Meṃria antifeixista
19/07/2014 Andoni Baserrigorri
Per Andoni Baserrigorri, editor del portal independentista basc Boltxe Kolektiboa Per Andoni Baserrigorri, editor del portal independentista basc Boltxe Kolektiboa

Per Andoni Baserrigorri, editor del portal independentista basc Boltxe Kolektiboa

Han passat més de 70 anys i visitar el camp de refugiats de Gurs segueix estremint qualsevol. Conèixer els llocs on punts comunistes, abertzales, anarquistes…antifeixistes van malviure després de la victòria del feixisme espanyol i molts d'ells i elles van morir en condicions infrahumanes fa bullir la sang d'ira. La història és implacable i dol saber que les persones ben nascudes, les que van lluitar per un món millor, sense explotació, d'igualtat i llibertat van acabar d'aquella manera els seus dies mentre que els mal nascuts, els que negaven la llibertat a les persones i els pobles i els que apostaven per continuar amb l'era de l'explotació vivien a cos de rei i dominaven i governaven Euskal Herria i gran part d'Europa i del món.

Les persones que reposen en els camps de Gurs mai van vacil·lar un moment en la seva determinació de combat contra el feixisme. Van lluitar contra el cop franquista i després contra el nazisme alemany. En cap moment se'ls va escoltar lamentar-se per la terrible sort que corrien en els infames barracons de Gurs i assumien això com el preu elevadíssim que pagaven per la llibertat i la dignitat.

De la mateixa manera el Che Guevara i la seva guerrilla va lluitar fins a l'últim moment en les serres de Bolívia, ferides, famolenques però amb la idea de la revolució en la ment. Entenien la lluita, no com la pertinença a un modisme de batucada sinó com el lliurament al treball, l'estudi i el fusell, com bé indica l'escut de les Joventuts Comunistes Cubanes.
I tants exemples més…la cremor dels sandinistes i els salvadorencs, la indomable determinació de tantes guerrilles de llarg a llarg del planeta, l'esperit de lluita de la Colòmbia insurgent…tants i punts antifeixistes assassinats com Carlos Palomino i altres casos similars als estats francès i Itàlia.

L’antifeixisme mai pot ni ha de ser una estètica ni una manera de vestir o una determinada música. L’antifeixisme és abans de res compromís i lluita, determinació per fer front als qui porten segles amargant-nos la vida, als qui ens neguen tots els drets que com a classe, persones i nació ens corresponen.  L’antifeixisme és internacionalisme i amor cap a altres pobles que lluiten en llunyanes o properes terres però pels valors abans citats. L’antifeixisme no és una forma de vida, és abans de res consagrar la teva vida de la manera que creguis convenient o que puguis a la lluita que porta avanci la humanitat conscient per un món senzillament millor, sense oprimits ni opressors, d'homes, dones i pobles lliures.

Tot això que dèiem ve a col·lació perquè en ple segle XXI, l'any 2014 és terrible poder comprovar que el feixisme no només s'ha reposat de la seva derrota històrica després de la II Guerra Mundial sinó que segueix molt viu i en ofensiva. I enfront d'aquest fet inqüestionable, les forces que li feien front fa 70 anys no són les mateixes tant en el qualitatiu com en el quantitatiu. La consciència antifeixista no es troba en els seus millors moments precisament.
I és que després de les terribles imatges que ens arriben, via xarxes socials en la seva majoria de l'est d'Ucraïna la reacció dels partits i col·lectius d'esquerra segueixen sent mínims. I en el cas ucraïnès hi caben pocs debats sobre el caràcter nazi del govern de Kíev.
Bombardegen població civil, neguen l'autodeterminació al poble de Novoros, assassinen civils amb armes prohibides. Quines dades més necessitem per denunciar aquests fets i sortir al carrer?

Que l'esquerra  otànica de Santiago Alba Rico i les seves mariachis i seguidors hagin assegurat, una vegada més, que es tractava d'un aixecament popular no era d'estranyar, que hagin aplaudit amb les orelles l'ascens al poder d'una junta de govern neonazi, tampoc és nou, però que la resta de l'esquerra pateixi aquesta passivitat si que és del tot desesperant.

Necessitarem fotos de camps de concentració per als civils de Novoros per conscienciar-nos-en? Amb un bagatge de solidaritat mínim cap a Líbia o Síria l'esquerra revolucionària no està en situació de treure pit quan parlem d’antifeixisme. I que quedi clar que si les agressions hitlerianes als pobles europeus de la dècada dels 40 del segle passat era feixisme, també els atacs i agressions imperialistes a l'Iraq, Líbia, Síria o Ucraïna són atacs feixistes, i que qui justifica i aplaudeix aquestes agressions és còmplice del feixisme per molt que es digui d'esquerra o militi en est o aquell col·lectiu social.

Les condicions de vida de les gents de Líbia avui dia són un misteri perquè cap informació faciliten els grans mitjans de comunicació del poder burgès. Siguin mitjans de comunicació obertament feixistes, de dretes o de pseudoesquerranes. Però molt ens temem que s'assemblen a les penalitats per les quals van haver de passar els lluitadors i lluitadores antifeixistes de l'època del nazisme. En aquells anys hi havia consciència i lluita… Què hi ha avui dia? Què va quedant d'aquell esperit antifeixista?

De la mateixa manera que els nazis assassinaven població civil per allà on passaven, així ho fa el govern feixista ucraïnès. Si Lidice (1) va ser arrasada per l'exèrcit hitlerià i els seus habitants passats per les armes, alguna cosa semblant fa el sionisme en Palestina. El feixisme és sempre el mateix i les seves formes idèntiques. El que ha canviat és l’antifeixisme.

O canviem i “ens posem les piles” i comencem a deixar de banda aquesta esquerra otànica i guai de batucada i recuperem els valors i actituds de les gents d'aquells anys, molts dels quals reposen en els camps de Gurs, o d'aquí a una mica tornarem a veure camps de refugiats, poblacions civils exterminades i el feixisme triomfant en la burgesa i acomodada Europa. I serà amb la complaença de la Unió Europea cada vegada més a la dreta i usant sense dissimulació tant nazis com fanàtics religiosos islamistes.

Aquest dia haurem d'espavilar sí o sí i no inventarem res de nou. Ens tocarà actuar i lluitar com van lluitar aquestes dones i homes el millor homenatge dels quals no és una placa sinó recuperar els seus valors.


(1) Lídice era un poble de Txecoslovàquia, recordat per haver estat completament destruït i els seus habitants assassinats, a instàncies d'Adolf Hitle , per l'exèrcit nazi d'ocupació durant la guerra en represàlia per l'execució per la resistència del jerarca nazi Heydrich.