L'aplec del Canigó posa fil a l'agulla a la regeneració de la Flama 2011

"Si l'hem resistit al llarg de segles, quan bufava des de les casernes militars, també el resistirem ara que bufa des de búnquers mediàtics, polítics i constitucionals. Endavant les atxes, companys fallaires! Com més fort bufin els vents, més s'abrandaran les nostres flames!" Missatge de la Flama del Canigó 2011
 
Aquest cap de setmana se celebra l'Aplec del Canigó, trobada que té per finalitat pujar al cim del Canigó feixos de llenya portats d'arreu dels Països Catalans. Aquests feixos serviran per encendre la foguera que, la nit de sant Joan, cremarà dalt del cim, de la qual s’agafarà foc nou per ser retornat al Museu de la Casa Pairal de Perpinyà.

19/06/2011 03:26 Cultura
El 22 de juny, com cada any, s'agafarà el foc que des de l'any passat resta encès al Museu de la Casa Pairal de Perpinyà i  és pujarà al cim del Canigó; es passarà la nit vetllant la Flama i, a trenc d’alba, s'iniciaran el descens perquè la Flama arribi a tots els pobles i ciutats dels Països Catalans a temps d’encendre les fogueres de la nit de Sant Joan.
 
 
Missatge de la flama del Canigó 2011
 
 
Del bosc de Canigó són fallaires

que dansen, fent coetejar pels aires

ses trenta enceses falles com trenta serps de foc...

 

Així cantava Verdaguer en el gran poema Canigó, publicat ara fa justament 125 anys. Llavors només eren trenta els fallaires del CANIGÓ. L'aire fresc de la Renaixença revifava el foc esmorteït de la nació catalana, que tres segles de domini imperial espanyol i francès no havien pogut apagar. No és casualitat que el poeta encengui la foguera literària als Pirineus. Verdaguer sap que aquestes muntanyes constituiexen l'origen vital i polític de Catalunya. De les valls pirinenques prové l'aigua dels rius i de les fonts que donen vida al Principat i a la Catalunya Nord. I també la formació de la Catalunya medieval, origuen de la nació catalana.

El Canigó és la muntanya sagrada dels catalans. Pels seus boscos i estanys hi viuen les encantades, antigues divinitats fecundants de l'aigua, i al cim hi ha un drac enorme que vola i treu flamarades pels queixals. Així ens ho confirma el rei Pere el Gran, que va pujar tot sol al cim del Canigó. Conta la crònica medieval que el rei va contemplar una estona el drac volador i que despres va tirar avall la mar de satisfet i que contava la gesta arreu dels seus dominis. El rei sabia que el foc del drac i l'aigua de les encantades eren elements vitals per a la pervivència dels Països Catalans.

Avui som milers els catalans que tornem a la muntanya sagrada dels nostres orígens a la recerga del foc. Hi pugem per Sant Joan, la nit en què les virtuts fecundants de l'aigua i el poder vivificador del foc conflueixen màgicament. Davallem de la muntanya amb la torxa encesa i repartim el foc per pobles i ciutats en totes les direccions. Arribem ben lluny, fins on sentim la paraula "foc", que ens resonaa les orelles, contundement i calenta, com l'alenadea del drac Canigó.

Aixequem ben alta la torxa, orgullosos però a la vegada amatents als perills. Així ens ho advertia l'altre gran poeta, Joan Maragall, mort ara fa justament cent anys: "Vigila esperit, vigila. No perdis mai el teu nord". El nostre nord és el Canigó, d'allà dalt baixem un any més amb la flama encesa que reivindica el nostra dret a decidir com a poble lliure. La flama encesa contra els vents que bufen de totes bandes. Contra el vent del nord, que bufa apel·lant el prestigi d'una suposada llengua universal. Contra el vent del sud, enguany personificat en un polític elegant, vestit amb trajes regalats, que apaga les torxes dels repetidors de televisió. Contra el vent de ponent, el més endèmic i maligne dels que bufen contra el nostre poble. Si l'hem resistit al llarg de segles, quan bufava des de les casernes militars, també el resistirem ara que bufa des de búnquers mediàtics, polítics i constitucionals. Endevant les atxes, companys fallaires! Com més fort bufin els vents, més s'abrandaran les nostres flames!

 

PEP COLL

Escriptor i Premi Sant Jordi de novel·la 2007