“Hi ha dues qüestions clau quan es treballa en un espai polític ampli: quina és la nostra alternativa i quina és la nostra estratègia. L’anticapitalisme no és una cosa ni l’altra”.
“L’organització de masses revolucionària ha de fer d’anella entre la mobilització permanent i la lluita institucional”.
“Cal evitar dues temptacions: el sectarisme i la renúncia d’entrada al capital polític acumulat i a la referencialitat de la CUP”
La crisi política[1] actual està provocant la crisi dels partits que havien sostingut l’statu quo sorgit dels pactes de la Transacció. Així, arreu del nostre país el PSOE i el PP veuen reduïda la seva legitimitat i sobretot hegemonia. En el cas de PSOE la davallada sembla tan aguda que es fa difícil de pensar la possibilitat d’una remuntada. Per la seva banda, tot i que la davallada del PP no és tan acusada com la del PSOE, la corrupció li està passant factura i s’albira la possibilitat que perdin els governs regionals de les Illes i del País Valencià. Tot i així, caldria preveure també l’eventualitat que, descartat el PSOE, el PP concentrés el suport dels qui aposten pel manteniment de l’statu quo davant una conjuntura de canvis, en què els espais polítics a l’esquerra del PSOE surtin reforçats.
A Catalunya del Sud, la crisi política, que té la seva manifestació més visible en el procés independentista, ha accelerat la davallada de CiU i assistim a l’esfondrament de la seva hegemonia, que havia persistit des del 1980, fins i tot sota els governs tripartits. Per tant, contràriament a algunes anàlisis que no es basen en els fets sinó en esquemes [2] preconcebuts que no es contrasten amb la realitat, el procés independentista ha afeblit CiU fins a uns nivells que eren inimaginables el primer semestre del 2012.
En aquest context, la CUP ha emergit a la Catalunya del Sud com una alternativa rupturista de les classes populars. Ara bé, sobretot des de les europees ençà el referent de masses de la Unitat Popular no està sol. D’altres projectes li disputen si més no una part del seu espai polític, sí una part de la Unitat Popular, que al nostre país encara no tenia uns contorns gaire definits.[3]
A la resta de territoris sota dominació espanyola, on la proposta d’Unitat Popular de la CUP és molt incipient i on aquesta organització no té bases consolidades, una d’aquesta propostes, Podem, pot arrelar-hi amb força, tot i que encara caldrà veure si els seus promotors són capaços de passar d’una candidatura mediàtica a una organització arrelada al territori.
En aquesta conjuntura política movedissa, l’espai de la Unitat Popular independentista construït amb esforç i tenacitat durant anys es veu interpel·lat a diferents nivells territorials, local o regional, per propostes que demanem la creació de plataformes electorals que van més enllà dels difusos contorns que començava a dibuixar la proposta tàctica de l’Esquerra Independentista.
Abans d’abordar aquesta qüestió, en tractarem d’altres que hi estan en menor o major grau connectades.
- L’espai anticapitalista: fonaments i limitacions
Des da fa dos o tres anys es pot observar en els discursos polítics del nostre moviment una veritable inflació de l’ús del mot anticapitalista, que substitueix d’altres expressions com d’esquerres o fins tot socialista. Així, es parla de construir una candidatura o plataforma electoral anticapitalista i no pas, com era més tradicional, d’esquerres. Caldria, doncs, començar per una clarificació conceptual i dir què no és l’anticapitalisme, sobretot per desfer algunes confusions que poden portar a desplegar una línia política errònia.
L’anticapitalisme no és cap ideologia, ni encara menys una alternativa política al capitalisme. Tampoc és una estratègia, perquè, només agafant exemples tradicionals, sabem com de diferents són les estratègies (i els objectius) del moviment comunista, del llibertari, o el carlisme, tots els quals s’oposaven al capitalisme.
