Les 8 hores de treball, 8 de descans i 8 de lleure i formació que reivindicava la consigna del moviment obrer internacional al darrer terç del segle XIX (i que als Països Catalans no es van conquerir en certs sectors laborals fins a ben entrat el segle XX) establien aquest temps d’oci per a la formació i el creixement personal. Eren els temps en què la classe obrera i els camperols no rebien cap mena d’educació i formació per part dels estats capitalistes/feudals. En alguns casos aquesta formació anava a càrrec de l’església, en forma d’adoctrinament, que exercia el control ideològic mitjançant la “caritat”.

Aquest espai de temps corresponent a l’oci ha comptat amb innombrables expressions al llarg de la història dels Països Catalans. Podríem considerar gran part de la cultura popular i tradicional com a producte d’aquesta utilització del temps no productiu o de descans de cada dia i dels dies no productius del calendari. Moltes d’aquestes expressions han anat aparellades durant segles a activitats d’adoctrinament ideològic (com en el cas religiós), de submissió als braços militars o aristocràtics, d’obediència a la classe dominant, al patriarcat. Però també la podem considerar com a expressió de la cultura més purament popular (expressions relacionades amb els cicles naturals, amb antecedents pagans, amb la producció agrícola o els gremis, amb la sàtira o la paròdia, etc. i posteriorment amb altres formes d’oci més modernes lligades a l’espai urbà, com la lectura, l’associacionisme, els Jocs Florals, l’excursionisme, l’esport o l’espectacle ).

La progressiva implantació del mode de producció capitalista va suposar un seguit de canvis radicals en aquestes relacions, que desplaçaven els espais d’esbarjo fins als mínims. Els canvis demogràfics al llarg del territori, les migracions als espais urbans industrials, i els minsos espais de temps que restaven de l’explotació laboral van transformar radicalment les relacions i l’existència humanes de la classe treballadora. Les jornades de treball de més de 16 hores per a adults, homes i dones, i per a infants, van capgirar en poques dècades les formes d’oci de les classes populars. Amb jornades d’explotació salvatge no existia temps per a l’esbarjo. Ni per a la formació intel·lectual.

Algunes teories han vist en aquesta transformació, i en les migracions del món rural a l’urbà, uns dels pilars de la formació del catalanisme durant el segle XIX. L’enyorança de l’Arcàdia rural, amb un espai de temps per a aquest esbarjo i un rol social reconegut per a l’individu, hauria portat a la sublimació en forma d’expressió cultural/nacional davant d’aquell desajustament traumàtic per als obrers originaris de les comarques catalanes.

No és casual que, en una situació de degradació humana com les concentracions obreres urbanes, les primeres propostes d’organització i racionalització del temps d’esbarjo provinguessin de sectors progressistes i del socialisme utòpic en primer terme, moltes dècades abans de la reivindicació internacional de les 8 hores.

Un dels antecedents d’aquesta autorganització per dotar els treballadors de cultura i d’un espai d’oci dignificador fou l’Ateneu Català de la Classe Obrera, una associació fundada el 1861 a Barcelona que tenia com a objectiu formar els obrers intel·lectualment i dignificar-los. Tenia, doncs, una funció paral·lela a la de les primeres formes d’agitació i organització sindical vinculades a la Primera Internacional: no debades, el general Manuel Pavía el va clausurar el 1874, una de les mesures del cop d’estat que va reinstaurar els borbons.

Cal destacar també l’experiència i l’obra d’Anselm Clavé (1824-1874), republicà i socialista que va dedicar la seva vida a construir un teixit social de grups corals amb la finalitat d’apartar els treballadors de les tavernes. L’objectiu de Clavé fou apropar la música i la cultura al proletariat industrial que treballava llargues jornades en dures condicions i no tenia cap oportunitat de gaudir d'activitats extralaborals de cap mena, ni oci ni sanitat ni educació. Molt aviat aquesta tasca va donar els seus fruits i va contribuir a l’organització i la conscienciació de la classe obrera, que abandonava les tavernes i els tuguris per acudir als ateneus i cors de Clavé.

