No. Contradictori ho és també estar al parlament català, nosaltres no el reconeixem com una institució legítima, perquè forma part de l’estat, ha encarnat el partiment administratiu dels Països catalans, s’insereix dins de la lògica capitalista, veu i viu de la democràcia liberal que nosaltres entenem que és insuficient, per tant, és igual de contradictori presentar-se a un parlament regional que a la UE. Però el parlament europeu és molt més antidemocràtic que qualsevol altre parlament perquè no te funcions de control del poder executiu, l’entrada a la comissió depèn de certes quotes econòmiques i històriques que provenen de l’imperialisme.
Enteníem que havíem de fer tres coses, socialitzar un cert discurs que posa sobre la taula els grans oblidats, bàsicament les classes treballadores i populars. Hem vist canvis de l’esquerra institucional, aquí no es parlava de classes treballadores des de feia anys i, amb la nostra entrada, diferents forces d’esquerres van començar a parlar amb aquests termes, condicionades pel nostre discurs, per no quedar-se fora d’un discurs d’esquerres.
D’altra banda, fer que els recursos que obtenim aquí puguin revertir en el moviment popular, això no s’està fent tant com hauria de ser a falta d’una Assemblea Nacional estratègica que te pendent la CUP a un mes i mig vista. Per últim, fer tractable la informació a que tenim accés i donar-la als moviments on participem perquè puguin créixer i aglutinar més descontent. En sanitat vam buscar les auditories de l’Hospital Clínic, les vam fer entenedores i les vam penjar; van aflorar casos de corrupteles.
No, i no per falta d’inactivitat, possiblement és manca de planificació, que hem anat sobrepassats i manca de feina de saber què és el que ens venia a sobre. Al treballar en molts aspectes, és inabastable la feina a la institució. Tampoc ens hem de flagel·lar perquè és un projecte en construcció i s’ha de repensar en clau que la feina institucional estigui orientada al que s’està treballant fora i al moviment popular.
No va ser una decisió nostre, va ser una plataforma de feministes que treballen el dret a l’avortament qui va demanar a la CUP que intentés crear un grup de treball centrat en una futura llei catalana, per tant, vam actuat subordinats a elles. No és gens perjudicial que aquí dins es tinguin debats que el moviment feminista ha tingut des de fa temps i que puguin guanyar l’aspecte possibilista més del que tenen ara a nivell institucional. Mostrem als partits tradicions que només ens conformarem amb una llei de màxims, la reivindicació de la CUP és que es generin xarxes de suport perquè cap dona es quedi sense avortar i que els poder públics posin a l’abast de les classes populars politiques perquè les professionals desobeeixin la llei Gallardón i no s’apliqui.
(Riu) Només amb el treball institucional no es pot transformar una societat, som una minoria i la victòria més gran del capitalisme ha estat guanyar la mentalitat de la majoria de la població. Tot el que estem fent aquí, la lluita institucional en si mateixa, és estèril si no va acompanyada de mobilitzacions al carrer i d’arrelament local.
Fa uns mesos van aprovar una resolució per reobrir el CAP de la Guineueta, que va ser tancat ja fa més d’un any, i no s’ha obert ni es reobrirà. I just aquesta setmana s’ha aprovat una resolució perquè posin una ambulància a la porta del CAP, ells diuen que fa les mateixes funcions, és totalment fals perquè no és el mateix que t’atenguin en una ambulància que en un centre mèdic. Això és la institució.
Van estar tallant la ronda molt de temps, després van dir que es reobriria el CAP i la gent va pensar que ja estava tot fet. Llavors van desinflar-se, i ara estan vençuts, saben que no els reobriran i tenen raó. Quan la gent es refia de les institucions passen aquestes coses. Cada setmana s’aproven resolucions i mocions que desprès no s’apliquen. Tinc claríssim que has de ser un problema molt gros perquè et facin cas.
Jo de fet em vaig abstenir. Hauria estat assumir el discurs de mirar cada lloc en concret i prendre resolució, és una postura ambigua. ERC està tenint aquesta postura per no perdre vots d’esquerres i seguir mantenint el pacte amb el govern, entenem que és un engany i que s’acabaran tancant les urgències nocturnes. Els posaran una parada d’ambulàncies com a la Guineueta, i desactivaran la mobilització popular amb l’excusa de que s’està negociant.
Crec que les lluites s’han d’articular de manera local i coordinades. Quan fas una manifestació arribes a molta gent, però si això no va acompanyat d’una activitat constant, no val de res i ara l’ofensiva de sanitat és tan gran que els mitjans antics de lluita socialdemòcrates són totalment estèrils. Si entregues 1200 signatures al CatSalut fan així (les estripa) i les llencen a les escombraries.
És molt difícil representar un problema a un monstre tan travat com és el capitalisme, però si algú s’asseu a negociar amb Panrico serà per la gent que porta sis mesos de vaga, perquè suposen un problema públic, inclús de mala reputació del govern català per no ha sabut mediar. Prèviament, el cas de la paga extra als treballadors de l’Ajuntament, tots les van perdre menys TMB, que van estar 28 dies de vaga. Toca canviar el paradigma de les lluites, no com a símbol sinó com a mitjà per aconseguir reivindicacions. Ara mateix no hi ha 20000 persones tallant carrers, que deuen ser aproximadament les que assistia cada setmana el CAP de la Guineueta, si hi fossin, parlaríem en altres termes.
Massa por, el sistema es configura així i nosaltres, a més, som hereves d’una tradició on mares i pares van passar per un règim franquista. Si es superés, ara mateix hi ha prous condicions objectives perquè els carrers cremin de manera diària.
Estem en disponibilitat d’anar generant trinxtxeres en certs llocs que puguin anar guanyant coses, no de disputar l’hegemonia. El discurs de l’esquerra anticapitalista és totalment diferent al que s’ha fet fins ara, som una minoria. ERC, PSC i ICV quan diuen sanitat pública i de qualitat segueixen veient en el capitalisme, de rostre humà com diuen ells, la solució. Defensen l’existència d’empreses privades de sanitat, nosaltres no.
És obvi, estan guanyant ells, han guanyat ells. Això és pels consensos que l’antiga social democràcia va fer amb el liberalisme, en salut tot el que estem vivint ara no és nou, és fruit d’un procés de més de 30 anys de travar un model sanitari a tots els Països Catalans on han vist en la sanitat un ínsul de negoci creixent i l’empresa repartidora de més diners és la publica, per tant, els directius han generat tot aquet entramat per poder seguir lucrant-se.
No es respira tensió. A les comissions hi ha tranquil·litat perquè les majories són fixes, és un ambient més aviat escenificat. Nosaltres quan ens enfadem i no aguantem marxem del espai.
En torns de paraula parlen els portaveus de les comissions, el que passa és que si que hi ha molts més portaveus homes que dones. Òbviament m’he trobat amb certes situacions de micromasclismes, com a totes les feines.
A la CUP en general ens tracten als tres amb cert paternalisme. També si hi som els tres tendeixen a parlar més amb el David o amb el Quim en el sentit de creure que són els que manen i jo els hi faig només companyia. Segueixen la mateixa lògica que amb els altres grups, conceben que hi ha un cap que centralitza totes les decisions. No és una qüestió d’enfocament masclista únicament.
No hauria de jugar en contra, però és veritat que construir el perfil públic de l’organització en un diputat o dos limita més la possibilitat de que quan ells no hi siguin perdis recolzament, en aquet sentit si es fa una aposta per generar més perfils públics quedarà atenuat.
Per Anna San Clemente