Per contra, l’anticapitalisme és en primer lloc un estat de consciència política crítica amb el sistema de dominació actual. Actualment, aquesta consciència crítica no és uniforme i pot portar a alternatives polítiques diferents, des de les que en certa manera mirem de reformar profundament el capitalisme fins als qui pretenen de superar-lo i substituir-lo per un altre sistema polític i econòmic, com ara el socialisme.
No s’ha de menystenir aquest estat de consciència, perquè és previ a un de superior (per exemple, la consciència política socialista). I és obvi que a partir de la consciència anticapitalista es pot configurar un ampli espai polític, però no s’ha d’oblidar mai que es tracta d’un espai no gaire clarificat. Així, si bé és cert que com més va, més persones s'identifiquen amb la regeneració democràtica, contra les retallades, contra el rescat bancari, la política financera, etc.,[4] també ho és que no tenen el mateix nivell de consciència i o bé no van més enllà de l’estadi de la negació, o bé no propugnen o entreveuen la mateixa alternativa política ni plantegen el mateix camí per a assolir-la.
Perquè hi ha dues qüestions claus que cal tenir en compte quan es treballa en un espai polític ampli: quina és la nostra alternativa i quina és la nostra estratègia. I com hem dit, l’anticapitalisme no és l’una cosa ni l’altra. Aquestes confusions ens poden portar a evitar de plantejar i aprofundir la nostra alternativa al capitalisme, o, per exemple, a menystenir aspectes fonamentals de l’estratègia (la política d’aliances que ens enforteix realment, la contradicció principal de cada moment concret, la correlació de forces real, etc.).
Finalment, en relació a aquesta qüestió de l’espai polític englobador de les lluites populars, convé tenir en compte que:
- La tàctica de la Unitat Popular ja contempla aglutinar al voltant d’un programa polític totes les persones i sectors populars més o menys crítics amb el capitalisme (no només els més conscients, com de vegades s’entreveu en alguns plantejaments avantguardistes). Una pràctica política que només es dirigeixi a aquests sectors ja conscienciats, difícilment pot ser qualificada d’Unitat Popular. Precisament un dels objectius d’aquesta tàctica és generar, a través de la mobilització i la lluita ideològica, aquesta consciència en els sectors populars on és més esmorteïda.
- Una organització revolucionària no pretén pas mantenir una determinat nivell de consciència i d’organització sinó augmentar-lo. En aquest sentit, la consciència anticapitalista ha de ser superada, per començar, per una de socialista. I la Unitat Popular ha de fomentar aquesta evolució, tot superant l’actitud simplement reactiva d’un posicionament simplement anticapitalista.
A l’hora de considerar qualsevol política d’aliances adreçada a la tasca aglutinadora de les lluites populars cal respectar aquestes dues premisses.
2. Lluites populars, moviments socials i organitzacions revolucionàries
Partim de la base que el concepte de moviment social sovint s’ha convertit en un totum revolutum que inclou un munt de realitats diverses, amb una estructuració organitzativa també diferenciada. De fet, la mateixa acadèmia té greus problemes a l’hora de definir el concepte i marcar-ne les fronteres i s’arriba a aberracions de considerar l’independentisme és un moviment social, parany en què ha caigut de vegades alguns membres de l’Esquerra Independentista.
Les lluites populars o determinats moviments socials realment populars (no ens referim accions o col·lectius avantguardistes) sorgeixen molt sovint de la necessitat de respondre a una agressió que genera el capitalisme o els estats ocupants. Aquesta resposta aplega diferents sectors socials i polítics i molt sovint es concreta en un seguit de reivindicacions mínimes, també sovint de caire reformista (el cas de la PAH és un exemple evident), segons els nivell de consciència de les classes populars.
Una organització revolucionària ha d’estar d’inserida en aquestes lluites però no d’una manera passiva, acrítica. Cal que aquest inserció tingui uns objectius, com pot ser augmentar el nivell de consciència de les persones que hi participen. És a dir, cal acompanyar aquestes lluites amb una política, que evidentment es modificarà amb la pràctica, en un constant viatge d’anada i tornada. A més, aquest inserció en les lluites ens proporciona una informació molt valuosa: quin és l’estat de consciència de les classes populars.
