Si hagués d’escollir entre la violència i la covardia aconsellaria la violència.
Gandhi (Young India, 19.08.20)
No costa gaire constatar que hi ha rics i pobres, o més ben dit, enriquits i empobrits, classes desposseïdes i classes que ho tenen tot; pobles treballadors i burgesia; explotats i explotadors, nacions al centre i nacions a la perifèria de l'imperi. Aquesta relació no és natural, no és una imposició divina, ja fa temps que hem superat la formula blindada dels oratores, bellatores i laboratores. La societat està fragmentada en dos blocs antagònics, irreconciliables, els que treballen i els que se'n queden la riquesa d'una manera legal; d'una manera tan legal com que en Manuel Fraga no era un botxí sinó el pare de la Constitució Espanyola, això si, mitjançant trampes, repetint mentides un dia rere un altre. Hi ha senyors com en Josep Prat Domènech, director general d'Innova, o en Fèlix Millet, lladre professional, que existeixen i són tant de carn i ossos com en Mustapha El Marracki mort fa ben poc de manera casual sota la custòdia de l'organització armada Mossos d’Esquadra o Consuelo Muñoz, filla de la dona que va morir a l’Hospital de Sant Pau de Barcelona perquè no hi havia metges a causa de les retallades. La relació teòrica capital-treball no és una elucubració abstracta i allunyada de la realitat, es concreta en noms i cognoms.
Hi ha però, qui ens vol enganyar i, amb una cara molt dura, ens vol fer creure tonteries i per absurd que sembli encara hi ha gent que cau al parany. La classe dominant des de sempre ha intentat que la classe dominada no pensi, i si no té més remei que acceptar que ho faci que com a mínim pensi malament. Ens repeteixen que la societat és un sol bolc homogeni i que tots estem al mateix vaixell; que ara toca que tots ens estrenyem el cinturó; que sortir de la crisi és sinònim de salvar l’euro; que ja no existeix la lluita de classes; que pel bé de tots hem de regalar el diner públic a bancs i caixes; que no eren sostenibles tals drets de maternitat; que els CAP obrissin certes hores no era rendible;... intenten que pensem segons els interessos de la classe dominant, normal i astut per part seva. Els americans fa un temps van anar a l'Àfrica, van carregar vaixells amb els habitants d'allí, els van portar a Amèrica per convertir-los en esclaus als camps de cotó i a canvi a l'Àfrica hi van deixar sacerdots que deien als que hi quedaven: estimeu al vostre enemic i poseu l'altra galta. Vaja, res de nou.
El problema es complica quan efectivament aconsegueixen que la classe oprimida pensi segons els paràmetres dels opressors. Quan la classe oprimida va a morir convençuda per defensar els interessos de la burgesia als camps de batalla del Marroc, Afganistan o Iraq. La burgesia no deixa escapar ni una sola oportunitat per fer-se forta no ja a la seva sinó també al si de la trinxera contrària. I aquí apareix el paper de les estrelles del dia: CCOO i UGT són a l’àmbit laboral; el que la Creu Roja i moltes ONG’s són a la vida social; el que ICV i ERC a la política; el que la sociologia, el treball social i altres disciplines per l’estil a la ciències socials: la prolongació del capital en les files del treball; els encarregats d'amortir els xocs entre classes; els protectors dels interessos dels opressors barrejats entre els oprimits. Són la part de la burgesia més propera a les classes i interessos populars especialitzats en avortar qualsevol iniciativa que perjudiqui als qui ho posseeixen tot. Exalten les molles que van regalar Bismark i Weimar a la classe treballadora ocultant intencionadament el pols previ de la Comuna de París i els spartakistes alemanys.
Últimament a Tarragona hi ha hagut dues grans manifestacions contra les retallades de fins a 10.000 persones cadascuna, una al maig i l’altra l’octubre del 2011. Resultat: no s'ha aconseguit ni una sola de les reivindicacions plantejades. Ja vam constatar que les processons poc servien en l'episodi de la imperialista guerra d’Iraq però no ens en volem recordar, perquè ens exigiria pensar massa i assumir més compromís. Però molt pitjor és que les manifestacions no només no serveixin per res, sinó que a sobre netegin la cara a aquests infiltrats, CCOO i UGT, com va ser la vaga-broma general del setembre de 2010. Qualsevol persona amb una mica de seny es replantejaria, ara per ara, els mitjans que utilitzem en relació als objectius perseguits.
Podem recordar que la Setmana Tràgica de 1909 va ser la il·legal resposta popular contra els interessos dels rics. Que l'any 1919 es va aprovar el dret de vaga precisament lluitant i ocupant la Canadenca i no pas resant o esperant a no se sap ben bé què. La classe treballadora, les dones explotades i pobles sotmesos han aconseguit històricament les seves millores precisament anant a l’arrel del problema: a la propietat de la terra i el poder. Els CAP’s, col·legis, hospitals, universitats... ¿són de i per la gent, o més aviat, dels i pels bancs i empreses privades? Si volem que els drets continuïn sent drets cal que nosaltres, la gent, comencem a assumir el futur amb responsabilitat. Enfront els interessos del capital, les lluites socials i obreres s’han caracteritzat per recuperar els seus centres de treball, de salut... mitjançant l’ocupació física dels mateixos, imposant-ne fins a les últimes conseqüències la propietat comunal contra els interessos de la usurpadora propietat privada. Doncs a l'acció, a Romania ho han aconseguit.
Quan ens plantegem avançar cap a aquestes ocupacions algunes persones barrejades entre nosaltres, grans oradors i organitzadors, referents polítics i sindicals, és a dir, personatges de rellevància, es trauran, i de fet ja es comencen a treure, la màscara i ens impediran de fer-ho. Ho faran sota la més bona fe i intentant-nos fer veure que estem equivocats. Ho faran amb la mateixa bona fe amb la que ens estan venent i desorganitzant des de la mort de Franco; amb la mateixa bona fe amb la que han aplaudit i potenciat la genocida invasió de Líbia; amb la mateixa bona fe amb que ploren Manuel Fraga, responsable directe de la mort del tarragoní Juan Gabriel Rodrigo el 5 de març de 1976 mentre es manifestava rebutjant l'assassinat d'obrers a Vitòria. Aquests Oncles Tom, com els anomenava Malcolm X, enemics disfressats d'amics, recorren fins i tot a la prosa de grans revolucionaris (la seva punta de fletxa és la descontextualització de La malaltia infantil de l'esquerranisme en el comunisme de Lenin de 1918; això si, evitant qüestions fonamentals com el paper del partit bolxevic o la presa del poder). Podem recordar que per molt marxista que es reconegués Theodor Adorno de l'Escola de Frankfurt, va fer un acte extremadament reaccionari al trucar la policia al 1967 quan uns universitaris van ocupar el seu departament. Podem recordar que la socialdemocràcia va ser la causa de la implosió de la II Internacional,...
Cal jugar les cartes ben jugades. És molt important i valuós que les organitzacions revolucionàries treballem al si de la classe treballadora, i per tant, en contacte amb la part de la burgesia infiltrada i més propera a les classes treballadores com són les ONG, CCOO i UGT,... però recordem que ells són els infiltrats a les nostres files i no nosaltres a les seves; en algun moment els haurem d'assenyalar si no volem que ens venguin un altre cop i fracassar. Cal que els poble treballador colpegi fort davant l'ofensiva del capital i cal que denunciem als qui ens ho impedeixin, es diguin com es diguin. Si ens organitzem que sigui per lluitar i no per fer el ruc, construïm poder popular.
CONCENTRACIÓ DISSABTE 28 DE GENER A LES 17.30 A L'ESTÀTUA DELS DESPULLATS
TARRAGONA
NO SÓN RETALLADES, SÓN PRIVATITZACIONS!
Hi ha però, qui ens vol enganyar i, amb una cara molt dura, ens vol fer creure tonteries i per absurd que sembli encara hi ha gent que cau al parany. La classe dominant des de sempre ha intentat que la classe dominada no pensi, i si no té més remei que acceptar que ho faci que com a mínim pensi malament. Ens repeteixen que la societat és un sol bolc homogeni i que tots estem al mateix vaixell; que ara toca que tots ens estrenyem el cinturó; que sortir de la crisi és sinònim de salvar l’euro; que ja no existeix la lluita de classes; que pel bé de tots hem de regalar el diner públic a bancs i caixes; que no eren sostenibles tals drets de maternitat; que els CAP obrissin certes hores no era rendible;... intenten que pensem segons els interessos de la classe dominant, normal i astut per part seva. Els americans fa un temps van anar a l'Àfrica, van carregar vaixells amb els habitants d'allí, els van portar a Amèrica per convertir-los en esclaus als camps de cotó i a canvi a l'Àfrica hi van deixar sacerdots que deien als que hi quedaven: estimeu al vostre enemic i poseu l'altra galta. Vaja, res de nou.
