-Carles: No. Tenia una idea vaga que es preparava alguna cosa al voltant dels 50 anys d’aquells fets però no en sabia el què, el quan ni el com.
-Agustí: Una sorpresa agradable, hi eren els amics, la meva filla Elisenda, la situació ens va fer retornar als records dels temps de lluita i joventut. Vam pensar que el llarg camí de sacrifici havia valgut la pena, que el que defensàvem 50 anys enrere ara era la voluntat hegemònica del nostre poble.
-Agustí: Una determinada historiografia ens ha volgut fer creure que la resistència antifranquista fou només obra dels comunistes del PSUC, deixant de banda els anarquistes, independentistes. Si bé és cert que quantitativament tingueren més detinguts, empresonats, els altres també tenim el nostre lloc sota el Sol
-Carles: Sí. Hi ha una mena de tendència molt forta a l’oblit. Per raons diverses. Crec que es confon la necessitat de tirar endavant i de renovar amb un oblit de les experiències del passat. La defensa de la pròpia memòria històrica és la mostra de la maduresa política (o no) d’un moviment.
-Carles: Jo crec que de manera escassa. La feblesa en la penetració al si del moviment obrer va ser justament una de les causes de la creació del PSAN. Una part important dels dirigents del FNC ja trobaven bé “delegar” aquestes tasques a un altre partit, el PSUC.
-Agustí: Nosaltres vam recollir l'experiència del moviment obrer de la preguerra, la doble afiliació a la CNT i a ERC, el doble alliberament com a poble treballador català. Vam entendre que el sector social més interessat en la independència era el moviment obrer, d'aquí la nostra acció d'aquell gener del 1965 i el redactat de l'octaveta.
-Agustí: Abans del procés judicial els interrogatoris a la Comissaria de Via Laietana per part dels policies de la VI Brigada de Investigación Social, de la Brigada Politico Social (BPS), durant 4 dies. Vam ésser sotmesos a tortura física i psicològica, no poder dormir ni seure, la ”cigonya”, cops de puny al cos i cap. Cadascú de nosaltres junt amb en Joaquim Ferrer Mallol, detingut un dia més tard, vam fer una denúncia per tortures que evidentment no va prosperar. Vam estar a la Presó Model unes setmanes, i després al Tribunal de Orden Público a Madrid.
-Carles: El judici va ser posterior a l’estada a la presó, com acostuma a passar en força casos. Vam estar en presó preventiva (que es diu), a la Model de Barcelona, una mica més d’un mes, aquesta vegada que recordi (he estat empresonat tres vegades més: l’any 1974, el 1982 i el 1988)...
-Carles: No recordo cap reacció de l’entorn sindical de l’època (a part de l’entorn del FNC mateix).
-Agustí: Eren els anys de la gran por, el record dels afusellaments al Camp de la Bota, dels exiliats, empresonats, pesava com una gran llosa sobre una població atemorida. En els cercles dels amics, coneguts, somriures de complicitat, encoratjament i poca cosa més, en sortir de la presó reincorporació a la militància al FNC.
-Agustí: Durant aquests 50 anys, els independentistes hem estat titllats de eixelebrats, bufanúvols, somiatruites, terroristes, però nosaltres hem persistit en la lluita, no hem claudicat, amb coratge i capacitat d'anàlisi hem acarat els reptes polítics que la història ens ha plantejat i, ara, el temps que ho posa tot al seu lloc ens ha donat la raó. Davant de l'edifici de l'Aliança del Poblenou vaig pensar en el meu pare militant d'EC i NS!, un record pels amics perduts pels viaranys del temps i vaig veure clar aquest fil conductor de lluita i defensa de la Terra que ens portarà a la llibertat com a poble i classe treballadora.
-Carles: Des del punt de vista general, pel que fa a les posicions polítiques, bé. Però alguns aspectes mostren mancances (com el fet de no cantar els segadors al final de l’acte, exposar un resum històric on no s’ha recollit l’aportació de la lluita independentista dels anys 80 i 90 ...). Però això espero que es millorarà en el futur. Perquè l’independentisme no podrà esdevenir hegemònic sense l’enfortiment dels elements simbòlics nacionals, ni sense memòria històrica.
