Porto setmanes rumiant sobre el Rebrot d’enguany (4, 5 i 6 de juliol a Sant Celoni) i l’acte polític d’Arran, l’organització juvenil de l’Esquerra Independentista, el dissabte de l’Aplec. Reflexionant des de la fredor, comentant l’Aplec amb companyes i amigues. Primer ho vaig fer en calent, però vaig creure que m’havia deixat endur per les emocions. Però després de quasi un mes, continuo amb la mateixa preocupació. Intentaré exposar els meus dubtes i inquietuds respecte la imatge que crec que Arran va transmetre a la gent de dins i de fora del Moviment.
Primer de tot, la confusió més important que tinc és la de l’acte polític del dissabte a la tarda, la causa de la redacció d’aquest article. Durant l’estona que va durar l’acte polític vaig sentir tristor, incomprensió, ràbia i desconcert. Allò de polític no en tenia res; la majoria del temps van ser actuacions musicals, balls i malabars i passes de vídeo. Després, els discursos de dos Ateneus Populars Okupats (el d’Igualada i el del Fort Pienc) i el de l’organització de les Festes Populars de Lleida, si no recordo malament -res en contra d’aquests col·lectius-. Podria dir, però, que crec que no és el més encertat convidar un Ateneu que fa tot just un mes que està ocupat i no pas d’altres que porten un, dos o deu anys. Durant tot l’acte, el missatge principal que es va transmetre al públic era el de l’eix feminista -res en contra l’eix feminista-. Hi mancaven les apostes polítiques d’Arran en els altres eixos de treball. Per exemple, es podria haver fet públic un programa juvenil d’Unitat Popular, les demandes del i pel jovent dels Països Catalans. També les principals línies tàctiques assumides per l’organització pels propers mesos. Tampoc hagués estat malament una valoració de l’últim any; crítica i autocrítica en la praxi, en general i per cada lluita.
Com he dit: ràbia, tristor, incomprensió i desconcert. Sensació de retrocedir en el temps, fins al 2005, per exemple. Sensació de “Però Arran és independentista?”. Cap referència a la qüestió nacional i al referèndum independentista del 9 de novembre de 2014. Ni per bé ni per malament el procés independentista no existeix per Arran, com a mínim durant l’acte polític. Què deurien pensar les representants de les organitzacions dels altres pobles oprimits de l’Estat espanyol que hi eren presents? És greu que l’organització hereva de la lluita independentista combativa de Maulets, de la CAJEI i del conjunt Moviment Català d’Alliberament Nacional (MCAN) obviï l’eix nacional per complet en ple any 2014, i a 4 mesos del 9N. Incomprensió total, incomprensió doble per pertànyer a un Moviment comunista, que concep el marxisme com l’eina d’estudi de la societat i l’avenç d’aquesta a partir de la lluita de classes. Així, Arran ha de ser l’organització referencial per les joves marxistes dels Països Catalans? No podem eludir el moment històric que vivim, no com a militants que, en teoria, analitzem la societat i a partir d’aquest anàlisi en tracem les nostres línies d’actuació. Així doncs, “fer” política sense tenir en compte la major mobilització social dels últims anys és del tot irresponsable i, sobretot, peca d’una manca d’anàlisi del nostre context social i polític. En altres paraules; no parlar del 9N és una praxi antimarxista. A més a més, en política, no posicionar-se és posicionar-se fent la tècnica de l’estruç, mostrant a la societat que no s’està prou preparat políticament per intervenir ni opinar i el que és més greu; no posicionar-se en un conflicte entre opressors i oprimits és, de facto, alinear-se amb els opressors.
També em va faltar més discurs social, pels serveis públics del país, pels drets que cada dia ens roben. Tots els vídeos eren de pintades i accions de nit, amb caputxa i vestits negres. Arran fa molt més que això, construeix un Moviment Juvenil dels Països Catalans, fa xerrades, debats, festes, murals i, en definitiva, fa país. Arran fa Independència, Socialisme i Feminisme.
