No em motiven massa els articles de resposta que tant agraden el mestre Gary Francione, perquè preferisc l’acció a la reacció. Però, en contra del que acabe de dir, ací va el segon en poc més d’una setmana: aquesta vegada pel David Barrachina i el seu article Bous al carrer, gallines al corral.
Comence subratllant la vergonya aliena que em provoca llegir certes afirmacions d’una persona formada en filosofia. Primer un nom: Peter Singer; el títol d’un llibre: Alliberament animal, i un any: 1975. Continue per un moviment: el de la lluita pels drets dels animals, que es fa visible en eixos anys i que ja compta amb gent represaliada a l’estat espanyol, que arribà a estar empresonada i que continua sotmesa a un procés judicial sota acusacions falses. Altre moviment d’acció directa i no violenta que es començà a formular a principis de segle XX, que inicià el seu camí com a tal el 1944 i que, ara, té milions de persones al seu darrere: es diu veganisme.
A la Facultat d’Història m’ensenyaren a no començar la casa per la teulada perquè, seguint l’exemple de Barrachina, puc acabar preguntant “On és eixe mar d’aigua salada que fa ones, on? On?”, perquè me’l tapa la Calderona. Ho dic perquè es pregunta on està la gent que defensa les gallines ponedores o que lluita contra la caça. Si poseu “veganisme” o “drets dels animals” a qualsevol cercador d’eixa meravellosa eina que s’anomena Internet, us arribarà un torrent d’informació.
Podeu posar “Normal and natural, Edgard’s Mission Farm Sanctuary”. o “rescate abierto de gallinas, Igualdad Animal”. “Por a fer el ridícul defensant les gallines”? No, eixa por no és per a nosaltres. Entre altres coses, la inventaren per a tindre por a escriure segons quines coses. Espere que les reflexions futures que anuncia l’autor pugen de nivell.
Anem als bous al carrer. Com està sent habitual, d’entrada apareix la protesta victimista: “ens assenyalen com a cafres”. És comuna entre taurins, caçadors, explotadors de circ, vivisectors, pelleters… M’agrada que tinguen eixa sensació, com m’agrada que la tinguen supremacistes que “defensen la supervivència de la raça blanca en perill”, o partidaris del genocidi del poble palestí perquè l’estat israelià “s’està defensant del terrorisme”. El rebuig cada vegada major de l’abús i la injustícia, malgrat els esforços per adornar-ho i justificar-ho tot, és un gran avanç.
Més enllà, sense divagacions: l’ésser humà no fa l’animal no humà. Cap explotador coneix els animals: la gent que caça no coneix les perdius, les raboses o els cérvols, que no són objectius d’un tir; la gent que fa formatges no coneix les cabres, que no “donen llet”; la gent que tortura bous no coneix els bous, que no són l’instrument d’una “afició”. Els animals no són allò que l’explotació humana fa d’ells.
El bou no és cap “atleta de fons” (caram, no ho havia sentit mai!). És un mamífer remugant, herbívor adaptat per a sobreviure en grup, per a defensar-se dels depredadors fugint. Sempre que puga fugir, fugirà. Si l’aboquen a una situació desesperada es defensarà i, molt sovint, acudirà a defensar membres del grup en eixa situació. El que fa “l’astúcia humana” és jugar amb això com fan a la plaça de bous, amb la trampa dels torils i amb “l’engany”. Com fa el retallador amb els seus moviments previsibles, consistents en posar-se uns segons en la línia de fugida del bou per a apartar-se i deixar-la lliure quan és a prop. Ho fan les barreres, per les que els animals han trobat un forat tantes i tantes vegades.
Les boles de foc són foc a tocar dels ulls. Els ferratges que impedeixen que cremen els ulls de l’animal i el deixen cec, com passava fins no fa molt, no canvien això. La “gràcia” del bou embolat és precisament eixa: el pànic de l’animal perseguit pel foc i que, en la seua fugida perpètua, té moviments nerviosos, quasi espasmòdics, que semblen imprevisibles.
El resultat de fer partir el bou per divertiment, amb boles o sense i mentre la gent es sent impune per a fer-li el que vulga, no el poden amagar: desenes de bous morts de pànic, d’atacs cardíacs, per colps desesperats contra les parets o les barreres, ofegats als bous a la mar… Els salvatges o “cerrils” que superen tot això, moren als escorxadors, sempre.
Als “accidents” que pateixen les persones, supose que abans o després s’hauran d’afegir xiquets i xiquetes del poble de Barrachina, on troben normal que juguen amb banyes enceses en foc, dit per ell. Si ja n’hi ha hagut d’accidents, n’hi ha prou amb no saber-ho o, senzillament, no dir-ho.
Finalment, altre argument que no podia faltar: “qui no vulga pols, que no vaja a l’era”. No és així: és “l’era” la que ve per a apropiar-se del nostre temps, dels nostres espais i, tractant-se d’un negoci de quatre, dels nostres diners públics.
Jo mai he volgut la seua pols i m’he trobat una vaca de cara, escapada del linxament que patia a Massalfassar. Si no m’enganxà fou perquè no volgué, i perquè jo no tenia cap intenció de tapar la seua fugida. Fa pocs dies, era Ximo Puig que contava que “al seu poble, mataren una xica que no estava al recinte perquè el bou saltà i l’envestí(1)”. Els bous al carrer ocupen el carrer de la gent on viu la gent, atempten contra llibertats fonamentals en segrestar-les a les seues cases amb el seu toc de queda que es pot allargar tota la nit, fins a la matinada.
Davant dels esforços per justificar la tortura taurina, sempre estarà la veritat.
(1) Levante-EMV, Paco Cerdà, 24/07/2014, El PSPV y Compromís rechazan prohibir los ´bous´ y dejan sola a EU. Enllaç per subscripció: http://suscriptor.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2014/07/24/pspv-compromis-rechazan-prohibir-bous/1141586.html
