Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Entre Frankfurt i Viena: 'ideologia bona', 'ideologia dolenta'
21/04/2014 Dídac López
Dídac López, membre de la CUP d'Esplugues de Llobregat Dídac López, membre de la CUP d'Esplugues de Llobregat

Per Dídac López, membre de la CUP d’Esplugues de Llobregat

Veritablement, en una societat de classes, la ideologia dominant és la ideologia de la classe dominant. Durant les dues darreres dècades, les "esquerres" s'han queixat amargament del "pensament únic" que els ha esmicolat els pocs espais "alliberats" que havien aconseguit en alguns àmbits acadèmics respectables. Tot i amb tot, el domini de classe en la societat capitalista és precisament més efectiu com menys evident és aquest "pensament únic". De la mateixa manera que el règim polític que millor s'hi correspon és el de la "democràcia liberal", en l'àmbit ideològic l'oferta plural d'opcions és la situació que li és més "climàtica". Pluralitat, dins d'un ordre, és clar. La tendència experimentada en els sistemes de partits de les democràcies liberals és cap al "bipartidisme", és a dir el sistema de torns entre dos partits, un dels quals "governa" i l'altre "mira" amb la seguretat que les tornes canviaran en una o dues conteses electorals. Successivament, diverses reencarnacions de partits "conservador" i "liberal" han representat aquesta dualització. Idealment, la contraposició "conservadora" i "liberal" ha de ser prou mal·leable com per cobrir els diferents interessos del "bloc dominant". Entre mig pot quedar-hi un centre que oscil·la cap a la dreta o cap a l'esquerra, però més vital encara és que les posicions "extremes" vegin en el "partit majoritari" que tenen més a prop un instrument per tal d'aturar l'amenaça que suposa "l'altre partit majoritari". Per a l'esquerra "alternativa" el partit liberal (o socialdemòcrata o qualsevulla altra apel·lació) és el "poli bo", el mal menor, al qual cal no fer-li massa mal no sigui que vingui (o que s'hi quedi) el partit conservador (o popular o nacional o democristià).

Quan, fa més de cinc anys, s'obrí l'actual període econòmic, caracteritzat per la insuficiència de la hiperfinancialització per allunyar els grans centres capitalistes de l'estagnació, semblava que aquest esquema dual trontollava. Fins i tot, l'ala dretana, representada per Nicolas Sarkozy, prometia una "refundació" del capitalisme. Hom anunciava l'ensulsiada definitiva de la "revolució conservadora". Si la revolució conservadora s'havia venut com el triomf del pragmatisme i de l'empirisme, què en podia quedar quan les evidències cridaven al cel? L'esquerra oficial s'ho va creure i ha assistit completament desorientada al rearmament ideològic del seu rival. De les grans onades de protestes i de mobilitzacions desencadenades en aquests anys, una part substantiva, amb el cas més nítid del Tea Party Movement, han contribuït a difondre un ideari desinhibidament antisocialista. I l'altra part, si més no, en fa seus alguns elements. Aquesta paradoxa aparent és l'expressió ideològica de la "dualització controlada" pel propi sistema.

El paisatge ideològic és complex, sí, però bona part del discurs, de les consignes, de les ofertes intra- i extra-parlamentària, gira al voltant de la dicotomia "públic vs. privat", "intervencionisme vs. deixar-fer/deixar-passar", "regulacions vs. mercats". Dicotomia que amaga una realitat en la qual les maquinàries burocràtiques han rescatat (intervingut) amb els diners procedents dels "contribuents" els grans gegants financers privats que havien exigit prèviament l'eliminació de les traves reguladores (deixar fer/deixar passar). De fet, la gran aristocràcia financera/porta giratòria/burocràtica fa seva la famosa sentència de Deng Xiaoping ("tant se val si és blanc o negre, crec que és un bon gat si caça ratolins") quan parla de la col·laboració "público-privada". Els plebeus més o menys ideologitzats rarament, però, hi poden escapar a la dicotomia. Els arrenglerats amb els "conservadors" denuncien els "liberals" i els seus intents d'enginyeria social i, a banda de l'atac habitual contra Rousseau o contra Gramsci, identifiquen aquesta "enginyeria social" amb l'Escola de Frankfurt. Els arrenglerats amb els "liberals" denuncien els "conservadors", i no tenen gaire dificultat en trobar les arrels de Reagan i Thatcher en l'Escola de Xicago i, a través d'ella, en l'escola austríaca. Entre Frankfurt i Viena, com si diguéssim, sembla funcionar el joc.