Sobre els aspectes tècnics i econòmics. Desconec el muntatge d’un Aplec de les característiques del Rebrot; la mà d’obra necessària, el grau d’implicació i la balança econòmica (no he militat mai a cap organització que munti actes d’aquesta envergadura). El que sí que conec és la situació de les militants d’Arran i de les joves dels Països Catalans, sobretot la de les més properes ideològicament a l’Esquerra Independentista. Crisi econòmica, atur juvenil de més del 50%, augments del preu del dret a l’educació, del transport públic, etc. Ja ens coneixem el panorama actual. Al nostre jovent, un dels subjectes més reprimits en tots els sentits, activament i passiva, pels Estats i els Governs dels Països Catalans, al meu entendre, no se li pot demanar pagar 35 euros, que incloïen esmorzars, entrada als concerts de divendres i dissabte, un buff de regal i l’acampada de les dues nits. No se li pot demanar perquè, senzillament, no els tenen. Potser és per això que vaig notar que ha estat un dels Rebrots menys concorreguts dels últims anys. Al meu parer, el Rebrot ha de ser un espai de discurs i de festa, i ho és, però el subjecte pel qual ha d’estar dirigit, el jovent del Poble Treballador Català, no es pot permetre un cap de setmana amb aquestes despeses econòmiques. Imaginem-nos les joves de les Terres de l’Ebre, de la Plana o de l’Alacantí, entre els preus de l’Aplec, del transport i del menjar, segur que moltes d’elles van decidir no assistir-hi. I no poso en dubte el lloc geogràfic de l’Aplec, el trobo encertadíssim per zona i per comunicació. L’any passat el seu cost va ser de 25€ (entrada als concerts les dues nits, una samarreta, esmorzars i acampada les dues nits), i l’any 2012, l’últim organitzat per Maulets i la CAJEI, el preu, si la memòria no em falla, era de 15€ els concerts i l’acampada era lliure. De fet, m’ha semblat una actitud poc revolucionària el fet de fer pagar per acampar en una espai públic. Les militants d’Arran, ben considerant-se de les persones més reprimides socialment, políticament i econòmicament per la societat, penso que en aquest cas elles han oprimit econòmicament a moltes joves que volien gaudir de l’Aplec, sobretot dels concerts, joves a les quals el discurs d’Arran ha d’arribar per estendre la consciència revolucionària. S’ha de buscar la manera de fer més senzill el Rebrot, econòmicament parlant. Desconec la despesa de l’Aplec, però puc intuir que és prou gran si s’han marcat preus com aquests.
Un altre exemple en seria el preu de la cervesa en el recinte dels concerts: 3 euros. Tot i que el got era més gran, ho vaig trobar excessiu per a la gent a la qui no agrada les begudes de la terra o no vol beure un combinat. Molta gent va quedar molt descontenta en aquest sentit. Pel que vaig notar, el dissabte hi havia més gent degut al darrer concert d’Opció K-95. El divendres no tanta, ja que grups com Aspencat i Oques Grasses toquen durant l’estiu a les festes majors dels nostres pobles i amb entrada gratuïta.
Un altre aspecte d’imatge va ser la decoració i el missatge d’aquesta. Persones “del rotllo”, algunes ex militants de les organitzacions de l’Esquerra Independentista, i també militants, vam notar (m’hi incloc) com si el temps retrocedís, el que també comentava en referència a l’acte polític. No hi havia ambient d’independència, de referèndum el novembre... d’alegria! No hi havia l’ambient que se sent a la gran majoria de Festes Majors i populars dels pobles de la Catalunya estricta. Semblava que el procés independentista no existís. Poques estelades pel recinte, cap pancarta demanant al jovent el doble vot favorable al referèndum ni cap missatge de fermesa en la celebració d’aquest. Pot no semblar transcendental la decoració, sembla ser que sols ens importa a les militants, però quan persones de fora del Moviment comenten literalment “No són independentistes? No hi ha cap estelada gegant ni pancartes pel Sí-Sí”, vol dir que tenim un problema de transmissió del nostre discurs, en aquest cas el d’Arran, sigui quin sigui. Desconec la posició oficial d’Arran sobre el referèndum i els passos tàctics a seguir, però el que és cert és que la gent no el sap. Malgrat tot, és molt preocupant que dubtin del grau independentista d’una organització de l’Esquerra Independentista.
Fer públic un article com aquest costa, sobretot perquè estic criticant l’organització juvenil del meu Moviment. Però vull que s’entengui, que es reflexioni, que es pensi i que es discuteixi. Sobretot va adreçat a les militants d’Arran. A 4 mesos del referèndum i dels possibles escenaris que s’obriran a posteriori, Arran ha de tenir clar què vol, i siguem sincers, per la imatge que dona sembla que no ho té clar...