Els estats espanyol i francès s’ensorraran, el capitalisme desapareixerà i fins i tot, un dia, s’acabarà el món. No són ni els meus desitjos pel 2013 –bé, en part sí– ni prediccions apocalíptiques casolanes. Són fets futurs objectius. I és que ni el món ni les coses que l’habitem són eternes: els continents s’ajunten i es separen, les cultures i llengües apareixen i desapareixen, els imperis neixen, creixen, trontollen i moren, i els sistemes polítics i econòmics s’instauren i s’enderroquen.
Aquest tipus de reflexions que, qui més qui menys, ens fem de tant en tant, sovint s’utilitzen per a fer-nos creure que tot està dat i beneït, que hem d’acceptar el fat que alguna mena de “poder superior” ens imposa, sigui diví o terrícola, català, espanyol o alemany. Per què hem de defensar el català dels atacs d’en Wert si tard o d’hora desapareixerà igualment? Per què hem de lluitar contra la misèria i la injustícia si el món sempre el controlaran els mateixos i serà sempre injust? Per què, en definitiva, ens hem d’encaparrar a canviar les coses si el futur no està a les nostres mans?
Doncs perquè sí que està a les nostres mans, i avui dia més que mai abans en la història. La història no canvia de forma espontània, sinó que la forgem entre tots i totes, amb les nostres accions o inaccions. És precisament el fet de saber que aquelles coses que ens semblen inamovibles no ho són pas, el què ens ha d’animar a canviar-les. La resignació és una de les pitjors conselleres. Quants pagesos del segle XIV creien que un dia s’aboliria el feudalisme? I es va abolir. Quanta gent va creure que el franquisme no s’acabaria mai? I es va acabar (més o menys, vaja).
Allò que avui és una utopia, demà pot ser una realitat. Molta, moltíssima gent que avui es declara independentista a Catalunya i que està convençuda que la tenim al caure, fins fa pocs anys es miraven amb sorna els que ho érem i ens donaven copets a l’esquena com dient “pobre xaval...”. I benvinguts sien. Molts d’aquests principatins, però, encara veuen impossible que aquesta independència abraci o acabi abraçant el conjunt dels Països Catalans, i exclamen “si voten el PP, que els petin!”, sense reconèixer en aquesta actitud el mateix pessimisme i autoodi que fins fa pocs anys tenien cap al seu tros de país. Que sigui més complicat o que requereixi més temps, no vol dir que sigui impossible o que hi haguem de renunciar!
I aquesta reflexió és vàlida també pel què fa a la lluita contra el capitalisme i per un altre sistema més just. Són molts els pro-capitalistes convençuts que, en converses informals, t’acaben reconeixent que aquest sistema és injust, però que aquesta injustícia forma part de la “condició humana”, que no s’hi pot fer res, i que canviar-lo és utòpic. I es queden tant amples. Altre cop, pessimisme i autoodi.
Per això, més enllà de desitjos concrets, passi el què passi el 2013, si acaba amb menys autoodi que el 2012, ja serem una mica més lliures.