Les arrels de l'anomenada "Frankfurter Schule" es troben en l'Institut de Recerca Social ("Institut für Sozialforsching"), fundat per Carl Grünberg (1861-1940) en el 1923. Grünberg era professor de la Universitat de Viena des del 1894, però la situació política i universitària convidava a establir aquest Institut a Frankfurt. De fet, es tractava del primer centre de recerca associat a una universitat amb una orientació marxista. El mateix Grünberg no se n'amagava i, de fet, se'l pot considerar adscrit al corrent "austromarxista". La mateixa Universitat de Frankfurt, per bé que de titularitat estatal, havia estat fundada el 1914 sota l'impuls de la burgesia i la intel·lectualitat liberals. Una altra raó de l'establiment a Frankfurt es trobava entre els joves que en negociaren l'establiment, particularment Felix Weil (1898-1975), deixeble de Karl Korsch (1886-1961). A través de Grünberg, s'hi sumà Henryk Grossman (1881-1950). Aquests noms ens poden fer una idea de la diversitat ideològica dels primers impulsors. Quan Grünberg, per raons de salut, abandonà la direcció de l'Institut (1930), el succeí Max Horkheimer (1895-1973). Ell i Theodor Adorno (1903-1969) són probablement els noms més coneguts de la primera fase de l'anomenada Escola de Frankfurt, juntament amb Herbert Marcuse (1898-1979) o Erich Fromm (1900-1980). Des de l'esquerra política, diverses veus en criticaren la deriva academicista. Per a la dreta política, el desenvolupament de la teoria crítica en les ciències socials era massa amenaçadora. Prudentment, ja en el 1930, l'Institut va obrir una segona seu a Ginebra i traslladava els fons als Països Baixos. El trasllat complet a Ginebra es verificaria en el 1933, just després de l'ascens del nazisme al poder, i el 1934 l'Institut passaria a Nova York, associat a la Columbia University. El període americà de l'Escola de Frankfurt desferma ja una crítica de la civilització occidental. L'establiment d'un "capitalisme autoregulat", com en d'altres sectors de l'esquerra, condueix a un qüestionament de la vigència de les tensions del capitalisme clàssic, però si en molts socialdemòcrates i laboristes això els fa pensar en un camí evolutiu cap al socialisme, Horkheimer i Adorno en són més escèptics. Tot i amb tot, l'Escola de Frankfurt del "segon període" deixa una forta petjada en l'anomenada "nova esquerra" (dels 60 enllà) i en els anomenats "moviments socials".  Després del retorn a Frankfurt de l'Institut (1951) comença una nova transició. Del tercer període de l'Escola, el nom més destacat és el de Jürgen Habermas (1929-). Amb Habermas, la petjada de Max Weber (1864-1920) es fa sentir més.

Pel que fa a "l'Escola de Viena" o "escola austríaca d'economia", aquesta denominació remunta ja a Carl Menger (1840-1921) i a l'època de la "disputa metodològica" ("Methodenstreit der Nationalökonomie"). En el 1883, Menger publicava "Investigacions en el mètode de les ciències socials amb referència especial a l'economia", en el qual atacava la metodologia de l'anomenada "escola històrica d'economia" i defensava la rellevància de la teoria en la recerca econòmica, més enllà de la mera compilació de dades històriques. Gustav von Schmoller, membre destacat de l'escola històrica, respongué al llibre amb una revisió molt crítica, i és en aquesta revisió on encunyà el terme d'"escola austríaca" per referir-se a Menger i els seus partidaris, una manera de presentar-los com una anomalia provinciana. A banda de Menger, en aquest període fundacional són importants Eugen von Böhm-Bawerk i Friedrich von Wieser. Les polèmiques amb l'economia d'arrel hegeliana dels historicistes i dels marxistes serviren per configurar aviat els aspectes bàsics de l'escola: 1) individualisme metodològic (en el sentit que grups o col·lectius -classes, nacions- únicament poden actuar a través de les accions dels membres que en formen part); 2) subjectivisme metodològic, centrats en els gustos i prefeències dels individus, en la determinació dels "costos d'oportunitat", amb la consegüent teoria marginal del valor. Sota la influència de Menger i de Böhm-Bawerk, Ludwig Von Mises (1881-1973) encara afegeix dues conseqüències a l'individualisme metodològic: 1) la sobirania del consumidor (entesa com la influència dels consumidors en la demanda efectiva de béns i serveis); 2) l'individualisme polític, basat en la plena llibertat econòmica dels individus. Friedrich Hayek (1899-1992) i d'altres desenvolupen l'anomenada "teoria austríaca del cicle econòmic", és a dir una teoria de la crisi basada en la "sobreinversió" auspiciada per la tendència del sistema bancari a una expansió excessiva i insostenible del crèdit; la "sobreinversió" acaba produint un reajustament que serà més violent i pertorbador com major hagi estada la "sobreinversió". Hayek, primer director de l'Institut Austríac de Recerca Econòmica (Österreichisches Institut für Wirtschaftsforschung), passaria a Londres el 1931. El 1934, Mises passà a Ginebra i, el 1940, a Nova York. El 1947, es fundà la Mont Pelerin Society, impulsada per Hayek i Mises, però que també comptà entre els fundadors amb Karl Popper (1902-1994) i Milton Friedman (1912-2006). A partir dels anys 1950, es configura l'Escola de Xicago, d'una banda, mentre que de l'altra les idees de Mises renoven el discurs de "llibertarianisme" nord-americà.

La influència pràctica d'aquestes i altres escoles en les polítiques practicades (o proposades) en les darreres dècades no hauria d'ésser exagerada. Sovint, simplement se n'ha fet ús de la versions més vulgaritzades per justificar "a posteriori" una decisió (o una indecisió) ja acordada. El governs de banda i banda de l'Atlàntic Nord basculen nítidament cap a Viena, però cap a una Viena domesticada, sense les estridències "anarco-capitalistes" que els deixarien sense feina. Es tracta, bàsicament, de convèncer-nos que vivim en el millor dels mons possibles, però que paradoxalment aquest millor dels mons possibles requereix de "reformes" continuades, permanentment orientades a aconseguir a través de l'espoliació allò que, de moment, no ofereix el funcionament normal del sistema.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2024 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid