El 80% del més de 2.300.000 votants que van votar desobeint la legalitat espanyola: Volem la independència que el 9-N vam aconseguir i demostrar.
L'esquerra independentista hauria de tenir una proposta de contuïtat com a tasca per a aquesta etapa fora i lluny del que puguin voler coure els polítics tradicionals amb el sistema de rerefons.
Hi ha diferents fronts de treball, els qui es dediquin a la política institucional poden plantejar-se percentatges necessaris i menyspreuar els resultats que no són només de vots sinó de legitimitat democràtica.
Cal continuar el treball institucional però el que veritablement garantirà el triomf popular és el treball amb les masses i les organitzacions de masses i entre elles i amb elles.
No vull tornar a sentir discursos de tertùlies televisives o radiales en reunions de militants que s'anomenen d'esquerres. Per què?, perquè no tinc paciència, perquè diuen que en sóc massa belicós, massa revolucionari. No haig d'esperar a veure el que plantegen els que fins ara han coincidit més amb mi. Si ho tinc clar ho haig de compartir i qui ho trobi adient que vingui al front de masses i s'allunyi una mica de les reunions conspiratives. No o se és revolucionari si no es demostra amb actes pel contrari som caricatures del que diem que som.
Després de l'espectacle de rebaixar valor, de menyspreuar el resultat de l'autèntica tasca reneixent d'una militància a les portes de les concentracions obreres, tornar ara a la taula a discutir sobre probabilitats i carismes o figuretes necessàries, em sembla una traició meditada.
Som el que som i plantegem el que creiem correcte dins les nostres minses possibilitats, en el meu cas, fent ús d'eines ideològiques per l'anàlisi des d'el punt de vista dels interessos de la classe obrera i del poble en general, traient conclusions i tenint l'obligada vehemència de fer propostes conseqüents.
QUÈ FER?
Des del sí del poble, amb les organitzacions de masses, i totes les organitzacions populars, hem de ser nosaltres des de l'esquerra compromesa, sense interessos particulars d'una organització que encara no ha resolt la seva pròpia lluita interna de classes, els i les qui proposem amb acció coordinada: la formació de consells populars per barri o districte, que segons les temàtiques, aquests consells nomenin els representants per el Consell General Local de cada ciutat per tal de reemplaçar els ajuntaments del vell règim.
Cada tema estarà representat per un directe implicat i a més serà el circuit òptim per tal d'engegar el procés constituent de la República Catalana que volem. Que ningú ens sostregui, ens desviï o ens intenti frenar sota crides a la disciplina partidària a la qual no pertanyem.
Ni hi haurà república ni possibilitat que sigui sobirana i justa socialment si no hi ha independència.
Continuem l'esforç, perquè si ens equivoquem, seran els treballadors i el poble qui ens ho farà veure.
Fins fa ben poc això dels treballadors es mencionava però no s'havia anat a les concentracions obreres on estan els treballadors que no són dirigents ni figures reconegudes. De la teoría a la pràctica s'ha passat en un estiu perquè les condicions històriques així ho han permés i ha hagut qui ho ha sabut esbrinar.
Es va impulsar aquesta tasca entre els treballadors i les masses i abans de quedar-se fora, molts més van adherir amb totes les seves càrregues de dubtes i sigles partidàries, total si ho feien altres i sortia bé no es quedarien fora. Però ara volen lucrar amb el resultat i menystenir-ho en nom de la pluralitat de les seves pròpies organitzacions els uns o amb les seves pròpies deficiències els altres.
Cap organització amb autodefinició de comunista independentista encara no ha posat sobre la taula amb total claredat la seva vocació de poder. Des del POUM de la segona república ningú n'ha tingut el valor.
Ens hem d'esperar?
En el meu cas, o veig la independència i amb la independència l'emancipació social ara, o moriré esperant que molts professionals de la política es decideixen amb l'excusa que cal anar del bracet de la burgesia traidora i mentecata que ens va portar a pretendre que s'ha de fer un altre referèndum. Una candidatura de país, i esperar que es reuneixin amb el que ho va prohibir tot, amb el que sí però segur que no i amb el que tornarà a la cantinela del federalisme dintre i sota d'Espanya i traicinaria tot el que he dit, tot el que portat al poble i a totes i tots els que els hi hem dit que votaven per ells i elles.
Els que estan en el front institucional amb total independència facin la seva tasca i no intentin supeditar-nos en a la seva, però amb total convenciment dit que la que canviarà el rumb de l'historia és l'actitud sobirana del poble que ens va donar l'exemple més gran de desobediència i complicitat el passat 9-N.
Les etapes són pels pragmàtics dels fulls de ruta.
Per els treballadors, les treballadores i el poble: a cada situació una proposta de sortida organitzada cap endavant.
