Jo sóc de les que pensa que tot el tema de les revelacions que ha fet l’antic president de la Generalitat i president d’honor de CDC sobre les seves finances i les del seu entorn familiar tindran conseqüències polítiques bones per al país i per a la lluita independentista d’esquerres. I no solament a la llarga sinó de manera força immediata.
En primer lloc la confessió de Pujol –perquè entre catòlics de pedra picada s’utilitza aquest vocabulari expiatori de culpa, perdó, purgatori, redempció...- no ha nascut d’una necessitat personal d’un ancià que a la fi de la seva trajectòria vital necessita confessar-se i quedar en pau amb la història i amb sí mateix, és una revelació feta perquè ja no hi havia més temps ni més possibilitats de continuar la impostura, perquè tot estava a punt d’esclatar i s’ha preferit una voladura més o menys controlada;( és curiosa la semblança amb la confessió de Millet en el cas del Palau de la Música); suposo que la bomba estava preparada per l’Estat espanyol i els seus serveis de vigilància i intel·ligència per esclatar més a prop en el temps entre 11 de setembre i el 9 de novembre en ple cor de la revolta sobiranista i potser ajuntant els casos de l’expresident, de la seva família i del seu partit.
Per què es materialitza aquesta història amb acusacions concretes ara i no fa una dècada, per exemple? És la pregunta que ens fem tots; i la resposta és política: Pujol i el pujolisme han fet durant més de 20 anys un servei molt valuós a la causa de l’estabilitat i la integritat de l’Estat Espanyol postfranquista; ha estat el ciment que ha mantingut el monstre de les 17 autonomies i ha mantingut sense gairebé piular un repartiment infame de la fiscalitat i un suport inalterable a mesures que sacrificaven el benestar del poble treballador. A canvi se li permetia fer, com ell mateix deia, “la puta i la ramoneta” i unes concessions de peix al cove més o menys vistoses: una despenalització del català i la implantació de l’escola catalana, uns mitjans de comunicació “nacionals”, una policia autonòmica, uns calerons de tant en tant, i un mirar cap a una altra banda amb el frau fiscal i els negocis bruts; així hem anat muntant una autonomia per anar fent la viu-viu, sense passar-se, amb unes oligarquies petites i infeudades a les mes grosses espanyoles cada cop més familiaritzades amb la corrupció: com a mínim un de cada quatre contribuents fa accions petites o grans en negre i evadint el fisc: és la famosa i omnipresent economia submergida, que és la sal de la nostra economia i també l’acumulació de fortunes en paradisos fiscals.
Aquest idil·li entre autonomisme pujolista i Estat Espanyol en transició postdictatorial va viure els seus moments més daurats els finals dels anys vuitanta del segle passat amb l’entrada a la UE i la presidència de Pujol i el pujolisme a la Generalitat autonomista (CAC) de manera ininterrompuda durant 23 anys. La marxa de Pujol de la Generalitat pel pacte del tripartit (PSC-ERC-ICV/EUA) va marcar la fi de l’idil·li; ja aleshores es va parlar “del 3%”), tímida denúncia d’un sistema corrupte. Però també aleshores hom s’adonava que el sistema corrupte abastava la política i l’economia de tot l’Estat, dels partits polítics i el seu finançament il·legal ja des del començament de la transició i, segurament, en obscena continuïtat amb el franquisme i els seus estraperlos, el seu contraban tolerat de matèries primeres, la fuga de capitals etc., etc. El distanciament de Pujol i de CDC de l’autonomisme de manual i el seu acostament primer a postulats del genèric dret de decidir i després del dret a l’exercici de l’autodeterminació han fet la resta; l’ Estat Espanyol es defensa i ha obert la caixa dels trons, en primer lloc amb tota la carpeta informativa que ha anat acumulant sobre els prohoms de CDC, començant pel seu fundador i líder.
A partir d’aquestes revelacions s’ha desfermat una tempesta informativa i un torrent de declaracions per a tots els gustos i totes les sensibilitats.
