La setmana passada parlàvem aquí mateix dels empresaris reticents a donar feina a dones entre 25 i 45 anys pel 'problema' que comporten els fills... als seus negocis. Al mateix temps, ens assabentàvem que Apple i Facebook, pioners de la fusió laboral i familiar, pagaran a les treballadores que ho vulguin un tractament de congelació d'òvuls perquè puguin posposar la maternitat fins passat el període que, segons aquestes empreses, sol coincidir amb la màxima productivitat de les carreres de la gent.
Allò que als EUA entenen per productivitat no té les mateixes connotacions que aquí, de manera que en aquest article no ens hi embolicarem: en aquest aspecte, les opinions contràries a la idea dels senyors Apple i Facebook surten soles i no ens cal insistir-hi: que qui s'han cregut que som, nosaltres; que això continua essent explotació de la dona sota una pàtina xupi-tecnològica i de modernitat; que en el fons només pretenen controlar-nos els ovaris com sempre; que eternitzen el sistema de renúncia a la maternitat per no saltar del tren professional; que... (inseriu la vostra protesta aquí).
Però els arguments a favor de la idea no són tan populars. No és tan popular, per exemple, que una dona en condicions de ser mare pugui decidir de ser-ho, si així ho desitja, a l'edat que li sembli més raonable segons els seus projectes vitals. No és tan popular, per exemple, que una dona anteposi la carrera que ja té a uns fills que encara no té pel simple fet que es creu mestressa i senyora de la seua vida. No: en aquest món encara ha de néixer la dona que pugui disposar del seu úter com li doni la gana sense ser jutjada, assenyalada o criminalitzada, en un sentit o en el contrari, per patriarques o, sovint amb més severitat, matriarques que saben què li convé: si no es vol reproduir, perquè no es vol reproduir; si només té un fill, perquè només en té un; si en té cinc, perquè en té cinc; si el té als 20, perquè hauria de pensar en els estudis; si el té als 45, perquè hauria d'estar pensant en els néts. La qüestió és que les dones visquin instal·lades en una incomoditat permanent fins a la menopausa i més enllà.
És cert que ho volem tot, i que tot no es pot tenir. Però si la humanitat s'avingués al seu destí, poc hauria avançat fins ara. Els senyors encara sortirien a caçar de bon dematí, mentre les senyores es quedarien cuidant l'hortet i parint deu fills o dotze fruit de la violació diària, dels quals en sobreviurien, potser, dos o tres, segons la llei del més fort. Les persones sempre han volgut millorar la seua vida, s'han fet sàvies i han desafiat els designis de Nostrossinyó --guanyaràs el pa amb suor, pariràs amb dolor-- amb l'objectiu de viure millor i tant de temps com sigui possible. Alliberats cada vegada més de la implacable biologia, molts habitants de països privilegiats, a l'edat d'explicar contes a la vora del foc, s'apunten a la mitja marató del poble, i les dones, a l'edat de fer el dinar per a tres canalles, fan la volta al món en bicicleta o investiguen per al doctorat ben antinaturalment. A ningú no se li acut dir, com a mitjan segle passat, que una dona a la seixantena és una vella de seixanta anys.
Doncs tornant al cas que ens ocupa, ves que no ens trobem davant una nova forma d'hipocresia: hem assumit que els separats i solters d'or s'ajuntin amb jovenetes que els pareixen fills de la quinta dels néts, però no estem disposats a admetre que les dones puguin gaudir de les mateixes oportunitats --el com, el quan, l'amb qui-- com si fossin menors perpètues, a mesura que la ciència els ho permeti --no cal dir-ho-- amb totes les garanties. A aquestes altures de segle, per què una mare als cinquanta s'hauria de considerar menys acceptable que un pare de la mateixa edat? A què juguem, senyores? Que les dones tinguin el dret de decidir sobre la pròpia reproducció dins d'un ventall més ampli no beneficia Apple, ni Facebook, sinó les dones mateix i la seua llibertat d'elecció. Per què hem assumit tan fàcilment que aquest dret només l'han de tenir els hòmens?
