–Des dels seus inicis, l'ANC ha defensat i reconegut els Països Catalans com a nació completa. De fet, el Full de ruta de l'entitat marca com a "fase definitiva" "l'obtenció [..] de la plena unitat nacional en el marc de la forma d'unió federativa que els pobles dels diferents països de nació catalana decideixin". A la vegada, però, l'ANC circumscriu el seu àmbit d'actuació al Principat de Catalunya.
Doncs bé, és en aquest sentit que ens costa d’entendre que el president francès, François Hollande, sigui un dels líders mundials el retrat dels quals es mostrarà en el marc de la campanya prevista per als dos mesos previs a l’Onze de Setembre.
Ens costa d’entendre principalment perquè es tracta del cap d’un dels estats, el francès, que oprimeix part de la nació completa que l’ANC diu defensar i reconèixer. Una part de la nació, la Catalunya Nord, que compta amb un nucli de l’organització, Catalunya Nord per la independència. I no estem parlant d’una assemblea autònoma pròpia d’un “altre país de nació catalana” sinó d’una territorial de l’assemblea, doncs els i les independentistes del nord són conscients que el país va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i que les comarques que resten al nord de la frontera estatal formen part (no està de més recordar-ho) de l’històric Principat de Catalunya.
Catalunya Nord per la independència, sense anar més lluny, participarà de la campanya en qüestió adreçant-se al secretari de l’ONU Ban Ki-moon des de Prada. Què hauria semblat als catalans del sud de les Alberes que el retrat desplegat a la capital del Conflent fos el del recentment coronat Felip VI?
Alguns respondran aquesta qüestió argumentant que el cap d’estat de la República Francesa, a diferència del rei d’Espanya, és un líder democràtic. D’entrada, si per democràcia entenem votar cada quatre o cinc anys se’ns hauria d’explicar perquè Jorge Mario Bergoglio és un altre dels líders a qui ens hauríem d’adreçar. Més enllà del fet que el cap d’estat sigui escollit per mitjà del sufragi, però, ens hauríem de començar a plantejar quin és el model de democràcia que volem per a la futura República Catalana. I és que per molt transversals que diguem ser, com a independentistes coincidim, si més no, en la defensa de la llengua i la cultura pròpies i originàries del país. En aquest sentit, prendre com a referent internacional el cap d’un dels estats que porta segles intentant esborrar la identitat catalana d’una part significativa del país en qüestió ens sembla, com a mínim, una falta de coherència i de respecte.
Enguany que es parla tant del tricentenari convé recordar que el 2 d’abril del 1700, abans de la Guerra de Successió i (per tant) del Decret de Nova Planta, l’estat francès (aleshores Regne de França) va ser el primer a prohibir l’ús oficial de la nostra llengua als antics Comtats septentrionals. Per si algú dubtava de la vigència d’aquest edicte la república el va ratificar el 1992 en afegir al punt 2 de la constitució francesa la frase següent: “La langue de la République est le français”.
I és que estem parlant de la república que només permet a un 6% dels infants nord-catalans aprendre el català a l’escola, quan més del 60% de les famílies del territori voldrien aquest dret per als seus fills. Estem parlant de la república que, en un exercici d’enginyeria política altament sofisticat i sibil·lí, acaba de modificar llur constitució per tal de ratificar la Carta Europea de les Llengües (malanomenades) regionals i minoritàries al mateix temps que hi afegia un article on s’imposa l’ús del francès a tota persona que exerceixi una missió de servei públic. Estem parlant de la república que no només no reconeix el dret a l’autodeterminació del nostre poble (ni de cap altre que resti, total o parcialment, sota la seva dominació) sinó que acaba de presentar una proposta de reordenació territorial que, en cas de ser aprovada, implicaria la desaparició del Consell General dels Pirineus Orientals. És el cap d’aquesta república un referent a qui adreçar-nos a l’hora d’expressar la nostra voluntat d’esdevenir un poble lliure?
La perplexitat però, no va ser gaire menor quan vam veure alguns dels personatges que acompanyaran la figura del cap de l'estat francès en la campanya de l'ANC. Barack Obama, el president de la (encara) principal potència mundial, campiona en l'ocupació i aniquilament de països sencers, responsable de tota mena de maniobres desestabilitzadores, cops d'estat i ingerències en tercers països. Recordem només, a tall d'exemple, el finançament i preparació del cop d'estat a Xile que va acabar amb la vida del president Allende i que va instaurar una criminal dictadura, el paper jugat a Nicaragua amb el finançament de la “contra”, les constants intervencions a l'Orient Mitjà -Iraq, un milió de morts- o la negació constant, en la pràctica, del dret a l'autodeterminació i la independència del poble palestí. Podriem parlar també del sosteniment de règims com el de l'Aràbia Saudita, o del paper del complex militar-industrial i els grans monopolis capitalistes, veritable govern a l'ombra, a l'hora d'impulsar operacions militars de rapinya que el que persegueixen no és en cap cas la defensa dels drets humans sinó condicions més avantatjoses en el control de rutes de transport de l'energia, conquesta de nous mercats o de primeres matèries. En definitiva, qui posi els EEUU com a exemple d'algun tipus de democràcia és que sens dubte té un concepte de democràcia molt diferent del que l'origen del mot en qüestió significa: govern del poble. En té un concepte antagònic.
Què cal dir d'altres personatges com el ja mencionat papa Bergoglio, o de l'infame Angela Merkel, responsable directa en el procés d'empobriment que pateix, entre altres, el poble català.
La inclusió de la figura del papa, més enllà de ser una broma de mal gust si ens referim a líders “democràtics”, és especialment greu en un moment com l'actual, en el qual l'estat espanyol (seguint de grat els dictats de l'Església Catòlica) ens imposa una contrareforma de la llei de l'avortament que retorna la dona, ja prou sotmesa al patriarcat imperant, a les condicions vigents durant el franquisme.
I és que alguns independentistes som amants de la coherència, i lliguem el nostre desig de llibertat per al nostre poble amb el principi de respecte i no-ingerència per tots els pobles del món, sense distincions, i és per això que no podem callar quan algú pretén lligar el nostre poble, que tant ha patit i pateix encara la ingerència de dos estats, l'espanyol i el francès, amb infames personatges que no són sinó l'expressió d'aquest món “vell” que patim i que hem de superar definitivament.
Per respecte amb nosaltres mateixos, coherència i dignitat.