Ara que em pujat aquest cim, no els hi podem dir que tornarem a baixar.
Cal començar les tasques sense solució de continuïtat ni etapes.
La proposta més acurada que sorgeixi primer, no s'ha d'aparcar, no cal esperar a veure que fan els altres o els polítics reformistes, els independentistes idealistes o nou vinguts al camp de la proposta per la independència.
No més de Mas. Ni de fragilitats que necessiten proves amb números i càlculs per tal d'amagar la seva laxitud i incongruència.
És una tasca que hauria de fer seva com a pròpia, la Unitat Popular. Una tasca de dialèctica social descarnada: quan més construïm poder popular, més avança i es consolida la Unitat Popular.
Cal posar en marxa els mecanismes adients per tal de poder enllestir aquesta tasca que moltes dones i homes del poble esperen i desitgen.
Igual que va passar amb el 9-N: esperaven que n'hi hagués algú que li posi el picarol al gat.
No vam ser nosaltres només, però menys s'hagués aconseguit sense la nostra participació pública, i només amb el que sortia per TV. Nosaltres vam portar la política al carrer.
Tal i com vam decidir de no anar a convèncer sinó a cercar companys de classe amb les mateixes necessitats i ambicions, ara cal que anem de cara i amb confiança cap a les masses.
La confiança de les masses s'ha reforçat. Cal fondre la nostra confiança amb les masses.
El pol de referència es construeix en cada jornada de lluita.
És imprescindible per tal de poder demanar tot el poder per els consells populars, que els mateixos tinguin el convenciment, l'empenta i l'entusiasme, el vigor, el compromís i l'autonomia que els resultats electorals ens donen de legitimitat popular i democràtica per tal d' impulsar-los.
Però el Poder Popular naixerà del poble. Des de cada casa, cada barri, cada vila, poble i ciutat per tal de reemplaçar aquests actuals últims governs municipals del vell règim de la corrupció, l'engany i la superexplotació dels treballadors i el poble.
Pot ser en primera instància, podríem fins i tot acceptar una espècie de governs mixtes de transició on els actuals càrrecs no poguessin disposar ni resoldre sobre pressupostos sense tenir una consideració absolutament vinculant al Consell Popular General Local, sinó ocupar directament el lloc dels governs locals fins a que el govern de la República Catalana Independent (una vegada aprovada la Constitució) convoqui eleccions a consells populars per a reemplaçar els que provisionalment han pres el poder local.
Tot dependrà del conjunt de la situació general, de la capacitat de lideratge dels referents polítics i de la determinació i del dinamisme de l'accionar militant en el si de les masses que anirà conformant la correlació de forces en el camp del poble, per tal de determinar les passes que cal donar sense portar al poble a un atzucac.
Aquests dies s'ha negociat amb autoritats muncipals i càrrecs policials en nom d'organitzacions socials per tal d'aconseguir un procés pacífic el 9-N. Es va aconseguir tenir ja una part de la capacitat coercitiva a les nostres mans, amb nomenaments des de representants designats per les pròpies plataformes populars, de les companyes i companys que van exercir la responsabilitat de l'ordre als col·legis electorals de Badalona per exemple, al menys per un dia i circunscripts als centres electorals, però fa un mes ningú s'ho podia imaginar. L'experiència ha estat positiva.
Anar a demanarl'acceptació de la legalitat republicana als comandaments policials del principat podria ser el següent pas.
L'audàcia és una altra característica de la Esquerra Independentista o revolucionària, per a que resti més en clar.
Tot és possible, donem una volta més de rosca abans que es recuperin del xoc.
Tot el menysteniment amb que van tractar el poble fins ara, de cop i volta el poble els el cobrarà amb interessos del deute polític i social pendent. El govern de la generalitat també.
S'han acabat les retallades i les quotes per a deutes il·legitimes que descansen sobre les esquenes del poble laboriós, per començar.
Des dels Poders Locals, avançar per canviar el govern de l'antiga Generalitat i començar a contruir els ciments de la República Catalana Independent, en serà la conseqüència.
Quina autoritat que s'ha proclamat líder per la independència gosaria frenar el moviment sense jugar-s'hi un altre tros del seu ja escàs poder?
Quina organització que es digui d'esquerrres mantindrà el seu posicionament vacil·lant i medrós amb l'excusa que l'internacionalisme l'impedeix proclamar la independència?
El nucli que va tenir la capacitat d'arribar arreu del principat per tal d'impulsar propostes obreres fins a constituir tàcticament Esquerres pel Sí Sí, pot de ser el motor impulsor de la proposta per a la Unitat Popular.
Tot depén de la voluntat i de l'anàlisi concret de la situació concreta.
Si vaig errat, que qui tingui els elements em tregui de l'errada.
