Ara que en Pep Guardiola fot el camp del Barça, espero que la nació comenci a despertar-se. Que el Barça vagi bé i ho guanyi quasi tot és orgàsmic per a molts catalans, però és anestesiant per al nostre alliberament nacional, és a dir, per a la independència de Catalunya. Que el país no vagi bé és fotut; però és més suportable aquesta càrrega si el Barça va bé. Parteixo de la base, empíricament demostrable, que la marxa d’en Guardiola suposarà tornar a la mediocritat del futbol a què durant molts decennis ens va acostumar el Barce, que diria en Pere Quart.
En aquest nou escenari, doncs, no podrem consolar-nos amb les meravelles del futbol nostrat. La depressió general esdevindrà més feixuga i angoixant i ens obligarà a reaccionar. Però reaccionar contra qui i contra què? Contra Espanya? Contra la Merkel? Contra Abertis? Contra Intereconomía? Penso que hauríem de començar per denunciar que ja n’estem fins als collons de què la classe política catalana, majoritàriament, ens enganyi com imbècils. Cal denunciar aquesta mena de gran teatre de comediants miserables en què s’ha transformat la politiqueta parlamentària del nostre mediocre país, un país que basa la reactivació econòmica en la muntanya russa més alta d’Europa a Port Aventura, en atraure addictes al joc, al tràfic d’armes i a la prostitució de luxe enmig del Parc Agrari del Baix Llobregat, o en mantenir la fórmula 1 al circuit de Montmeló gràcies a l’entrada de l’Ajuntament de Barcelona al seu consell rector, malgrat l’acalde de Barcelona no disposi de diners per a les escoles bressol o els menjadors infantils.
I jo vull començar des de la denúncia entorn la fal·làcia de la cantarella de la Disposició Addicional Tercera de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (des d’ara, DA3a). El President de la Generalitat anuncià el dia 15 de maig que caliar una tercera retallada justificada, majoritàriament, pels incompliments del govern espanyol amb la liquidació de la DA3a; la majoria de representants dels grups parlamentaris al Parlament regional de La Ciutadella coincideixen en reclamar les aportacions derivades de la DA3a. Sorprèn aquesta coincidència quasi bé universal, subratllada pels diversos diaris oficials i mitjans de comunicació dels partits (el Grupo Godó per a CiU, el Grupo Zeta per al PSOE, la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió ja pròxima a l’Opus Dei); fins i tot els feixistes del Partido Popular diuen que faran d’intermediaris a Madrid perquè el govern espanyol es comprometi al pagament de la DA3a. Em sorprèn no pas perquè sigui tan innocent com per creure’m que malgrat això que en diuen “la pluralitat d’opinions i la llibertat d’expressió dels mitjans” coincideixin tots en demanar el mateix, sinó perquè penso que o bé tota aquesta genteta no sap llegir o bé, simplement, ens menteixen, ens enganyen, ens fan el llit !!!
La sentència 31/2010, de 28 de juny de 2010 (BOE núm. 172, de 16 de juliol de 2010) sobre el recurs d’inconstitucionalitat presentat per 99 diputats del grup parlamentari popular al Congrés espanyol contra diversos preceptes de la Llei 6/2006, de 19 de juliol, de reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya deixa ben clar i català (bé, enteneu-ho com una expressió, atès que la sentència original està redactada en espanyol, tal i com pertoca a un òrgan de repressió de la metròpoli contra la colònia ocupada) que la DA3a és paper mullat. Us avanço que poca idea tinc sobre llenguatge jurídic i normatiu però, sortosament, encara sé llegir i interpretar els textos. Igual que vosaltres que llegiu aquest article.