S’ha de tenir present que aquestes lluites o moviments sovint es concentren en un aspecte, en un sector, mentre que les organitzacions polítiques revolucionàries aspiren a abastar amb el seu programa polític tots els sectors de la vida social i política. Aquesta capacitat de globalitzar i alhora de sintetitzar és la que garantirà la perduració del projecte, mentre que, com ja sabem, les lluites i moviments populars depenen més de la conjuntura i tenen alts i baixos i el perill de desaparèixer és sempre latent (recordem el moviment contra insubmissió, el moviment contra l’OTAN, el moviment de resistència global, etc.).
Des de fa dècades, un dels debats teòrics però sobretot pràctic és la relació, de vegades convulsa, entre les organitzacions polítiques revolucionàries (com ara la CUP) i els moviments i les lluites populars. En aquest sentit, caldria partir del principi d’autonomia en doble direcció: dels moviments i lluites respecte a les organitzacions polítiques, i a l’inrevés, cosa que s’oblida sovint. Per això, és errònia i reduccionista la visió que limita les organitzacions polítiques revolucionàries que també fan lluita institucional a ser unes simple corretja de transmissió d’aquestes lluites i moviments socials.
Així doncs, des de la seva autonomia, l’organització política revolucionària ha d’assumir força de les reivindicacions d’aquestes lluites i moviments, però no pas totes. A més, de vegades hi anirà més enllà. Cal, doncs, molt de debat: el que no pot passar és que s’assumeixen reivindicacions i propostes sense discutir-les a fons. Cal analitzar cada cas, veure’n les contradiccions (que n’hi ha) i mirar d’encabir-los en un projecte d’una manera coherent. Per exemple, com combinem l’aposta estratègica per un nou model energètic amb l’oposició a alguns parcs eòlics?
3. L’atzucac polític del movimentisme
La ideologia del movimentisme és un dels grans problemes interns de l’independentisme actual. Entenem per movimentisme les formulacions polítiques que alhora que exalten acríticament els moviments socials, la seva activitat, menystenen les formes organitzatives més tradicionals (allò que anomenen despectivament forma de partit), que sovint considera superades. En un altre sentit i àmbits, aquest posicionament seria l’equivalent actual a l’economicisme que criticava Lenin en començar el segle XX.
En la seva exaltació acrítica els defensors del movimentisme obliden aspectes com el fet que els partits revolucionaris tenen més garanties democràtiques que no pas alguns d’aquests moviments socials, en els quals s’erigeixen lideratges d’una manera informal (per exemple, hi acaba sent determinant el fet de tenir més temps). O arriben a dir que, a diferència de les organitzacions, els moviments socials perduren, afirmació no comprovada històricament.
Per al movimentisme la lluita política es reduiria fonamentalment a l’activitat més o menys coordinada dels moviments socials i, a tot estirar, una plataforma electoral (interfície representativa en llenguatge més pedant) que en reculli les reivindicacions, que en sigui un instrument. S’estableix una separació entre el polític i el social, cosa que implica una simplificació del que és polític, perquè el social també és polític. A la pràctica s’estableixen, doncs, dos nivells organitzatius especialitzats, el de l’activisme i el de la lluita institucional, sense cap organització intermitja, l’organització de masses revolucionària, que, entre d’altres coses, faci d’anella entre les dues, que combini la mobilització permanent i la lluita institucional.
