Un cop passada la escridassada inicial produïda pels resultats a les proves PISA i ara, gaudint de vacances escolars, em permeto parlar un cop més d’educació.
No poso en dubte la rigurositat estadística de les PISA (tot i que la voluntat de l’OCDE i els interessos econòmics que defensa en plantejar-les i analitzar-les són força dubtosos) però entenc que quan fem de les estadístiques l’explicació i la justificació per promoure canvis en els sistemes educatius, el que es produeix és un engany. Els números no ens deixen veure les persones i en educació hem de parlar de persones i de les decisions polítiques que determinaran els ciutadans de la futura societat.
Quan el 24% dels infants a Catalunya estan per sota del llindar de la pobresa, cal que el sistema educatiu asseguri realment la compensació sobre les desigualtats. Si 1 de cada 5 alumnes catalans tenen un baix nivell de rendiment acadèmic, potser calen decisions polítiques que s’esforcin per compensar les desigualtats incrementant les beques i afavorint en els centres públics el tractament a la diversitat (disminució de ràtios, implementació de metodologies diverses, treball en petit grup, reforç a l’aula...). No calen rànquings interessats si no una mica de seny i el convenciment que només fent possible un sistema que opti per l’equitat estarem treballant per construir una educació millor per un món millor.
Però les decisions polítiques del Departament d’Ensenyament aquests darrers cursos han augmentat les ràtios, han disminuït les plantilles de professorat i els suports a l’educació.Les retallades aplicades de manera indiscriminada i les decisions polítiques que les propicien estan obviant una resposta real front a les necessitats, i això també té un reflex directe en els PISA. O és que el principal empitjorament no ha estat en "ciències"? Quan l'alumnat avaluat s'ha passat tota l'etapa de l'ESO amb retallades, les primeres mesures de les quals van ser disminuir dràsticament els desdoblaments i suports... Algú s'imagina, avui dia, fent pràctiques i experiments amb més de 30 adolescents al laboratori?
Hi ha interpretacions que afirmen que créixer en equitat és treballar per la mediocritat, aquestes parteixen d’una idea de l’educació que només parla de resultats acadèmics; però prioritzar excel·lència a equitat ens pot portar a plantejaments segregacionistes, com fa la LOMCE. Les estadístiques de l’informe PISA s’entesten, però, a demostrar que els països amb els millors resultats són aquells on no hi ha segregació.
L’informe PISA parla d’inversió en educació, cal valorar si el repartiment dels pressupostos es fa amb la voluntat de compensar les diferències o per mantenir-les, en aquest sentit tant la LEC com la LOMCE i els governs que les sustenten opten clarament per mantenir, amb sort només això , la doble xarxa i propugnen un sistema que en comptes de prioritzar l’escola pública (aquella que assegura l’accés a tots i totes les persones) manté els concerts a escoles d’elit mentre es retallen les beques i els diners destinats als centres.
Si parlem d’educació i de les persones que hi treballem (docents, TEIs, persones de suport, d’assessorament...) algunes interpretacions dels resultats PISA han aprofitat per tornar a posar dubtes sobre la nostra professionalitat; parlant de la manca de preparació, del baix rendiment, etc. La retallada salarial i de les condicions de treball que patim mostren la poca valoració que el sistema ens té , tot i que les dades que aporta l’informe diuen que els sistemes que millor resultats obtenen són aquells que doten de millors condicions laborals als mestres. Per exemple, es critica la manca d’excel·lència del professorat però pràcticament ha desaparegut la formació permanent ofertada pel Departament.
Seguint en aquesta línia podem parlar d’educació i avaluació: evidentment l’avaluació forma part de la tasca docent (que no de l’educativa, no s’ensenya allò que s’avalua, s’avalua allò que s’ensenya). L’avaluació és necessària per saber en què s’ha de millorar, i això implica a l’alumnat i al professorat. Aquesta és l’avaluació que es fa de manera continuada en les aules i en els centres. Cal però que l’avaluació serveixi per fer un rànquing pel qual s’ha d’anar escalant? L’avaluació ha de servir per classificar l’alumnat, els centres, els països? L’avaluació ha de servir per condicionar el sou dels professionals que hi treballem? Ha de servir per augmentar o reduir els diners que s’hi destinen a l’educació? Cal fer de l’avaluació un altre negoci? Les proves PISA i les de competències bàsiques fan tot això (o no), és una decisió política utilitzar unes determinades proves “externes” amb uns continguts i no amb d’altres. En educació entenem que dels errors se n’aprèn, i molt, caldria preguntar-nos quines són les falles en matèria d’educació, i mirar de solucionar-ho.
No parlem d’una fàbrica de manufactura, parlem d’educació, parlem de persones i per tant 2+2 no sempre és 4; per molts anàlisis que es facin no podem perdre de vista que les decisions polítiques en educació marcaran el nostre futur com a societat; i per això hem de fer possible una altra educació, més justa, més solidaria i més lliure.