Per il·lustrar que la DA3a és paper mullat, n’hi ha prou en llegir la tercera conclusió de la sentència del Tribunal Constitucional que us transcric íntegrament en espanyol (el subratllat és meu):
3º No son inconstitucionales, siempre que se interpreten en los términos establecidos en el correspondiente fundamento jurídico que se indica, los siguientes preceptos: el art. 5 (FJ 10); el apartado 2 del art. 6 [FJ 14 b)]; el apartado 1 del art. 8 (FJ 12); el apartado 5 del art. 33 (FJ 21); el art. 34 (FJ 22); el apartado 1 y el primer enunciado del apartado 2 del art. 35 (FJ 24); el apartado 5 del art. 50 (FJ 23); el art. 90 (FJ 40); los apartados 3 y 4 del art. 91 (FJ 41); el apartado 2 del art. 95 (FJ 44); el art. 110 (FJ 59); el art. 112 (FJ 61); el art. 122 (FJ 69); el apartado 3 del art. 127 (FJ 73); el art. 129 (FJ 76); el art. 138 (FJ 83); el apartado 3 del art. 174 (FJ 111); el art. 180 (FJ 113); el apartado 1 del art.183 (FJ 115); el apartado 5 del art. 206 (FJ 134); los apartados 1 y 2, letras a), b) y d) del art. 210 (FJ 135); el apartado 1, letra d), del art. 222 y el apartado 1, letra i), del art. 223 (FJ 147); el apartado 1 de la disposición adicional tercera (FJ 138); y las disposiciones adicionales octava, novena y décima (FJ 137).
Potser no hi trobareu res d’estrany; és més, la sentència declara, implícitament, que la DA3a no és inconstitucional sempre que s’interpreti en els termes establerts en el fonament jurídic corresponent que s’indica per a cada article. Així, doncs, cal anar al fonament jurídic número 138 (FJ 138) per veure què hi diu sobre l’apartat 1 de la disposició addicional tercera. Transcric altre cop íntegrament aquest fonament jurídic número 138 del text de la sentència (el subratllat és meu):
138. La disposición adicional tercera establece en su apartado 1 que “la inversión del Estado en Cataluña en infraestructuras, excluido el Fondo de Compensación Interterritorial, se equiparará a la participación relativa del producto interior bruto de Cataluña con relación al producto interior bruto del Estado para un período de siete años. Dichas inversiones podrán también utilizarse para la liberación de peajes o construcción de autovías alternativas.” Para los recurrentes este compromiso presupuestario, además de vincular indebidamente a las Cortes Generales en el ejercicio de su competencia ex art. 134.1 CE, supone un privilegio económico contrario a la Constitución (art. 138.2 CE) e incompatible con la asignación y redistribución equitativas de la riqueza nacional entre los distintos territorios (arts. 31.2, 40.1, 131.1 y 138.1 CE). El Abogado del Estado entiende, por el contrario, que sólo se trata de un compromiso político que no vincula al legislador presupuestario, mientras que el Gobierno y el Parlamento de Cataluña sostienen que el Estatuto puede incidir en la ley de Presupuestos del Estado sin vulnerar ninguna reserva constitucional, sobre todo si, como en el caso, se trata de paliar una situación concreta de déficit histórico de inversión en infraestructuras.
La censura de la disposición examinada como expresiva de un privilegio económico no puede ser aceptada, no sólo porque, a los fines de la realización efectiva del principio de solidaridad, no puede atenderse únicamente a una sola de entre las numerosas variables que, como la ahora examinada, concurren a la formación de un sistema de financiación autonómica del que han de predicarse, en su conjunto y por su resultado, los principios constitucionales invocados por los recurrentes, sino, sobre todo, porque tal disposición no puede tener, en modo alguno, como ahora se dirá, efectos directamente vinculantes para el Estado.
