De la mateixa manera que per arribar a entendre ni que sigui de manera superficial en què consisteix l'estafa generalitzada de la crisi que va arrencar l'any 2007 ens ha calgut a tots convertir-nos en economistes afeccionats, ara sembla que per a seguir el fil del procés sobiranista calgui convertir-se en jurista de cap de setmana.

Els defensors de la unitat espanyola s'han agafat a l'argumentari legal com a un clau roent de manera directament proporcional a la vaguetat amb que els assessors d'Artur Mas invoquen un “dret a decidir” que ningú sap ben bé què significa, per comptes d'apel·lar a una legalitat internacional sobre la que hi ha abasta jurisprudència, com és el del dret d'autodeterminació dels pobles. Deu formar part de la seva estratègia, passar de puntetes sobre la llibertat aconseguida pel reguitzell de nacions europees sorgides de les cendres del segles XX, per anar a empantanegar-se en el protectorat Atlàntic de Kosovo; com també en deu formar part ni tant sols entrar a discutir si Catalunya és una nació, cosa que la convertiria de facto en un subjecte polític. O, posats a jugar a fet i amagar amb una judicatura espanyola que —ho saben de sobres— mai no es farà trampes al solitari, no invocar la legalitat truncada de la Segona República.

En el fons tant és. La República va rebaixar les aspiracions catalanes amb el mateix entusiasme que Alfonso Guerra va passar el ribot a l'últim intent estatutari. I a més a més, a l'Esquerra independentista no lluitem per modificar la legalitat vigent, sinó per la construcció d'una justícia internacionalista. I del dret i legitimitat dels pobles oprimits a alliberar-se en tenim per donar i per vendre.