En el segle XX aquesta relació de l’oci i el treball es transforma radicalment, perquè els canvis econòmics i socials van imposar uns espais i una distribució del temps d’oci determinats als països capitalistes. D’una banda, pel que fa a la distribució del temps, cal contemplar i destacar la conquesta dels dies festius del calendari (en el cas del dissabte com a dia no laborable i altres festius).

D’altra banda, les transformacions econòmiques i socials van afectar les antigues formes d’oci dels catalans i catalanes. Els centres industrials o l’activitat menestral ja no seran el nucli de l’activitat urbana, al voltant dels quals existien els habitatges dels treballadors, el mercat, el comerç i els serveis, i per descomptat les entitats associatives en forma d’ateneus o centres culturals. Amb els anys, les importants modificacions físiques de l’espai urbà han allunyat els nuclis de producció dels llocs de residència dels treballadors, un fet que a més d’un desarrelament respecte a l’entorn ha comportat un greuge afegit de mobilitat, de recursos materials i de temps restats a les hores de descans i esbarjo.

Transformacions accelerades a les darreres dècades

Com hem exposat fins ara, les formes d’oci han variat al llarg del segle XX. Ara bé, durant les darreres dècades aquests hàbits d’esbarjo han sofert unes transformacions molt més accelerades en què la producció, el consum i la tecnologia han estat determinants. I és clar, també ho han estat els canvis socials i polítics viscuts al nostre país. Però fet i fet, la funció alienadora i adoctrinadora que complien les tavernes o les superestructures religioses continua present en altres formes d’explotació comercial i control ideològic.

Pel que fa a la vinculació de l’activitat política i aquest temps d’oci, cal tenir en compte que, habitualment, la militància política de l’esquerra i dels moviments d’emancipació nacional s’han nodrit i es nodreixen de les hores d’aquest temps d’esbarjo, ja que mai ha comptat amb prou recursos per mantenir activistes professionals. I si tal com hem exposat, el món associatiu mantenia uns lligams i una relació de vasos comunicants amb la militància política que pretenia capgirar les relacions de poder social o polític existents, és evident que aquests canvis en les formes i temps d’oci han afectat de retruc la militància política, raó per la qual cal preguntar-se també com han incidit en l’Esquerra Independentista.

Convindria destacar primerament els canvis profunds en les formes de vida, i de l’oci, que podríem situar a les dècades dels anys 60-70 del segle passat,  especialment a partir de la mort del dictador Franco i el procés de reforma política i reinstauració borbònica. Es tracta d’uns anys amb un fort i gradual impacte de les modes comercials, l’esnobisme i del consumisme occidental. Aquestes canvis culturals i de distribució d’aquest temps van arribar de la mà de canvis socioeconòmics importants i de la nova conjuntura política sorgida de la II Guerra Mundial. Cal suposar que la introducció del mercat cultural i de l’oci en un Estat espanyol subdesenvolupat, afavorida pel turisme i pels intents d’obertura política, va produir un canvi progressiu durant aquestes dues dècades que va explosionar amb la consolidació dels anys de l’anomenada “Transició”.

Anteriorment, dins l’esquerra política i l’independentisme militant, i és clar, dins una part gens menyspreable de les classes populars, les formes de relació personal i l’organització d’aquest temps d’oci es movien dins els esquemes de l’associacionisme i altres formes d’esbarjo nascudes a finals del segle XIX: l’excursionisme i els esplais, el món literari, l’ateneístic, l’esport, els grups musicals, les agrupacions científiques, les associacions de veïns, etc. No cal fer un estudi estadístic per copsar que els i les militants independentistes de dècades enrere provenien de cercles com l’excursionisme, uns àmbits d’esbarjo i de formació política que recurrentment havien estat emprats com a cobertura de les activitats polítiques perseguides.

