La independència no és una qüestió sentimental. La independència és una necessitat i està estretament lligada a la dialèctica de la lluita de classes del nostre marc nacional. Si les esquerres catalanes volen articular un projecte emancipador i de progrés social han d’assumir que cal trencar amb el marc juridicopolític espanyol, que és una superestructura imposada per les classes dominants, i que històricament ha combinat l’espoli nacional de l’imperialisme castellà amb l’espoli social de les elits autòctones.
Sociològicament la realitat ja apunta cap aquí, perquè la majoria de la gent partidària de la independència se situa ideològicament a l’esquerra. El problema, fins ara, ha estat que no hi ha una traducció electoral clara, la qual cosa ha facilitat la intoxicació dels sectors conservadors que de forma oportunista han aixecat la bandera de la independència. Ara bé, el binomi independència i socialisme, expressa una realitat objectiva que enllaça amb les arrels populars del catalanisme i que Salvador Seguí exposà de manera diàfana el 1919 en el discurs de l’Ateneo de Madrid.
El sistema ja no té relat. L’Espanya de les autonomies no s’aguanta per enlloc, la crisi, el deute i la corrupció han acabat d’ensorrar el seu consens constitucional.
Ara bé, a la Catalunya estricta una part dels sectors dominants han vist que els seus privilegis perillaven i han pretès apropiar-se de la reivindicació independentista, per guanyar temps i per a reeditar el pacte entre oligarquies de 1978. El perill està en què el moviment independentista delegui la seva força en aquests oportunistes i ignori la naturalesa imperialista i antidemocràtica de l’Estat espanyol. No obstant això, la idea bàsica és la mateixa: la llibertat nacional és una requisit per a garantir la justícia social i els drets i les llibertats que no es pidolen, s’exerceixen.
Ser independentista fa vint anys no és el mateix que ara. L’augment exponencial de la consciència nacional i la reivindicació independentista han trencat moltes pors i tabús. Comparteixo gran part de les observacions d’autors com Antonio Baños: estem davant d’una autèntica rebel·lió i tenim l’oportunitat de millorar les nostres condicions de vida i de canviar el sistema.
La gent de l’esquerra independentista sempre hem estat a peu de carrer i vinculats al teixit associatiu de la ciutat. Gràcies a l’accés a les institucions hem pogut donar més projecció a moltes d’aquestes lluites. Som molt respectuosos amb l’autonomia dels moviments, tot i així sempre procurem enfocar les seves reivindicacions més enllà de l’àmbit sectorial donant una perspectiva més global, de ciutat i de país.
Cada context històric és únic, i malgrat tot, el moment actual té força similituds amb el període de 1917-1918, quan la Lliga Regionalista va frustrar les reivindicacions autonomistes i de regeneració democràtica per acabar formant part del govern monàrquic. Aquell període va desembocar en el pistolerisme patronal i la Dictadura de Primo de Rivera, però també va marcar el canvi irreversible de l’hegemonia dins del catalanisme.
La ruptura democràtica és restituir la sobirania al poble perquè pugui decidir-ho tot, sense la tutela dels poders fàctics. La independència és un objectiu estratègic per poder iniciar un procés constituent de la futura República catalana independent, que és el punt de partida per a construir una societat catalana socialista, ecològica i no patriarcal.
La mobilització independentista dels últims quatre anys s’ha fonamentat en la idea de la transversalitat i ha posat de manifest la feblesa de les esquerres i de la pròpia esquerra independentista. Però aquest plantejament té data de caducitat, el 9N marcarà un abans i un després. Cal que les esquerres ens preparem per conquerir l’hegemonia política, començant per fer una campanya potent a favor del SÍ SÍ, que posi èmfasi en qüestions bàsiques: l’educació i la sanitat públiques, el dret a l’habitatge, el repartiment del treball i la riquesa.
El procés que es viu a la Catalunya estricta ha sacsejat bona part dels esquemes sobre la construcció nacional. Cal treballar perquè una eventual independència de Catalunya també sigui una oportunitat per articular la nació completa.
La realitat dels Països Catalans és molt més diversa! Genèricament, davant de possibles acords amplis amb altres forces d’esquerres, trobo més preocupant que no es qüestionin les menjadores i els càrrecs de confiança, que s’accepti el bilingüisme com una cosa natural o que es rebaixi l’opció independentista que avui dia representa la CUP a una etèria apel·lació al dret a decidir.
