El passat dia 5 d’abril es va celebrar a Tarragona la II Assemblea General Ordinària de l’ANC. Els que vam assistir-hi amb la voluntat d’aportar propostes i punts de vista alternatius als que venen marcats i predeterminats des del secretariat nacional vam topar de nou amb una barrera difícil de superar. Volíem aprofitar aquestes línies per fer una petita reflexió del que es va succeint al si de l’ANC i sobretot sobre la necessitat de ser-hi presents d’una forma activa, amb sentit crític però amb voluntat constructiva.

Les perspectives que ens pot brindar una organització de masses com l’ANC, que aglutina un espectre tant ampli de la societat catalana, son sens dubte enormes. Ara que podem encarar una etapa decisiva en el camí cap a l’exercici del dret a decidir cal agafar embranzida per anar força més enllà. Mai s’havia estat tant a prop de posar en pràctica el dret a l’autodeterminació, un pilar elemental de qualsevol societat plenament democràtica. Aquest valor precisament és un dels que ens agradaria ressaltar i un dels motius pels quals creiem que els independentistes d’esquerres hem de ser actius dins de l’ANC.

Els procediments per debatre i aprovar documents tant importants com el full de ruta d’enguany, que marca la línia de treball cap a la consulta del 9N,  han estat si més no de poca qualitat democràtica. Situacions com el procediment de votació de les esmenes (tendenciosament dirigides tant en la seva lectura com en la votació), recomptes de vots a mitges obviant una part (petita però important) de veus crítiques als documents i procediments oficials,  no fan bé a una organització com l’ANC que aglutina a tanta i tanta gent per empènyer vers a un procés democràtic cap a la independència. Des d’una organització com l’ANC hem de predicar amb l’exemple del què volem transmetre a la societat. Si afirmem que “abans que independentistes som demòcrates” cal treballar i fer pedagogia d’aquests valors al si de la pròpia organització. Aquest tasca, molt poc visible però fonamental, l’hem de fer els que creiem que cal un gir radical en la manera d’entendre i practicar la democràcia, i això només es possible des de la perspectiva de l’esquerra transformadora. Només si fem de l’ANC una organització realment horitzontal i oberta a la participació de les seves bases podrem construir una eina útil per l’alliberament del poble català.

A hores d’ara està clar que no es tracta d’un simple canvi de bandera com voldrien les classes dominants i les elits polítiques del país (amb els partits de sempre al capdavant). Per tal que la independència sigui quelcom més cal aprofundir en el debat  de base al si d’organitzacions com l’ANC i treballar colze a colze amb la gent a peu de carrer, a les assemblees territorials, posant totes aquestes qüestions sobre la taula. Cal parlar de la consulta, però cal parlar també de què farem un cop siguem  una república independent, com gestionarem la nostra democràcia, les polítiques culturals, ambientals, socials o d’igualtat. I cal parlar també de construir i enfortir aquest moviment entre totes i tots, i no només seguint les directrius emanades des del secretariat, que, sense el control de les bases i la transparència obligada i exigible, podrien esdevenir  interessades o de marcat caràcter “institucionalista”. No oblidem que aquest és un mandat popular, i que es la gent amb la seva mobilització qui ha forçat un canvi de rumb a la classe política del país. No  a l’inrevés.

En el marc d’una organització tant diversa com l’ANC això no és fàcil, però certament creiem es donen les condicions necessàries per redoblar esforços i fer-hi pedagogia de la pràctica democràtica, com a presa conjunta de decisions, de baix cap a dalt. La democràcia participativa requereix, a més de llibertat d’opció, hàbit, formació i informació, i això exigeix un esforç per part de tothom que paga la pena davant la immensa oportunitat que tenim en l’horitzó immediat.
És una ocasió immillorable per aspirar a construir un nou model de societat que trenqui els estereotips de la democràcia caduca que ens ha venut l’estat espanyol i els partits  que han acceptat religiosament l’estat de les autonomies. Si hi som, malgrat totes les contradiccions que això ens pugui suposar, tindrem una bona oportunitat (potser la millor en molt de temps) de plantejar canvis reals que culminin en un veritable procés constituent.

Com ja va dir l'escriptor Antonio Baños, un cop feta la consulta del 9N que deixin les urnes posades, perquè queda molt per decidir: "les volem el 10 i l'11... que la deixin posada, hi ha molt a decidir i molt a canviar."

Queda molt per fer, tant en el fons com en les formes.

*Frederic Tort i Anastasio Pulido són membres de la CUP i de Blanes per la Independència-ANC