El 9N ha estat un nou èxit de participació democràtica i de dignitat nacional, com anteriorment la cadena humana de la Via Catalana, les massives manifestacions entorn el dret a decidir i els centenars d’actes populars i reivindicatius que han aplegat milers i milers de ciutadans al llarg de la geografia del nostre país. I això no hi ha tribunal de la Santa Inquisició espanyola que ho pugui impugnar i aturar. Hem passat de ser una societat atomitzada, a protagonitzar les mobilitzacions més importants d’Europa. I és que anem d’èxit en èxit. Amb tot, no deixem de ser com aquell mític equip de futbol que juga el tiqui–taca, el fair play, que deixa meravellada a l’afició pròpia i forana, però que és incapaç de materialitzar-ho amb resultats positius i sentenciar el partit.
Segurament és aviat per analitzar les repercussions del 9N. El què és evident i alhora perillós, és que Artur Mas hi arribava desgastat i qüestionat, i ara en surt reforçat políticament. Tot sembla indicar que tornarem un cop més al joc estrella de la política catalana, que no és altre que el de "la Puta i la Ramoneta", i qui dia passa, any empeny... Per més que fem, sempre som allà mateix.
Personalment, com a agnòstic ateu confessional, m’és impossible fer un acte de fe entorn a la figura del president, que alguns s’entesten a considerar i a que el considerem com a "el nou messies" que ens portarà a Ítaca. No m’ho crec i no me’l crec, a banda que ideològicament sóc a les antípodes de Conveniència-i-Unió. Si avui Mas ha esdevingut líder indiscutible del procés, és per la incapacitat de l’esquerra nacional i l’esquerra independentista de tenir una estratègia política pròpia i gradual. Per tal que a curt i mig termini aquest país assoleixi la independència nacional, la CUP i l’espai ideològic que li és proper, haurien de decidir si volen continuar essent només alternatius o esdevenir alternativa política. És innegable que en molts de municipis i comarques i al Parlament s’està realitzant una tasca política constructiva i comunicativa encarada a teixir un moviment popular que impugni al règim. Però masses vegades i a masses indrets es continua tenint una actitud política de reivindicació purament existencial, que posa sobre la taula que avui la CUP encara cal que s’arremangui les mànigues per bastir una organització amb una estratègia nacional.
Si no som capaços de materialitzar els anhels de la societat catalana, continuarem com fins ara: aclaparats d’èxits, que no de victòries.
