L’esquerra vacil·lant

Amb la plena sobirania es poden aplicar en un país polítiques d’esquerra o de dreta, però, sense la sobirania plena, no s’hi poden fer polítiques d’esquerra. O el que és el mateix: podem dibuixar tants plans estratègics com vulguem per arribar a canviar-ho tot, però no els podrem executar sense els instruments d’un Estat propi. Això és el que hem après tots plegats, encara que n’hi hagi que no ho acaben d’entendre, amb la fallida del sistema autonòmic, la descàrrega de la crisi econòmica sobre la majoria de la població, i la recentralització de l’Estat espanyol a marxes forçades. I la conseqüència n’és, per a qui ho vulgui veure, la conversió del Principat en una regió espanyola de facto, amb el plus de càstig que es “mereix” pel fet de ser i de mostrar-se tossudament “rebel”. De manera que l’alternativa és clara: o ens alliberem com a país o ens anorreen com a regió. Quan es proposa, doncs, un pol, coalició, o candidatura d’esquerres, cal saber que sempre toparem amb la crua realitat que, ara i aquí, no n’hi ha prou, de proclamar-se favorable al “dret de decidir” que venim practicant des de fa vuit anys, quan més de vuitanta mil persones van sortir a cridar “Som una nació” en contra dels que, via Tribunal Constitucional espanyol, pretenien deixar-nos fora de la història pròpia. I com que aquelles desenes de milers de persones han esdevingut, fent via, desenes de centenars de milers, i criden “Independència” per continuar fent, precisament, història pròpia, tot intent de fer un acord d’esquerres haurà de definir, prèviament, el què, el com i el quan de la independència del país -en aquest cas, del Principat- on pretenen aplicar les seves polítiques socials. Però si l’esquerra vacil·la, la independència es farà sense ella (o, fins i tot, contra ella), i les polítiques socials les aplicarà, des del poder, la dreta, amb els propòsits i resultats ben sabuts. En altres paraules: si les esquerres no entren d’una manera decidida en el terreny de la lluita per la independència, quedaran fora de la lluita pel poder i deixaran orfes de política -i fora de la història pròpia- grans masses de gent. I aquesta seria, justament, l’autèntica fractura social que voldria l’Estat espanyol a Catalunya: no pas una societat dinàmicament i democràticament enfrontada al si d’un únic marc de decisió -el de l’assoliment de la plena sobirania-, sinó un país amb dues marxes històriques distintes: la de la multiplicació de sobiranies en tots els aspectes de la vida col·lectiva i individual o la de la subordinació mansa i rutinària als dictats dels que només et voldrien fora de la història pròpia.