Em passa al contrari que a molts economistes del "règim" --del règim capitalista que ens maltracta, vull dir--, que sóc fluix en matemàtiques, però fort en sociologia de carrer. Diuen que per a eixir de la crisi cal rebaixar (encara més!) els salaris. Rebaixar salaris, reduir despesa pública, retallar drets... La conseqüència: el comerç de proximitat abaixa les persianes en rastre, les petites i mitjanes empreses tanquen. Això m'ho expliquen, entre d'altres --i no n'hi ha cap d'economista-- un repartidor de begudes a domicili, un llanterner, un botiguer que ha abaixat la persiana, el meu barber, que també va fort, molt fort, en sociologia de carrer i en economia real (no monàrquica, sinó de les persones!)... Tanquen botigues i petites empreses i cal comprar l'aliment i la roba on tot és més barat: els mercadones i les franquícies. Els uns, aprofitant la precarietat i les lleis que l'abonen, maltracten els seus treballadors i treballadores; els altres, fan la seua producció en països on la precarització assoleix nivells d'insuportable explotació humana.
Reducció salarial, doncs, per a eixir de la crisi i instal·lar-nos, a perpetuïtat, en la misèria més absoluta. Això proposen. I reducció del dèficit. L'altra gran fórmula màgica. Una reducció que només l'apliquen als serveis públics: educació, sanitat, dependència... No he escoltat a cap d'aquests doctes economistes, tan forts en matemàtiques, que calga reduir la despesa en administracions i càrrecs polítics. Des de les institucions europees, les de la Troika, tan devotes de l'austeritat per a algunes coses, no han dit res tampoc sobre la necessitat d'aprimar aquesta gruixuda nòmina. No s'han pres amb el mateix interès controlador del dèficit la supressió del Senat o les diputacions provincials, la reducció dràstica dels salaris d'alcaldes i regidors, càrrecs de confiança i assessors, i càrrecs de designació política en general, a Espanya i a Europa; l'eliminació de privilegis com viatges de franc, dietes i subvenció a l'habitatge dels polítics, per equiparar-los amb la resta de la societat, que s'ha de pagar el transport a la seua feina i l'habitatge allà on haja de treballar. Més control de l'absentisme laboral dels polítics, en consonància amb les lleis laborals que ells han aprovat, que castiguen injustament les baixes per malaltia dels treballadors i treballadores i poden ser causa d'acomiadament legal. Fa vergonya veure tant sovint els seus escons buits, i que els períodes de sessions, o siga de feina, siguen tan curts.
O tots moros o tots cristians. Que vol dir, per si algú no va fort en paremiologia, que a tots se'ns han d'aplicar les mateixes lleis. Sobretot les de l'austeritat. Ja n'hi ha prou de la llei de l'embut. Cal predicar amb l'exemple. Perquè si l'exemple és el que ara donen, és exemple de corrupcció, de ganduleria i de cinisme. Una classe política, en general, cortesana i paràsita, inútil i cara. La política no ha de ser una professió, o una porta giratòria: ha de ser un servei públic. Si la política no és útil a les persones, si només serveix per a arruïnar les nostres vides, la política perd tota la seua raó de ser. Si més no des d'una perspectiva democràtica. Perquè les dictadures també en tenen, de polítics. Polítics cortesans, corruptes, paràsits, cínics... a favor del poder i contra les persones. Com ara i ací.
Cal una altra política. Ens calen uns altres polítics. I economistes de debò, no cabassets femeters d'aquesta insuportable dictadura dels amos dels diners.
