Aquest cap de setmana passat han tingut lloc dues assemblees generals que hauran estat l’expressió d’uns certs avanços significatius de l’independentisme en dos nivells d’organització diferents: l’Assemblea Nacional Catalana al Palau Sant Jordi de Montjuïc, a Barcelona; i l’Assemblea General de la CUP al Teatre Bartrina de Reus.

Amb les seves diferències i distàncies entre elles, amb les seves mancances i contradiccions, aquestes reunions pensem que han de ser vistes com l’anunci d’un nou moment de l’independentisme català.

L’Assemblea General de l’ANC ha aplegat milers de persones en un exercici remarcable d’organització i d’esforç d’articulació. Malgrat les mancances en l’escenografia i en la simbologia (entre d’altres, l’absència de l’estelada roja de l’escenari de l’acte, vulnerant acords i pràctiques establertes, i uns referents culturals que tendien a la carrincloneria), l’acte va expressar la força de l’independentisme i la seva capacitat d'aplegar complicitats personals i mediàtiques. La seva força futura dependrà ara de la tasca que es faci per a integrar aquesta nova i important organització, amb prop de tres-centes assemblees territorials, en la dinàmica social i política del moment.

L’Assemblea Nacional de la CUP ha reflectit, d’altra banda, la maduració expressada a les urnes per aquesta organització, en les passades eleccions municipals. Els debats han estat més consistents i s’ha acabat avançant cap a la incidència més gran, dia a dia, en la realitat política, tot prenent mesures per a no defugir els diferents reptes que han estat encaminats cap al seu tractament polític, un posicionament que és l’expressió d’una assumpció més plena, al si d’aquesta dinàmica organització,  del seu caràcter d’organització política nacional amb voluntat d’incidència en la realitat quotidiana. Caldrà també que, per la seva banda, la pràctica política de la CUP continuï el seu curs ascendent.