El problema es complica quan efectivament aconsegueixen que la classe oprimida pensi segons els paràmetres dels opressors. Quan la classe oprimida va a morir convençuda per defensar els interessos de la burgesia als camps de batalla del Marroc, Afganistan o Iraq. La burgesia no deixa escapar ni una sola oportunitat per fer-se forta no ja a la seva sinó també al si de la trinxera contrària. I aquí apareix el paper de les estrelles del dia: CCOO i UGT són a l’àmbit laboral; el que la Creu Roja i moltes ONG’s són a la vida social; el que ICV i ERC a la política; el que la sociologia, el treball social i altres disciplines per l’estil a la ciències socials: la prolongació del capital en les files del treball; els encarregats d'amortir els xocs entre classes; els protectors dels interessos dels opressors barrejats entre els oprimits. Són la part de la burgesia més propera a les classes i interessos populars especialitzats en avortar qualsevol iniciativa que perjudiqui als qui ho posseeixen tot. Exalten les molles que van regalar Bismark i Weimar a la classe treballadora ocultant intencionadament el pols previ de la Comuna de París i els spartakistes alemanys.
Últimament a Tarragona hi ha hagut dues grans manifestacions contra les retallades de fins a 10.000 persones cadascuna, una al maig i l’altra l’octubre del 2011. Resultat: no s'ha aconseguit ni una sola de les reivindicacions plantejades. Ja vam constatar que les processons poc servien en l'episodi de la imperialista guerra d’Iraq però no ens en volem recordar, perquè ens exigiria pensar massa i assumir més compromís. Però molt pitjor és que les manifestacions no només no serveixin per res, sinó que a sobre netegin la cara a aquests infiltrats, CCOO i UGT, com va ser la vaga-broma general del setembre de 2010. Qualsevol persona amb una mica de seny es replantejaria, ara per ara, els mitjans que utilitzem en relació als objectius perseguits.
Podem recordar que la Setmana Tràgica de 1909 va ser la il·legal resposta popular contra els interessos dels rics. Que l'any 1919 es va aprovar el dret de vaga precisament lluitant i ocupant la Canadenca i no pas resant o esperant a no se sap ben bé què. La classe treballadora, les dones explotades i pobles sotmesos han aconseguit històricament les seves millores precisament anant a l’arrel del problema: a la propietat de la terra i el poder. Els CAP’s, col·legis, hospitals, universitats... ¿són de i per la gent, o més aviat, dels i pels bancs i empreses privades? Si volem que els drets continuïn sent drets cal que nosaltres, la gent, comencem a assumir el futur amb responsabilitat. Enfront els interessos del capital, les lluites socials i obreres s’han caracteritzat per recuperar els seus centres de treball, de salut... mitjançant l’ocupació física dels mateixos, imposant-ne fins a les últimes conseqüències la propietat comunal contra els interessos de la usurpadora propietat privada. Doncs a l'acció, a Romania ho han aconseguit.
Quan ens plantegem avançar cap a aquestes ocupacions algunes persones barrejades entre nosaltres, grans oradors i organitzadors, referents polítics i sindicals, és a dir, personatges de rellevància, es trauran, i de fet ja es comencen a treure, la màscara i ens impediran de fer-ho. Ho faran sota la més bona fe i intentant-nos fer veure que estem equivocats. Ho faran amb la mateixa bona fe amb la que ens estan venent i desorganitzant des de la mort de Franco; amb la mateixa bona fe amb la que han aplaudit i potenciat la genocida invasió de Líbia; amb la mateixa bona fe amb que ploren Manuel Fraga, responsable directe de la mort del tarragoní Juan Gabriel Rodrigo el 5 de març de 1976 mentre es manifestava rebutjant l'assassinat d'obrers a Vitòria. Aquests Oncles Tom, com els anomenava Malcolm X, enemics disfressats d'amics, recorren fins i tot a la prosa de grans revolucionaris (la seva punta de fletxa és la descontextualització de La malaltia infantil de l'esquerranisme en el comunisme de Lenin de 1918; això si, evitant qüestions fonamentals com el paper del partit bolxevic o la presa del poder). Podem recordar que per molt marxista que es reconegués Theodor Adorno de l'Escola de Frankfurt, va fer un acte extremadament reaccionari al trucar la policia al 1967 quan uns universitaris van ocupar el seu departament. Podem recordar que la socialdemocràcia va ser la causa de la implosió de la II Internacional,...
Cal jugar les cartes ben jugades. És molt important i valuós que les organitzacions revolucionàries treballem al si de la classe treballadora, i per tant, en contacte amb la part de la burgesia infiltrada i més propera a les classes treballadores com són les ONG, CCOO i UGT,... però recordem que ells són els infiltrats a les nostres files i no nosaltres a les seves; en algun moment els haurem d'assenyalar si no volem que ens venguin un altre cop i fracassar. Cal que els poble treballador colpegi fort davant l'ofensiva del capital i cal que denunciem als qui ens ho impedeixin, es diguin com es diguin. Si ens organitzem que sigui per lluitar i no per fer el ruc, construïm poder popular.
CONCENTRACIÓ DISSABTE 28 DE GENER A LES 17.30 A L'ESTÀTUA DELS DESPULLATS
TARRAGONA
NO SÓN RETALLADES, SÓN PRIVATITZACIONS!