Y es que no puede admitirse que la disposición adicional tercera, apartado 1, vincule a las Cortes Generales en el ejercicio de sus funciones de examen, enmienda y aprobación de los Presupuestos Generales del Estado, pues respecto de este tipo de compromisos presupuestarios formalizados en un Estatuto de Autonomía hemos dicho que no constituyen “un recurso que el Estado deba consignar obligatoriamente en los presupuestos generales de cada ejercicio económico”, pues es al Estado “a quien corresponde en exclusiva, atendiendo a la totalidad de los instrumentos para la financiación de las Comunidades Autónomas, a las necesidades de cada una de éstas y a las posibilidades reales del sistema financiero del Estado, decidir si procede dotar, en su caso, y en qué cuantía aquellas asignaciones en virtud de la competencia exclusiva que sobre la materia le atribuye el art. 149.1.14 CE (hacienda general). De la afirmación de la legitimidad constitucional de [un] mecanismo excepcional de financiación … no cabe concluir la consecuencia de que el Estado deba, necesariamente y en todo caso, dotar una concreta partida presupuestaria si no se ha alcanzado al efecto acuerdo entre el Estado y la Comunidad Autónoma en el seno de la Comisión Mixta”, correspondiendo “al Estado adoptar la decisión de establecer dicha dotación, si bien su actuación debe resultar presidida por el principio de lealtad constitucional que … ‘obliga a todos’ y que impone que el Gobierno deba ‘extremar el celo por llegar a acuerdos en la Comisión Mixta’ (STC 209/1990, de 20 de diciembre, FJ 4)” (STC 13/2007, de 18 de enero, FJ 11).
La disposición adicional tercera, apartado 1, debe, pues, interpretarse en el sentido de que no vincula al Estado en la definición de su política de inversiones, ni menoscaba la plena libertad de las Cortes Generales para decidir sobre la existencia y cuantía de dichas inversiones.
Interpretada en esos términos, la disposición adicional tercera, apartado 1, EAC no es contraria a la Constitución y así se dispondrá en el fallo.
Resta clar, en conseqüència, que allò que afirma la sentència del Tribunal Constitucional és que l’Estat no té cap mena d’obligació en satisfer des del seu pressupost, que és aprovat per les Corts espanyoles, allò que afirma l’apartat 1 de la DA3a, és a dir, no assumeix cap compromís per equiparar la inversió de la metròpoli al PIB que la colònia aporta a la riquesa d’aquella.
Atesa, però, la meva ignorància en la tècnica del llenguatge jurídic, vaig començar a buscar l’opinió d’algun especialista en la matèria. Així vaig trobar un interessantíssim article del Sr. Lluís M. Alonso González al número especial que la Revista catalana de dret públic va dedicar, íntegrament, a la sentència sobre l’Estatut. Val a dir que aquesta revista és editada per l’Escola d’Administració Pública de Catalunya, de la Conselleria de Governació de la Generalitat de Catalunya. Aquí teniu un extracte de l’article (torno a subratllar allò més significatiu):
Deixem per al final una referència a la disposició addicional 3a, norma important perquè estava destinada a convertir-se en el mecanisme de compensació del dèficit d’infraestructures que pateix Catalunya. Doncs bé, en aquest cas, el TC opta per buidar de contingut la disposició privant-la, en realitat, de la seva naturalesa de norma jurídica. Ho fa seguint el camí que va marcar la STC 13/2007 i, des d’aquest punt de vista, era previsible que succeís el que al final ha succeït.
