Una colla de bords, Cinca enllà, han decidit que a la Franja de Ponent s’hi parla l’aragonès oriental i no pas el català. I, dit i fet, ja han presentat un projecte de llei en que s’estableix que, malgrat el que diguin universitats, lingüistes reconeguts i el sentit comú (el menys comú dels sentits, se sol dir), els habitants d’aquest territori administrativament aragonès (del que els aragonesos, per cert, tan sols se’n recorden per qüestions d’aquesta índole), porten una colla de segles equivocats. De fet, si compten des de la repoblació impulsada per Ramon Berenguer IV després d’expulsar-ne els musulmans l’any 1149, els pobladors de la Franja porten exactament la gens menyspreable xifra de 9 segles vivint en la més absoluta inòpia respecte la llengua que parlen i la identitat que tenen.
Fer cas del primer acte reflex i encolomar la responsabilitat de l’atrocitat científica al mal que ha fet d’implantació de l’ESO en el sistema educatiu, no seria, però, massa just. No caiguem en l’error d’atribuir la jugada a l’aparent estretor dels cervells dels impulsors del projecte ni tampoc al fet d’haver viatjat poc, perquè aquesta, en el fons, no és més que una altra de les moltes batalles tenen obertes arreu dels Països Catalans, amb l’objectiu de finalitzar l’etern i pendent somni del projecte nacional espanyol. És a dir, destruir la nostra llengua i assimilar-nos com a poble.
La denominació atorgada al nou idioma/dialecte/variant o el que acabin decidint, tampoc és casual. No és el mateix ser parlant d’una cosa situada a l’orient d’Aragó, que ser parlant d’una llengua que també es parla en un indret situat al ponent de la Catalunya principatina. El punt de referència, en aquest cas, és el que et marca la integració en un projecte nacional o l’altre i la denominació per a la seva llengua que qualli, a la llarga, té molt a guanyar. I això ja ho devia saber el geògraf Pau Vila, el pioner en utilitzar el terme “Ponent” (Marca de Ponent, va fer servir per denominar aquest territori) en dibuixar el primer mapa comarcal de Catalunya, durant el període de la República.
En tot cas, tant per a catalanoparlants com per aragonsesorientalparlants, existeixen unes quantes referències bibliogràfiques molt recomanables per combatre tanta misèria intel·lectual, dues d’elles escollides entre una àmplia varietat de títols del mateix autor, Joaquim Monclús i Esteban, historiador, calaceità i matarrenyenc d’origen: La Franja de Ponent avui editat per El Llamp l’any 1983 i La catalanitat de la Franja de Ponent, editat per Thassàlia setze anys després. Tots dos molt útils per ficar una mica de sentit comú.