Fins i tot aquest doble nivell organitzatiu establert per aquesta ideologia es planteja cronològicament: després d’una etapa d’activisme en segueix una en què es creen instruments de lluita institucional. Així, en un document[5] presentat com a text de suport per al debat a la I Trobada de la Unitat Popular Gemma Ubasart feia les afirmacions següents sobre el municipalisme alternatiu:
En aquesta dinàmica general exposada, l’evolució des dels anys de postguerra fins a l’actualitat, és en la que cal situar l’aposta que, a partir del tombant del mil·lenni, duu a terme una part dels moviments socials del Principat. Esgotat el cicle de protesta que va des de la irrupció del moviment okupa a les mobilitzacions contra la guerra (1996-2003), aquests tracten de materialitzar la premissa popularitzada pel moviment global –“pensa globalment, actua localment”– a la geografia catalana. I ho fan mitjançant dues apostes polítiques: la renovació del moviment veïnal i la participació de col·lectius socials en conteses electorals locals. Ens centrarem en aquesta última pràctica ja que ens interessa per avançar en l’argument del text. Així doncs, activistes i organitzacions socials comencen a organitzar-se a nivell local per presentar-se a eleccions.
Si bé cal reconèixer que el sorgiment d’apostes electorals municipalistes des del teixit social no és una novetat, hem de dir que sí que ho és la seva extensió numèrica i geogràfica. Així doncs, en la darrera dècada, i sobretot a partir de les eleccions locals de 2007, al Principat es multiplica la creació de candidatures alternatives i populars a partir de la confluència de diversos actors locals del teixit i els moviments socials. En l’actualitat podem comptar un centenar d’elles amb representació institucional.
Deixant de banda la falsedat històrica[6] del que diu Ubasart, el conjunt del text del qual hem extret la cita és un mostra de l’atzucac polític del movimentisme, per al qual no existeixen ni la diferència entre estratègia i tàctica o entre contradiccions principals i secundàries, ni la necessitat d’organitzacions revolucionàries que alhora enquadrin mobilitzin i facin lluita institucional.[7]
Per això, quan decau o s’esgota el “moviment” (l’activisme), l’opció és muntar candidatures àmplies per tal d’ocupar “bocins de l’Estat” per a impulsar el canvi social, sense plantejar-se en quina estratègia global s’emmarquen per aconseguir prendre el poder (en un sentit ampli, que vagi més enllà de l’institucional), amb quin programa o quina és l’alternativa a l’actual sistema. D’aquesta manera, l’electoralisme i el reformisme esperen a la cantonada:
Si assumim que cal fer ús de la lluita institucional, no de manera exclusiva evidentment, cal tenir en compte que les lògiques electorals no són les mateixes que les del carrer. El que importa en la lluita per l’accés a les institucions és aconseguir el màxim nombre de vots, i d’escons, i de governs. Si bé la irrupció de nous actors que entrin a jugar en el joc electoral és imprescindible, també ho és la necessitat d’articular algun tipus de col·laboració amb actors polítics tradicionals i teixit social. Necessitem canviar el mapa institucional i fer-nos nostres cada cop més bocins d’Estat, i per això és necessari guanyar àmbits de poder important[s].
I és que com afirmava Daniel Bensaïd:[8]
Una política sense partits (sigui quin sigui el nom -moviment, organització, lliga- el nom que hom li atorgui) condueix a una política sense política: tant a un seguidisme sense projecte de l’espontaneïtat dels moviments socials com a la pitjor forma d’avantguardisme individualista o elitista o, finalment, a una renúncia política en benefici d’un posat estètic o ètic.
Què cal fer?
I tornem al punt que havíem deixat al començament. Què ha de fer, per exemple, la CUP davant determinats emplaçaments, com els de Guanyem Barcelona o Podem?