Com és conegut, la disposició addicional 3a obliga l’Estat a realitzar una sèrie d’inversions a Catalunya en el pla de les infraestructures. Doncs bé, la posició del TC parteix d’una premissa lògica: si l’Estat té la competència en matèria d’hisenda general, només a ell li correspon decidir el volum i el tipus de dotacions econòmiques d’aquella naturalesa. El sorprenent és que si posem en relació les STC 13/2007 i 31/2010 ens trobem que, d’acord amb la primera, no és inconstitucional que l’Estat, en la llei de pressupostos, deixi de consignar les dotacions que es reclamen des d’un text estatutari (en aquell cas, el d’Andalusia), i, de conformitat amb la segona, no és inconstitucional que un text estatutari exigeixi a l’Estat unes consignacions pressupostàries que aquell ja veiem que no està obligat a fer. Gairebé semblaria una tira còmica, si no fos perquè, probablement sense proposar-s’ho, la solució que adopta el TC acaba per ser més colpidora per a la Comunitat Autònoma que una declaració d’inconstitucionalitat en tota regla. Implícitament, afirmar que aquest tipus de disposicions no vinculen l’Estat equival a una declaració d’irrellevància. Ens trobem, doncs, davant normes amb categoria de llei orgànica que, en realitat, no són ja ni normes jurídiques, perquè si ho fossin, tenint en compte la seva frontal oposició a la Constitució, s’haurien hagut de declarar inconstitucionals. Per salvar-les d’aquesta seriosa condemna, se les priva de contingut i de transcendència jurídica, amb la qual cosa, deixant de banda aspectes d’índole no jurídica però no precisament accessoris, la norma jurídica deixa de ser norma jurídica. Crec que als joves que s’inicien en els estudis universitaris de dret encara se’ls recomana la lectura d’un llibre introductori d’Ángel Latorre. En les primeres pàgines es fa arribar al novell que, en dret, les normes poden correspondre a diversos models: imposen una prohibició, ordenen alguna cosa, concedeixen facultats, poders o drets subjectius,o faciliten l’accés a mitjans que es poden utilitzar per aconseguir els fins estimats. En endavant caldrà incorporar-hi una nova categoria: les normes irrellevants.
Amb aquesta contundència, algú pot plantejar dubtes sobre la nul·litat jurídica de la DA3a i, per tant, de què els famosos 759M€ de la liquidació del 2008 i els famosos 211M€ de la liquidació del 2009 no arribaran mai a Catalunya perquè l’Estat, d’acord amb la sentència, no hi està vinculat? Com és possible que un il·lustre catedràtic d’economia a la Universitat de Harvard i actual Conseller d’Economia i Finances del nostre país ignori aquesta realitat i falsifiqui els pressupostos amb l’ingrés d’aquestes liquidacions? És que tal vegada, i posats a malpensar, ho fa expressament amb l’objectiu que a final d’any no quadri el pressupost i, en conseqüència, l’objectiu de dèficit, i així servir en safata a Espanya la intervenció de la nostra paupèrrima autonomia? Com que ens enganyen, no em puc treure del cap que realment hi hagi la voluntat per part de la Generalitat provinciana del Principat d’introduir expressament aquestes liquidacions en concepte d’ingressos, sabent que no els tindrem, per després lamentar-se de la intervenció de l’Estat: “Ciutadans de Catalunya, amb il·lusió hem fet el que hem pogut, però finalment l’Estat ha incomplert i ens intervenen l’autonomia”
Algú pot pensar que m’he tornat boig. Potser sí: boig però no imbècil. Si no, a sant de què, per exemple, ha de ser el Servei Català de Trànsit qui iniciï els expedients sancionadors als compatriotes que no volen pegar els peatges (ni el de les autopistes de l’Estat ni el de les autopistes de la Generalitat)? El pagament d’un peatge és la condició que el privat imposa a l’usuari per a la prestació d’un servei. És un contracte entre privats; si un dels dos no compleix amb el contracte, l’altra part és qui ha de denunciar-lo. No pas la Generalitat; però, ai làs, resulta que el president d’Abertis és el Sr. Salvador Alemany, president del Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica (CAREC) que assessora el President de la Generalitat. Realment els preocupa que l’autonomia catalana –que no deixa de ser un instrument de dominació espanyola a la nostra nació ocupada- sigui intervinguda? Per què la Generalitat no ha reaccionat amb la mateixa rapidesa que ho ha fet amb el cas dels peatges davant, per exemple, l’ofec crònic fiscal? Quan ens habilitarà un número de compte per a fer l’ingrés de l’IVA i de l’IRPF? Realment els importa la nació?
Doncs, això, boig potser sí però ni imbècil ni ignorant. Per què ens enganyen ?
