És una sensació que des del 12 de desembre d’enguany és menys sensació i més realitat. I és que ara sí que ja hi ha la certesa que s’estan vivint moments que marcaran el futur d’aquest país. És un privilegi viure’ls i és un privilegi explicar-los.
El periodista ha de ser conscient de la significació dels esdeveniments i de la rellevància dels avenços. I ha d’explicar-los amb tots els ets i uts i amb tota la pluralitat d’opinions possible. Ha d’estar a l’altura del moment però sense que això vulgui dir fer-ho a ulls clucs, sense aportar totes les visions i explicar tots els detalls.
L’”això no toca” sempre vigent
Tots els detalls per inoportuns que siguin. No som els periodistes qui hem de jutjar si quelcom toca o no toca. Mai és tard, d’acord, però amb moltes coses ja fem tard. Malauradament. Per tant, traiem-nos de sobre la sensació que si el nostre discurs és complex estem traint el moment. És als ciutadans a qui estarem ocultant una part (més o menys important, que ho decideixi cadascú) de la realitat.
Sóc del parer que un periodista no hauria de mantenir-se al marge dels fets sinó amarar-se de l’ebullició que hi ha al carrer. Pot viure, emocionar-se i també indignar-se si això no l’impedeix complir amb el seu deure. Un periodista ha de ser còmplice del moment que li toca viure i fer arribar als ciutadans el relat dels avenços que hi estigui havent, evidentment.
Ara bé, indagar i qüestionar hauria de ser part de la seva feina No parlo de la crítica supèrflua, sinó de l’anàlisi rigorosa i la pregunta incòmoda. La tasca d’un bon professional no és reconèixer els mèrits d’un polític, o no només, sinó també de buscar-li les pessigolles.
Callar en nom del procés? No gràcies!
I això és aplicable actualment, quan per a alguns hi ha qüestions que més valdria aparcar, o directament silenciar, en nom del procés independentista. És notori que hi ha un sector dins l’espectre sobiranista -en desconec l’amplitud, però pot arribar a ser realment esvalotador- que considera que ara només toca parlar del tema. Tot allò que se’n desviï -o que ells creguin que no afavoreix directament el procés- s’ha de quedar a la rebotiga amagat esperant no se sap quin torn, si és que n’hi tenen reserven algun.
D’aquesta manera podem veure tota mena d’acusacions, intents de criminalització o de boicot contra activistes socials i polítics o periodistes que fugen del simplisme i posen sobre la taula un discurs més ric i complex.
Un exemple recent el tenim en l’entrevista que dilluns passat els periodistes de TV3 Lídia Heredia i Carles Prats van fer al president Artur Mas al Palau de la Generalitat. Com havien de fer, Heredia i Prats van plantejar qüestions socials i econòmiques a Mas a banda de les nacionals. I immediatament alguns van abocar les seves crítiques a Twitter contra els entrevistadors per haver desviat l’atenció de la consulta cap a altres preocupacions, talment com si preguntar fos pecat El sociòleg i membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional Salvador Cardús també es va queixar a Twitter de l’entrevista.
CiU i la seva eterna cortina de fum
No és cap secret que CiU i tota l’òrbita convergent, des del seu sector sobiranista a la seva banda d’opinadors i tertulians, utilitzen des que són al poder el conflicte nacional com a cobert on arrecerar el seu projecte antipopular de retallades de serveis bàsics i privatitzacions que van des de la venda de recursos públics a la venda del nom de les estacions de metro.
Una cortina de fum que pretén fer passar per alt a la població que la precarietat, la desocupació, la pobresa, la gana i la indigència no paren d’augmentar a casa nostra, al nostre entorn, als nostres barris, als nostres pobles.
Un país normal però també un país millor
Un periodista no ha de perdre mai la mirada crítica i inquisidora i ha de tractar amb suficient distància els fets i els protagonistes, per no entabanar els ciutadans. Ha d’explicar que l’acord polític del 12 de desembre va representar un punt d’inflexió en el conflicte, pot reconèixer l’encert tàctic de qui l’ha confegit, però no per això ha de donar carta blanca al Govern. Els mitjans públics haurien de poder entrevistar el cap de l’oposició en horari de màxima audiència tal com van fer amb el president (menciono aquest cas perquè Junqueras se n’ha queixat).
Un periodista ha d’explicar i denunciar que just l’endemà de l’anunci de l’acord els Mossos d’Esquadra van desallotjar 12 persones del bloc ocupat per la PAH a Salt sense que totes tinguessin resolt el seu problema d’habitatge, quedant-se al carrer en ple hivern. Ha d’explicar les tràgiques conseqüències que estan tenint per a la societat les brutals i contínues retallades a la sanitat, a l’educació i als serveis bàsics i que segons diversos professionals es tradueixen en un augment de la misèria, de l’exclusió social i fins i tot de la mortalitat. I han d’explicar els escàndols de corrupció que hi ha a Catalunya, sobre els quals regna un vergonyós silenci, i que impliquen la federació que governa.
En definitiva, expliquem que cal avançar cap a un país normal, no sotmès a cap altre i amb tot el dret a autodeterminar-se, però expliquem també que s’ha d’aprofitar el periple per construir un país millor, que combati les desigualtats, les retallades de drets i la corrupció i que aspiri a viure en plena llibertat.
No deixem que ens posin pals a les rodes.
