Parlem de xocs naturals, com el tsunami o el Katrina, però també artificials, com les guerres d’Iraq o Afganistan. Fins fa quatre dies, el terrorisme islàmic, Al Qaeda o les armes de destrucció massiva eren el leitmotiv per a justificar qualsevol decisió per autoritària o salvatge que fóra. Totalitarisme per a salvar la democràcia. Neollengua i doblepensar, al cap i a la fi. Així, mentre ens engolíem vergonyes com Guantánamo o les matances de civils, altres prenien posicions en llocs claus del gas i del petroli, les fonts d’energia que mouen el planeta al mateix temps que el destrueixen amb la parsimònia, la discreció i l’eficàcia d’un virus.
D’això, ara, ja no se’n parla tant. Tal volta perquè, des de 2008, la crisi econòmica ha esdevingut l’as en la mànega de la doctrina del xoc, molt més eficaç fins i tot que l’amenaça eterna d’un enemic exterior. Amb la desfeta econòmica global, el xoc ja no s’aplica en llocs perifèrics del planeta, com quan l’Escola de Chicago experimentava amb les vides dels polonesos, el xilens o els indonesis, sinó en l'àmbit planetari.
La crisi econòmica ja és l’excusa tant per a començar a introduir-nos la idea que el futur és el model xinés, dictadura ultracapitalista i ultraliberal malgrat la façana de martell i corbella, com per a minar els drets socials conquerits en anys de lluita i sang vessada. O per a imposar una reforma laboral pseudoesclavista a l’estat espanyol i fer que la policia colpege adolescents que tenen la gosadia de rebel·lar-se. El xoc, definitivament, s’ha estés a tort i a dret, amb la tècnica d’inocular-nos la por en vena i amb la complicitat política, empresarial i mediàtica. I el gruix dels “ciutadans”, que havia canviat fa anys aquest paper pel de “consumidors passius”, s’ha quedat glaçat. En xoc.
Des de la nostra individualitat, estimulada pel consumisme fins a ser una mena d’autisme social egocèntric, ignorem quina resposta hi hem de donar i ens frustrem pensant que no podem fer-hi res. Arriba, tal volta, l’hora d’aplicar els vells patrons: despertar del xoc i recordar que nosaltres en som més, molts més. Entendre que ells, eixos a qui encara costa posar nom i rostre més enllà dels polítics-titelles o d’eufemismes com “els mercats”, no estan al nostre costat, sinó tot justament enfront, amenaçants, amb l’arsenal a punt. Prendre’n consciència de l’existència d’aquest enfrontament soterrat –d’aquesta lluita entre grups socials amb interessos contraris- i saber en quina banda estem és un primer pas vital. Després, ja veurem què passa…