En primer lloc els amics i companys més íntims de la família Pujol, uns sincerament sorpresos estupefactes i apesarats, altres fent-se els desentesos i els ofesos, començant a tractar l’antic president com un empestat; reaccions semblants s’estan produint en els cercles polítics, professionals i ciutadans que, durant molts anys s’han beneficiat de la Generalitat de Pujol, dels seus governs i de CDC i CIU Uns revelen una posició crítica honesta i reconeixen al mateix temps les moltes accions positives del personatge; altres s’amaguen darrera una hipòcrita defensa de l’ètica política A què ve ara fer tants escarafalls? Per què tirar a matar, reclamar càstigs, comissions d’investigació, retirades d’honors i carnets, una gent de partits embolicats ells i els seus partits en una i mil malifetes? Per què els mateixos que van venerar al Palau de la Generalitat i enterrar amb tots els honors un feixista depredador com Juan Antonio Samaranch, especialista en negocis foscos, ara tenen tants escrúpols i reclamen a Pujol gairebé un suïcidi honrós a la romana? Per què no reclamen ara mateix una denúncia davant la fiscalia i una investigació a fons de tots els tripijocs milionaris que van rodejar i rodegen els comptes del Fòrum Universal de les Cultures Barcelona 2004 SA i el Consorci Organitzador del Fòrum Universal de les Cultures?; que es cridi a donar explicacions en seu judicial l’exalcalde Joan Clos, Jaume Pagès (actual conseller assessor de la Fundació Príncep de Girona) i Jordi Oliveras, conseller delegat i director general del Fòrum respectivament.
Tot el grotesc afer de les escoltes al restaurant La Camarga ,organitzades, pel que sembla, en un complot conjunt de PP-PSOE(psc) revela que ja fa uns quants anys es va decidir obrir una carpeta d’investigació sobre la família Pujol Ferrusola per fer-ne usos de xantatge polític quan i com convingués i que els serveis d’intel·ligència fent ús del lema mai més ben trobat de “cherchez la femme” van localitzar unes quantes “femmes” dignes de seguiment, començant per Marta Ferrusola i seguint per amants i examants despitades dels seus fills, com Vicki Álvarez.
“Així es defensa l’Estat, quan sent atacada la seva integritat” remarca amb molts bons arguments i amb un cinisme absolutament sincer el conegut periodista Zarzalejos. I continua dient “”En Cataluña –abierta la caja de Pandora- algunos se están tentando ahora la ropa. Si el Estado ha podido con Pujol, tanto podrà con otros. Se ha acabado el juego de la ingenuidad de la política naif , de manejar la ilusión popular del viaje independentista a Ítaca”. I l’alcaldessa de Madrid, sra d’Aznar, ja anuncia una de les línies d’atac que ens trobarem, quan diu amb tota la barra:”la mentira de Pujol es la mentira del nacionalismo, el expolio o las balanzas fiscales”.
No es pot dir que sigui una línia d’atac massa imaginativa ni que contingui grans novetats des de l’època del gran depredador espanyol Conde Duque de Olivares i el seu amo Felip IV fa uns quants segles. El que en Zazalejos, Botella i altres com ells i elles no diuen és que sí que s’ha obert la capsa de Pandora , però d’una capsa que contenia a més casos com el Gürtel, Bàrcenas, Matas, Fabra, Bustos, EROS andalusos, Mercurios, directius de caixes, Bankia, tràfic de drogues del vaixell-escola Juan Sebastián Elcano etc., etc. Per no parlar del cas de la primera família de l’Estat –la nissaga dels Borbons, especialistes en amagar fortunes i viure dels contribuents-.
En definitiva, el contingut putrefacte que surt d’aquesta capsa ens parla de la necessitat de combatre en primer lloc el sistema de capitalisme financer depredador que és el fonament de tota aquesta corrupció; ens parla de la necessitat de combatre els resultats d’una transició espanyola postfranquista muntada sobre el frau i la impostura i d’ un règim autonomista que fomenta els clans mafiosos i el repartiment del botí entre els cacics; ens parla de la necessitat ineludible de fer foc nou i de la gran oportunitat que ens oferim catalans i catalanes en aquest procés de ruptura radicalment democràtic que tenim plantejat i que s’hauria d’endur riu avall i netejar tot aquest femer. No serà fàcil, però la gran oportunitat la tenim: es diu 11 de setembre per la independència i el canvi social; es diu referèndum i SÍ SÍ el 9 de novembre; es diu, a continuació, procés constituent i República Catalana Independent.
