Immigració i frau

Durant els primers dies, el govern es va esforçar a instal·lar mediàticament que la reforma consistia (merament) en un canvi en el cobrament, passant de transferència bancària a xec nominatiu enviat per correu postal. Aquesta operació posaria de relleu que un 25% dels titulars beneficiaris que rebien l’ajuda no reunien els requisits mínims. Retirar-los-hi la RMI possibilitaria que les ajudes “als vertaders necessitats” tornessin a ser viables més enllà d’octubre.

La intervenció de Mena clarificava per si no quedava prou clar: “el 42% dels beneficiaris son persones d’origen estranger, 9.000 dels quals marroquins”. I afegia: un d’ells, és l’Imam de Lleida. Ras i curt: la immigració cometia el frau.

Per si encara no resultés prou ofensiu, al contrari que Cleries, Mena afegia que “l’error ha estat permetre que durant tants anys hi hagi hagut un malbaratament de recursos”.

 Resulta èticament reprovable que una persona amb la responsabilitat política del Sr. Mena vinculi immigració i frau; i resulta segurament judicialment denunciable, que desvetlli la identitat d’un dels beneficiaris.

A través de l’escàndol però, el govern emmarcava els elements de debat: immigrants, RMI i frau. Els arguments possibles van de l’exigir respecte al nouvingut a la seva aniquilació. Consens de fons total per la reforma, a pesar de ser construït un cop més, gràcies a l’estigmatització de l’immigrant.

La gestió dels millors

Acceptada la reforma, el debat s’ha centrat en els aspectes de procedimentals d’aquesta, i la crítica s’ha produït fonamentalment per la manca d’informació als beneficiaris, als Ajuntaments i per la falta de previsió-; aspecte que ha permès que a banda de les 300 persones indignades a Plaça Sant Jaume, fins i tot, l’alcalde de Barcelona, critiqués la gestió que s’havia realitzat de la reforma a pesar d’avalar-la. Jugada rodona.

El govern ja podia fer-se enrera i anunciar que tornava a fer el pagament per transferència perquè el fet que un 36% encara no hagués cobrat la prestació durant la primera setmana d’agost els avalava: existia un frau massiu. Al final doncs, tots guanyàvem.

La gestió millorable

Lluny del que a priori poden pensar, centrar l’acció política en l’autoritarisme de saber gestionar eficientment també pot tenir contratemps com el que l’enviament es faci amb una caduca base de dades i desenes de milers de persones no rebin la seva prestació perquè se’ls hi ha enviat a domicilis on ja no habiten. Petit detall.

Si el govern vol fer bandera de l’eficiència, i és sobre aquesta que vol centrar el seu mandat, caldria que insistís en explicar que els costos de realitzar 11 preguntes a les 20.000 persones beneficiaries per a “caçar al defraudador de la renda mínima” resulten un estalvi major per al contribuent. Caldria també, que expliquessin perquè resulta més eficient contractar els enquestadors a través d’una ETT (40 enquestadors) i no és suficient l’actualització d’expedients que en realitzen dos cop l’any els treballadors socials; aspecte que d’altra banda desmereix la seva feina i fa perdre temps als beneficiaris de l’ajuda.

En definitiva, i en termes generals, hauria també de rendir comptes dels efectes perjudicials (econòmics, és clar!) que té la manca d’atenció preventiva i dels costos que suposa la implementació dels sistemes de gestió dels co(re)pagaments, posem per cas.

Mes enllà dels flaixos de la gestió…

Insisteixo, el govern proclama que la funció i la responsabilitat dels polítics és la gestió eficient dels afers públics. Totalment d’acord. Però no sols això.

L’eslògan de l’eficiència amaga que la reforma de l’RMI no té res a veure amb la sostenibilitat del seu pagament. Si fos així no haurien derogat l’impost de successions i haurien ingressat els 150 milions d’euros per a fer-hi front.  

La reforma de l’RMI és una política que culpabilitza les persones en situació de pobresa ja que fonamentant-se en les polítiques actives de pobresa, limitant a cinc anys la prestació (i sense ser actualitzada per la inflació), temps que per les problemàtiques de les persones a inserir social i laboralment de vegades resulta curt.

 s una política que no contribueix a la inserció perquè ara la RMI no podrà ser “complement d’altres prestacions públiques, ajuts o subvencions”, dificultant-ne la seva vinculació a itineraris d’inserció (objectiu inicial de la prestació); i en el cas que aquesta sigui la prestació fonamental, els ajuts complementaris no podran superar el salari mínim interprofessional (641,40 euros/mes).

És una política que redueix el nombre absolut dels beneficiaris, ja que allargant a 12 mesos el període sobre el que es calcularà els ingressos per accedir a la RMI[2], el fet d’obtenir algun ingrés en els darrers mesos serà penalitzat per accedir a la prestació.

És una política racista perquè es discrimina a les persones nascudes en d’altres origens perquè es requereix un mínim de dos anys de residència continuada i efectiva a Catalunya i per tant es criba els beneficiaris no per la seva situació socioeconòmica, sinó pel seu lloc d’origen. O si es prefereix, i sent més estrictes, és una política profundament classista perquè penalitza una classe subalterna desposseint-la de drets però a la vegada l’utilitza per tenir una economia més productiva (un creixement del 30% en el cas del PIB de l’Estat espanyol en els darrers 15 anys).

 És en definitiva, una política marginal en l’actuar del govern, ja que a nivell econòmic, i contradient les recomanacions del Síndic, els drets de les persones es veuen supeditats a la disponibilitat pressupostaria.

… La recuperació de la política

I quan la bandera de l’eficiència s’esquinça, es visibilitza que el rerafons (com no podia ser d’una altra manera) era polític. És llavors quan tothom rellegeix les crítiques de la presidenta del Consell Assessor de Polítiques Socials i Familiars i de les Entitats Catalanes d'Acció Social, del Síndic de Greuges o del Consell Econòmic i Social de Catalunya; i és llavors, quan en mig de tota la polseguera, els Consellers han de fer front a la compareixença davant el Parlament, i ho han de fer amb gent al carrer. I davant d’això el govern reacciona plantejant una reforma encara més severa.

El procés de reforma de la RMI denota ja un modus operandi. Un paradigma de govern: un primer anunci de retrocés social en clau de serveis i drets justificat per l’eficiència delimita i constreny el marc del debat. Si l’estridència és gran, el debat és més desviat, com és el cas. Després de les reaccions i mobilitzacions, el govern cedeix; però només un poc. I així, molt endavant i una mica endarrera, tots anem perdent serveis i drets i alguns guanyant privilegis i beneficis.

Certament, hi ha frau. Però el frau rellevant, el significant, no el concerten pirmeros, marroquins, ni imams. I aquest tampoc és nostre.

Notes:

[1] Secció segona de la Llei 7/2011, del 27 de juliol, de mesures fiscals i financeres

[2] Des de l’aplicació de la Llei 10/1997 de l’RMI s’havien aplicat els darrers 12 mesos, però a partir del gener del 2010 es passà a 6 i a partir del 1 de juny a 4 mesos tal com es recull a l’Acord dels 30 compromisos per a l’ocupació, el teixit econòmic i el desenvolupament social de Catalunya per afrontar la crisi i reactivar l’economia

* Eloi M. Martínez @eloimm