos d’aquests terroristes psicòpates, en tots els mitjans de comunicació es tracta als assassins com a “Jihadistes radicals”, “Islamistes radicals”, “terrorisme islàmic”, el “terror jihadista”... Relacionem els fets a la defensa de la religió musulmana: l’Islam (que per cert, el mot a part de significar “submissió a Déu”, també és terme germà de “salam” que vol dir “pau”(1)). Sobtadament, aquest cop escoltem als assassins i fem cas del seu discurs per a definir-los com a jihadistes quan, en d’altres ocasions, només fem ús del mot terrorisme, sense fer referència al projecte polític que aquells asseguren defensar. Per què amb uns tenim una explícita voluntat de relegar la seva condició a terroristes, negant en algunes situacions un conflicte latent, i amb d’altres necessitem referenciar el fet pel que diuen lluitar? Que la organització Estat Islàmic asseguri que el que fan és el “Jihad” (que no LA jihad, ja que la traducció és “esforç”i no “guerra santa”), no ens ha de fer creure que això és l’ Islam i que aquesta és la via musulmana.
Veient les accions, els discursos, els mitjans i la imatge d’aquesta gent (poques cares destapades, molt vestuari militar i moltes armes gegants), potser seria millor refer-nos-hi com a feixistes. Feixistes que plantegen una submissió de la raó a l’acció, un nacionalisme fortament identitari basat en una suposada i més que esbiaixada interpretació de l’Islam, amb components victimistes (i hipòcrites) respecte l’opressió occidental dels països àrabs i islàmics (que ha estat i és certa), que condueixen a la violència extrema contra els suposats enemics. Tot això gràcies a un eficaç i fort aparell de propaganda de gran abast, que permet arribar a persones de diferents classes socials, assumint aquesta característica interclassista que permet a la organització evitar situar-se en l’eix polític d’esquerres o dretes. Feixistes amb voluntat d’assolir poder i d’imposar-se per la força i el terror. Això no és l’Islam.
El més curiós de tot plegat, no és només que no veiem qui són realment aquests assassins, sinó que qui guanya força gràcies als fets de Paris, ha estat el discurs islamofòbic de l’ultradreta europea, del neofeixisme europeu.
A Dresden la organització Pegida(2), nascuda al 2014 per membres del partit neofeixsta Partit Nacional Demòcrata d'Alemanya, hooligans de futbol i ciutadans no organitzats, ha protagonitzat constants mobilitzacions des del seu naixement, que han crescut estrepitosament en número de participants els últims dies. A França, cada dia el Front Nacional francès, partit de Marie Le Pen, obté més adeptes i més força als municipis. El que passa a Dresden i a França és només una exageració de la tendència que es viu a tots els països d’Europa. Prova d’això és l’auge d’aquestes organitzacions en les últimes eleccions europees.
L’exemple més proper és Plataforma per Catalunya, que des dels inicis ha tingut sempre un discurs molt fort en contra l’Islam i ha basat moltes de les seves campanyes polítiques en l’estigmatització de la religió musulmana. A l’Estat Espanyol, organitzacions obertament feixistes com Democracia Nacional, Movimiento Social Republicano o España 2000 entre d’altres, bombardegen constantment amb missatges contraris a l’Islam i a la població musulmana, farcint les seves webs d’imatges i documents que atempten contra l’esperit crític de qualsevol persona.
El que és més curiós de tot, és que una organització feixista dota de força a una altra feixista, declarant-se com a enemics, quan comparteixen una submissió de la raó a l’acció, un nacionalisme fortament identitari amb components victimistes (i hipòcrites) que condueixen a la violència contra els suposats enemics. Tot això gràcies a un eficaç aparell de propaganda de gran abast, que permet arribar a persones de diferents classes socials, assumint aquesta característica interclassista que permet a la organització evitar situar-se en l’eix polític d’esquerres o dretes. Feixistes amb voluntat d’assolir poder i d’imposar-se per la força i el terror.
1.- "Es diu habitualment que islam significa submissió total a Déu, el que és indubtablement cert, encara que no és menys cert que això correspon a la traducció de només una part de la paraula. Queda una segona part per traduir, atenent a l'arrel lingüística de la qual deriva, que cobreix el camp semàntic del benestar, de la salvaguarda, de la salut, de la pau. Això vol dir, senzilla i profundament, que el creient se sotmet a Déu, es posa a les seves mans, perquè té la seguretat que així es posa fora de perill. Noti's també que islam i salam -que és com en llengua àrab es diu "pau"- són termes germans, en derivar tots dos de la mateixa arrel.” Pedro Martínez Montávez, Islam i Occident. Judicis i prejudicis, a Pretensions occidentals, mancances àrabs. Alacant: CantArabia / Visió Llibres, 2008, pàg. 97.
2.- Per les que sàpiguen alemany, existeix un document amb els 19 punts que defensa aquest moviment http://www.menschen-in-dresden.de/wp-content/uploads/2014/12/pegida-positionspapier.pdf