En primer lloc, caldria una mica d’autocrítica i adonar-se que la situació actual també és en part producte de les nostres decisions desencertades i mancances: manca d’iniciativa política i d’emplaçaments constants; renúncia a reforçar la referencialitat i les estructures nacionals de la CUP[9]; absències en moments claus (per exemple, les eleccions europees); burocratisme que dificulta l’enquadrament de persones disposades a militar; actitud excessivament innocent o ingènua respecte dels moviments socials i els seus líders (sovint no realment representatius); contemporització amb determinats plantejaments polítics distorsionadors, sorgits dels àmbits acadèmics influïts per determinades ideologies postmodernes; etc. Un primer pas seria, per tant, posar fil a l’agulla per tal de superar aquestes mancances. En segon lloc, pel que fa a possibles aliances, i especialment les electorals, cal evitar dues temptacions: el sectarisme i la renúncia d’entrada al capital polític acumulat i a la referencialitat de la CUP.
En tercer lloc, i abans de res, s’han de fixar unes criteris mínims per encarar aquests emplaçaments, com ara:
-Exigir un veritable programa de ruptura, cosa que implica alhora la denúncia de les forces polítiques que, a la pràctica, no han qüestionat durant anys l’statu quo socioeconòmic actual.
-Entendre que no és el mateix una proposta local que una de regional o nacional i que, per exemple, les exigències no poden les mateixes al País Valencià que a Catalunya. Així, en el darrer cas qualsevol aliança ha d’estar al servei de la República Catalana Independent i ha d’apostar, per tant, per la independència, no pas per l’exercici dret a l’autodeterminació, un plantejament que seria vàlid fa uns anys però que en la conjuntura actual no és rupturista. En canvi, al País Valencià o les Illes un punt irrenunciable seria la defensa del dret a decidir.
-Exigir formes organitzatives realment democràtiques, ja que és contradictori presentar com a rupturistes i alternatives plataformes electorals cuinades per poques persones i basades fonamentalment en lideratges mediàtics.
-Abans de qualsevol aliança electoral, i en relació al 9-N, interpel·lar els emplaçadors a actuar conjuntament socialitzant un discurs favorable a la independència des d’una òptica d’esquerres, perquè no hi ha programa rupturista possible si d’una manera o l’altra es defensa la continuïtat dins l’Estat espanyol.
[1] Segons l’anàlisi marxista postulada per Nikos Poulantzas, una crisi política condensa totes les contradiccions d’una formació social.
[2] Aquests esquemes van des l’afirmació que el procés independentista és una cortina de fum per amagar les retallades a dir que legitima CiU. Quan una força política perd hegemonia, perd legitimitat.
[3] Per exemple, al País Basc, l’estratègia de l’esquerra abertzale, que tenia un vessant armat, havia delimitat aquests contorns, cosa que té els seus avantatges i inconvenients en la pràctica política..
[4] Per a alguns es tractaria d’índexs externs d’una consciència crítica amb el capitalisme.
[5] “La lluita institucional com a repte per a la política de moviment”, publicat prèviament a l’Espai La Fàbrica.
[6] És fals històricament perquè com a mínim el 90% d’aquest municipalisme alternatiu (les CUP) no respon a una aposta dels moviments socials, sinó d’un moviment polític, l’Esquerra Independentista, especialment de les seves estructures partidàries. Es podrien comptar amb els dits les experiències que s’ajusten a la teoria d’Ubasart.
[7] Aquesta visió no és gaire llunyana de la que redueix la CUP a ser una mena de sectorial de lluita institucional. Sortosament, aquesta concepció reformista és cada cop més minoritària dins el nostre moviment.
[8] La política como arte estratégico (Viento Sur, 2013).
[9] Un exemple d’aquesta darrera mancança, és la inexistència d’equips de treball amplis en les diferents àrees de l’estructura nacional, de manera que tot el pes recau en membres del Secretariat Nacional i, si n’hi ha, en les escasses persones alliberades. Segons el nostre parer, s’haurien de crear equips de treball amplis en diferents àrees per tal de reforçar l’estructura nacional. S’ha cregut erròniament que n’hi havia prou alliberant persones que s’ocupessin de les àrees d’acció en exclusiva, sense adonar-se que així es passava a una estructura que era menys participativa i democràtica.
*Aquest article apareixerà al número 107 de La Veu
