Per més que els arguments dels governs siguin la borsa , l'IBEX35, la quota de risc, etc. No són qüestions directament relacionades amb la vida dels treballadors i treballadores, dels petits comerciants, dels camperols i pagesos.
Em diran que repercuteix de forma directa, sí, però només repercuteix sobre els que no portem el comandament de l'economia i restem sota la seva influència nefasta. Perquè és el seu interès.
El poder es manifesta pel control dels mitjans de producció, de les finances i s'estructura políticament mitjançant l'entramat legal que el sosté, i aquest beneficia a qui té el poder i el controla efectivament.
Qui té el control sinò el capital financer, mitjançant els bancs? Nosaltres ho veiem com la Troika, FMI, BM i BE. D'aquí a les sigles dels diferents bancs que van fer negocis dolents i van fer que socialistes i peperos, corrent i de presa, en una nit canviessin la constitució (intocable per que votem el 9-N) sancionant que el deute dels bancs és un deute d'estat, i l'estat som tots i totes menys els rics que evadeixin imposts, porten les seves fortunes lluny del control de les hisendes i si els descobreixin demanen perdó. Aquests són els que ens governen ara per ara a nivell d'estat i del principat. Al seu favor, o més clarament: contra tots i totes nosaltres.
En relació al poble laboriós, el poder té només dues conductes possibles al llarg de l'historia segons la situació general: en temps de bonança atorga de manera graciosa una minsa part de les reivindicacions reclamades pel poble com a vàlvula d'escapament a la pressió social. Quan no els hi resta marge per tal de mantenir els seus beneficis creixents, emparats en tota la legislació repressiva votada amb anterioritat, opta llisa i planerament per la repressió contra el poble.
Primer actua sobre els dirigents més respectats, els organitzadors i les organitzacions. Intentant de prendre la decisió de reprimir, abans que cristal·litzi el procés de conjunció i organització de les masses.
En estats d'ebullició popular, amb consignes clares i compartides, amb una unificació de les lluites fruit de la maduració política dels diferents sectors populars, situació que esdevindria en una eclosió de la capacitat i lideratge per a les masses en general, no restaria una altra sortida que mantenir els posicionaments i que els drets democràtics que ara per ara tenen un minso reflex en la correlació de forces al Parlament de Catalunya, sigui l'autèntica garantia de compliment del que es va aprovar allí en resposta a les demandes populars (en quant al tema de la independència).
Davant l'empobriment dels prestigis personals i com a conseqüència partidaris, que van posant més en clar el que el gruix de la gent no tenia present fins el moment, cal prendre l'iniciativa i fer visible no sols una simple alternativa electoralista amb dalt i baixos, sinó una proposta clara i fonamental com a rerefons de les diferents plataformes amples de l'esquerra independentista.
Molts i moltes sabem i en som conscients de les coincidències, però fins ara, les hi hem estat fent passar mitjançant el tamís de les propostes electorals.
Demano el compromís amb l'historia que li demanem al poble, per els i les que han estat i són els fogoners realment necessaris per el nivell el que ha arribat el procés actualment per tal de donar el pas endavant que l'historia ens reclama.
Davant els inicis de l'ensorrament dels bastions de la dominació nacional i social, no es visualitza una alternativa real, concreta i compromesa. Neta. Amb tradició i compromís públic que sembla donar arguments d'èxit a ERC per a que després pacti acords anti populars juntament amb CiU.
No hi ha una alternativa de definitòria condició i visió universal que pugui ser identificada de forma individual com a autèntic motor de les propostes més acceptades proposades des d'una plataforma ampla però encara amb mancança de fèrria definició.
Deia Lenin:
Només els bergants o els ximples poden creure que el proletariat ha de conquerir primer la majoria en les votacions realitzades sota el jou de la burgesia, sota el jou de l'esclavitud assalariada, i que només després ha de conquerir el poder.
Això és el súmmum de la estultícia o de la hipocresia, això és substituir la lluita de classes i la revolució per votacions sota el vell règim, sota el vell Poder.
Però per tal de poder estar en condicions d'encarar aquesta tasca, el proletariat i el poble han d'estar a l'alçada de les necessitats de l'etapa i per a que això sigui possible, és imprescindible el paper del partit revolucionari.
Cal portar la veu de la revolució sense distinció de llengües al si del poble laboriós català, per a que no s'identifiqui la nostra prèdica per la independència i la demanda del vot als treballadors i treballadores, amb quelcom que les masses lúmpens anomenen “catalanades”. Parlem de canviar-ho tot i això és revolució.
La veu clara i contundent amb un missatge definit i sense interpretacions possibles, no pot provenir d'una plataforma, sinó que aquesta plataforma en tot cas l'ha d'assumir d'una proposta allunyada de les veleitats del movimentisme, l'eina que té l'obligació quan estan donades les condicions, de fer-les madurar al màxim amb responsabilitat per tal de no portar al poble i a les masses a un atzucac. I per això cal treballar de valent. No hi ha cap tasca primer que d'altra ni etapes que cobrir, però sí que hi ha una d'imprescindible i com va dir el Che: “El deure de tot revolucionari, és fer la revolució.”
Que la independència és la millor sortida per als/les treballadores és el missatge que s'ha de fer carn al partit i al poble.
