A les societats amb tradició democràtica, els ciutadans, el dia de les eleccions, voten qui és que ha de governar. I, els tres anys i tres-cents seixanta-quatre dies restants, els ciutadans, amb la seva participació activa en la vida pública, diuen de quina manera els votats han de governar. En canvi, a les societats que no en tenen, de tradició democràtica, la minoria enquistada en el poder fa comparèixer a les urnes un dia cada quatre anys els electors a amollar la papereta dins l’urna i procura que, fins al cap de quatre anys, la gent no es fiqui en política, se’n decanti i que pagui, calli i miri.
Hi ha dues maneres d’exercir la docència igualment a les escoles i als instituts: una és la manera qui dia passa any empeny, limitant-se a explicar estrictament i fredament allò mateix que duen escrit els llibres de text: això s’escriu amb accent greu, això altre amb accent agut, tal batalla va succeir tal any a tal país, l’arrel quadrada la calculen així, la regla de tres així deçà, i ja està. L’altra manera de fer docència és la dels autèntics mestres, la dels ensenyants per vocació que cerquen no tan sols alfabetitzar els alumnes, sinó que, fonamentalment i a través de l’exemple -i no de boca- formen ciutadans lliures capaços de pensar, de tenir criteri i d’actuar.
El 2011 la crisi econòmica internacional era més crua que mai. Aquí i onsevulla d’Europa, els electors cercaven sortir-ne aviat votant el partit que més expectatives sabés crear de capgirar la situació econòmica. A les Balears es va esdevenir la carambola que aquest partit més votat tenia –i té- encamellada a la cúpula una minoria fanàtica, ultranacionalista i teledirigida per la FAES de n’Aznar. L’obsessió nacionalista malaltissa tant dels teledirigents de Madrid com dels teledirigits de Palma no era –i no és- altra més que perseguir a mort la llengua dels nostres pares, padrins i repadrins a tots els àmbits llevat de l’estrictament familiar.
Instal·lats com estaven i com estan dins la realitat virtual que els ha inculcat el laboratori nacionalista FAES, estaven adoctrinadament convençuts que la majoria de mallorquins compartíem amb ells el seu odi a la llengua de Mallorca. Per això intentaren segregar els alumnes per motius de llengua amb l’operació ‘libre elección’, seguríssims que els mallorquins renegaríem de les nostres arrels i que, a cada aula, tan sols dos o tres mallorquinets hi romandrien fidels, assegudets a un racó. La dura realitat va ser que la immensa majoria de pares i d’alumnes mallorquins altres maldecaps tenim més que combatre a mort la pròpia llengua! Per això a les escoles la immensa majoria va triar continuar amb el consens del Decret de Mínims i amb l’escola en català.
Incrèduls i estupefactes davant la cruesa d’aquest fet, incapaços d’assimilar-lo, feren repetir la prova diverses vegades. Però va ser debades: com més anava, més feien el ridícul.
Aquest tir per la culata, aquest autogol, va exacerbar el seu odi encara més contra la llengua oficial, pròpia, històrica, estatutària i constitucional de les Balears i fugiren cap endavant creant més problemes allà on no n’hi havia. La venjança dels talibans del fonamentalisme hispànic va ser la imposició del TIL amb l’excusa de voler ‘trilingüismo’, el mateix ‘trilingüismo’ que precisament acabaven d’abolir a l’únic àmbit on n’hi havia, que era a les emissions de cine de la IB3.
La impressionant determinació dels mestres a implicar-se en la seva tasca docent i cívica exemplar de formadors de futurs ciutadans lliures, que pensin pel seu compte i que estimin el propi país, va engrescar i va unir en un sol front tot el cos docent, els pares i els alumnes. Tots units ens mobilitzàrem fins a protagonitzar la manifestació de masses més nombrosa de tota la Història de Mallorca i de les Balears. Un èxit mai vist.
Els sondatges d’intenció de vot que té ara la dreta nacionalista espanyola li han llevat les rialles de bon de veres. Per això ara pengen sobrassades a una escala de collir figues i cerquen fer veure que afluixen una miqueta en la seva persecució obstinada contra el nostre idioma, la nostra cultura i la nostra identitat. Però anem alerta a caure en la seva trampa.
La lluita continua. La nostra lluita no és cosa de fer els cent metres llisos. No. És una marató. Una carrera de fons. El fonamentalisme hispànic no plany un curs ni dos en la seva obsessió per esbucar l’escola mallorquina. Igualment, la nostra escola no ha de plànyer any més ni dos resistint. Ho paga per la seva noble causa: sobreviure perquè el país sobrevisqui. Per això, els mestres estan decidits a acabar aquest curs així com l’han començat: amb dignitat. Amb coratge. Plantant cara al neofranquisme. Com ja feren molts de professors els darrers anys del primer franquisme, a mitjans anys setantes del segle passat, la mesura de protesta que duen idea d’aplicar també ara és l’aprovat general.
Bé que faran: Regalar submissió a l’integrisme hispànic seria un mal exemple als alumnes. Seria una mostra claudicació davant la política dictatorial del ‘mando i ordeno’. Els alumnes mallorquins i balears no es mereixen que la lliçó exemplar de coratge cívic, de dignitat i de resistència, que els han donat fins ara els seus mestres, acabi en no res. Mal exemple tendrien de partida de cavall i arribada d’ase si els seus mestres, ara que tenen tothom al seu costat, acotassin el cap davant un govern que respon a un grupuscle antimallorquí que no sabem de què viu (o sí) i que ignora, menysprea i té en el punt de mira una gran majoria de mestres, d’alumnes, de pares i una massa de 100.000 manifestants. Els nostres joves no es mereixen cap lliçó desmotivadora ni desmoralitzadora de claudicació davant el neofranquisme, que s’omple la boca de ‘Constitución’ i que alhora la incompleix escandalosament ja que aquesta proclama el nostre idioma ‘un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección’ i no objecte de persecució ni de menyspreu, ni d’odi.
Mestres mallorquins i balears, no abaixeu la guàrdia! L’independentista Ghandi va dir que ‘tot allò imposat amb amenaces, només dura el temps que hi ha amenaces’. Demostrem al jovent que, a un país democràtic, les imposicions feixistes són debades. En Ghandi també va dir que ‘quan una llei és injusta, el correcte és desobeir-la’. La nova dictadura espanyolista no vol ciutadans que pensin i actuïn. Vol productors, consumidors i pagadors d’imposts sense criteri i muts. Hem de menester que continueu formant, amb el vostre exemple, ciutadans lliures i orgullosos del nostre país. Per tot això, mestres, els pares i els alumnes estam al vostre costat. Endavant amb l’aprovat general!
