Quan David Fernàndez va dir en una entrevista a Catalunya Ràdio que el cas Pujol no anul•lava el procés, sinó que el potenciava, va resumir en una frase la gran oportunitat que se’ns brinda a les classes populars per liderar, d’una vegada per totes, el procés d’alliberament nacional i social del nostre país.
Aquest article pretén, d’alguna manera, mirar quin és l’espai polític d’intervenció que obra el terratrèmol del cas Pujol en base a l’eix de construcció nacional-popular, que, des de la meva perspectiva, és l’únic capaç de generar els consensos i la universalitat necessària per aglutinar les classes populars.
En el cas català, la confessió de Pujol és un reforç de gran abast a l’esfondrament dels consensos del catalanisme conegut fins al 2010 que, a partir d’aquell moment, va passar a definir-se, cada cop més, en el marc del dret a decidir i la independència (1). Sense estendre’m en aquest punt que ja ha estat àmpliament estudiat per altres persones, és necessari veure com Jordi Pujol era una peça clau, un dels consensos que definia el catalanisme i, per extensió, al poble català, abans de tot el procés de ruptura.
El fet de que Jordi Pujol fos un dels elements claus de la nostra construcció d’identitat com a catalans, implicava, necessàriament, assumir, com a poble català, els valors representats i la identitat col•lectiva construïda per l’expresident i per Convergència i Unió. Els valors del seny, la racionalitat (i, per extensió, del pacte), la estabilitat o la honorabilitat, entre molts d’altres que són els valors de l’stat squo burgès, que, en tot moment, evitarà entrar en el terreny discursiu i conceptual de la confrontació necessària per a qualsevol alliberament.
Si entenem que, a hores d’ara, la catalanitat representada per Jordi Pujol i per CiU representava i representa la construcció de la identitat del poble català amb els valors de la seva burgesia, veurem perquè l’eix discursiu majoritari del procés d’independència es basa amb un poble català amb seny, pacífic, dialogant, plural, que no s’embruta les mans, i veurem perquè, Muriel Casals, o Carme Forcadell han estat plenament capacitades per jugar rols de lideratge quan la identitat catalana s’havia construït sobre aquests fonaments.
Amb la caiguda de Jordi Pujol com símbol d’aquesta construcció de la identitat en base als valors de la Renaixença, el Noucentisme o la Mancomunitat, aquesta identitat queda discutida, fortament discutida, i el es buida una gran part de la construcció catalanista. Aquest fet succeeix, però, en el millor moment possible: en el moment en que la catalanitat, pas a pas, es deixa d’identificar com a pacte i es va apropant més a la ruptura.
Això deixa un espai polític immillorable per a la construcció d’un projecte nacional-popular que sigui capaç de llegir i reidintificar la identitat catalana amb la majoria social i les classes populars d’aquest país. La construcció de la identitat nacional com de qualsevol identitat es basa segons el principi dialèctic de la contradicció i la oposició a un altre. Per tal de crear una identitat catalana favorable a la majoria de les classes populars és necessari que ser català impliqui, necessàriament, la exclusió de la burgesia catalana i no la identificació amb ella com està passant fins al moment.
El cas de Pujol és, sens dubte, una gran oportunitat, no vista fins al moment, per a poder redefinir que és ser català, sempre en base a la simplificació i consensos. “Ser català vol dir no ser corrupte”, “CiU és antipatriòtic perquè durant els seus 23 anys de govern ha estat robant al poble”, “La Caixa és antipatriòtica perquè desnona el poble català”, el jovent català som els que tenim un 53% d’atur i no la figura de l’emprenedor d’ESADE i de les JNC”, etc, etc. Recuperar la paraula poble dels seus llavis, recuperar la paraula sobirania dels que sopen amb Isidre Fainé.
Aquesta recuperació de la nostra identitat no és només necessària dins l’espectre dels qui ja s’indentifiquen amb el catalanisme reconvertit en sobiranista, sinó que és estrictament necessari des del punt de vista de guanyar el país. Això és així, perquè, al marge de la part de la població catalana que es construeix en base a la identitat espanyola, la major part del prop del 50% de persones que encara no votarien que sí a la independència es provable que sigui perquè, simplement, no poden identificar-se amb la identitat catalana construïda fins ara perquè aquesta estava feta en base als valors i moviments de la burgesia i entrarien en joc en la nova contrucció.
Tot i la oportunitat, però, aquest és un terreny de joc perillós que, si no s’articula correctament, pot jugar a reforçar el discurs espanyolista actualment centrat en el desprestigi d’Artur Mas com a símbol del procés. Reproduir els discursos del PP de “el govern CiU-ERC” o de focalització en la crítica mal articulada a CiU pot reforçar, i molt, l’unionisme, sobretot per la manca absoluta de qualsevol altre lideratge real capaç de reconvertir aquesta identificació. Aquí entra en joc el factor de la absoluta manca de potencialitat d’establir un lideratge de l’esquerra rupturista catalana actual que, ni tant sols, ha estat capacitada per desbancar ERC en un moment en que tota la socialdemocràcia està en crisi.
És per això que, sabent quina és la nostra posició en el tauler i les fixes a jugar hem de veure com ser capaços d’hegemonitzar l’eix nacional-popular sense que això perjudiqui el procés d’independència en un moment de crisi dels valors de la identitat catalana burgesa i, sobretot, abans de que entrin en joc noves articulacions d’aquesta universalitat que preguin el lloc al protagonisme de les classes populars.
(1) Vila, M. (2014) “Els canvis en la identitat política catalanista” Treball encara no publicat.
