La iniciativa de l’acte de Marín portada a terme per les companyes i companys del Col·lectiu Nacionalista de Marín i el PCPG ha donat peu a algunes reflexions del moment actual de la lluita de classes a les nacions oprimides per l'Estat espanyol.
Abans de res és obligat subratllar l'actual moment de l'estat que ens oprimeix com a poble, nació i gènere.
Fins Manolo el del Bombo és conscient de com és de seriosa la situació. Amb una monarquia en les seves hores més baixes de popularitat i i d’acceptació des de la seva restauració el 1975, amb un sistema polític basat en el bipartidisme esgotat i amb una crisi que no coneix fons tant en allò econòmic com en el moral, els sectors interessats en la continuïtat del projecte imperialista espanyol té sobrades raons per estar preocupats.
La contestació social és creixent i, si bé no ha arribat a les quotes que se suposen s'hauria d'haver arribat, el cabreig i el malestar és patent en les classes mitjanes, que fins ara consumien i callaven. Callaven davant la corrupció que coneixien de sobres, callaven davant un sistema que sabien no era democràtic, callaven davant els abusos policials que reconeixien i callaven davant la negació dels drets nacionals dels pobles oprimits per "seu" estat.
El problema és que en la població "espanyolista", no pertanyent a les nacions sense estat i que bàsicament el componia les classes mitjanes a què hem fet referència, està deixant de ser classe mitjana i veu amb profunda por i preocupació que el seu futur no està tan assegurat com preveien i que el benestar de què gaudien ara han vist que era fictici. Espanya no és cap potència europea ni mundial com creien, i després dels anys del totxo torna la crua realitat d'abans dels anys 90. L'Estat espanyol s'albira com un dels estats pobres del sud d'Europa (tant que feien rialles amb Portugal i Grècia...) i ells veuen amb desesperació com hauran de tornar a l'estil de vida dels anys de "Cuéntame".
Aquest estat de les coses representa un greu risc per als pobles i nacions sense estat, sota la bota espanyola, o francoespanyola com és el cas d'Euskal Herria; i és que l'estat espanyol, en la seva ànsia per sobreviure, no dubtarà a utiltzar a aquestes classes mitjanes per fer collar un altre cop el cargol cap a la dreta. Aquestes classes són les que assenyalen com a culpables de la crisi els immigrants, els aturats que, segons ells són uns ganduls, els sectors més desfavorits que segons ells s’emporten milions d'euros en assistència social. Són les classes socials que escupen als més febles i callen davant els més poderosos, són la gent que fa d'esquirols a les vagues i mobilitzacions i, en definitiva, són les gents que tornaran a votar el PP, perquè creuen que el que cal és mà dura, o giressin cap a la ultradreta més declarada d'UPyD.
El panorama per l'esquerra espanyolista no és més favorable. El PSOE és factor clau en la sostenibilitat de l'Estat i farà el que li demanin els poders fàctics que faci i Izquierda Unida no és en absolut referència ni per a la classe obrera estatal ni per als pobles oprimits. IU no és sinó una altra pota del sistema, la pota socialdemòcrata, la pota guai i en aquest paper se sent còmode, i és aquí on pensa que ha de ser, gestionant el capitalisme espanyol tal com fa a Andalusia.
És urgent, que aclarim diversos conceptes:
1 - Dins de l'Estat espanyol els pobles i nacions sense estat estem condemnats a desaparèixer, sota la voràgine espanyolista i del sistema capitalista.
2 - És urgent aclarir que, si volem conquerir el nostre futur com a nacions lliures, aquest futur només pot ser socialista.
3 - Conseqüent amb això, és urgent saber que la Unió Europea, no permetrà al seu si cap tipus de socialisme, pel que és obligat donar a conèixer a la nostra gent i militància que la sortida de la Unió Europea és condició sine qua non per ser nacions lliures.
4 - És cada vegada més òbvia la necessitat que els pobles i nacions que desitgem sortir de l'Estat espanyol; hem de començar a traçar estratègies conjuntes de tal manera que els poders fàctics espanyols tinguin "un, dos, diversos Vietnam..." en el sentit independentista i socialista de l'expressió.
5 - Per últim, aquestes tasques que són urgents per als nostres pobles només les poden dur endavant moviments revolucionaris independentistes i socialistes amb una sòlida formació marxista de la seva militància.
Sent conseqüent amb aquesta reflexió, que hem portat a terme a Marín, s'ha de fer una seriosa anàlisi del nivell de formació actual de la militància revolucionària dels moviments que se suposa han de dur endavant aquesta tasca. De formació marxista parlo, és clar.
De formació marxista perquè només el marxisme evidència que el capitalisme en la seva insaciable voracitat, que no només acaba amb vides humanes esclavitzant-les sinó que també acaba amb pobles i cultures. Només el marxisme, des de la seva profunda anàlisi deixa clar que la classe obrera o bé s'allibera ella mateixa o ningú vindrà a alliberar-la; i per a ells cal militar en el sentit vitalista de la paraula, com militaven els bolxevics de la revolució russa o els guerrillers cubans o vietnamites de les guerres d'alliberament. En fi, només el marxisme deixa clar que els diferents reformismes no són sinó enganys de les burgesies perquè els sectors populars abandonin la seva missió històrica: laa presa del poder i la construcció del socialisme.
El sentit i el missatge de Marín ham estat aquests. Cal militar i fer-ho en el front de lluita que cadascú consideri que ha d’ocupar, però honestament i treballant tots els dies, amb un sentit vital de la militància.
I aquesta militància cal portar-la a terme fortament armat amb una de les armes més poderoses de les que ens hem de dotar: La formació marxista.
I cal donar-li a aquesta formació marxista un sentit vital. La formació no és per xerrar en tertúlies ni escriure pamflets o llibrets. La formació ha de ser una guia per a l'acció de les i els militants que han d'embarcar-se en aquesta tasca històrica que és la llibertat dels nostres pobles i el seu futur socialista.