No es tracta de fer una valoració de caire “moral” sobre si aquesta militància de les diferents dècades del segle XX assistien a la vegada, o en alguns casos, a unes formes d’oci menys enriquidores, com ara els cabarets, music-halls, revistes, dancings, clubs o tuguris dels baixos fons. Per contra, es tracta de destacar el fet que la majoria de les classes populars, aquella majoria social i especialment les persones més polititzades, dedicaven el seu temps d’oci a activitats constructives, formatives i que teixien una xarxa d’organització popular lligada als interessos col·lectius. I entre els nuclis més compromesos, una part molt important d’aquest temps restant del treball, si no tota, també la dedicaven a l’activitat política estricta, una activitat que per qüestions històriques estava íntimament arrelada en la població catalana, a diferència de l’actualitat, en què el terme “política” arrossega el descrèdit i la desconfiança.

D’altra banda, entre els elements distorsionadors de l’anterior organització sociocultural, sindical o política caldria destacar l’aparició de la televisió com a mitjà de control i d’alienació a mans de l’Estat franquista. La televisió va aconseguir allò que altres mitjans com la ràdio, el cinema o la premsa escrita no havien aconseguit fins aleshores, alhora que introduïa patrons de consum, el desclassament entre la classe treballadora, la passivitat i l’individualisme. El control ideològic i l'alienació de les masses per la via audiovisual van permetre un domini directe de la interpretació de la realitat i dels interessos de la població. Cal entendre que aquest fenomen es va produir a través d’un desplaçament de les activitats d’esbarjo o formació existents (i del temps diari que s’hi dedicava), que van ser substituïdes per la retransmissió de partits de futbol, telenotícies i una innombrable llista d’espectacles televisió per desviar l’atenció dels receptor(e)s.

En el cas concret de l’Esquerra Independentista, podríem apuntar l’any 1989 com a data significativa i simbòlica de canvis en els hàbits d’oci. En aquest any i posteriors, el moviment va viure episodis importants per a la seva evolució (congrés de Lleida d’ERC, aparició de Catalunya Lliure com a consumació del Front Patriòtic, escissió de la IV assemblea de Terra Lliure, salt selectiu en la repressió, ofegament mediàtic, etc.), als quals cal afegir les repercussions de  l’ensulsiada dels estats socialistes d’Europa.

Però cal parar esment també en dos fets que sovint han passat desapercebuts: en començar els noranta s’inicien les emissions de les televisions privades a l’Estat espanyol i s’expandeixen unes noves formes d’oci de masses (les macrodiscoteques i el món de l’oci nocturn, la implantació social de drogues lúdiques, un nou consumisme lligat al desenvolupament econòmic). Aquests dos elements, la televisió privada i el nou oci nocturn de masses, reblaran el clau just en l’entrada dels anys 90 i en la conjuntura de 1992, i acompanyaran la imatge de “modernització d’Espanya” amb uns nous patrons ideològics i culturals (ideològics pel caire conservador, espanyolitzador, militaritzador, desclassador i masclista a través de l’estètica, la música, el consum, l’empobriment intel·lectual).

Els casals independentistes i expressions culturals com el “rock català” i tot un conjunt de relacions emmarcades en l’oci, que han estat adjectivades com “del rotllo” (concerts, bars, acampades, etc.), van aparèixer amb força just amb el declivi de l’independentisme combatiu organitzat i la irrupció d’un partit parlamentari –ERC– que va recollir el que havia sembrat l’Esquerra Independentista. Aquest declivi organitzatiu, coincident amb l’expansió de determinades formes d’oci de masses (la introducció de les drogues lúdiques a gran escala o la legislació que afavoria les grans televisions privades), va donar pas a un microcosmos de col·lectius, casals i lleure independentista fins a l’actualitat.

Perquè si analitzem el procés cronològic del naixement i expansió de casals independentistes i ateneus, que compleixen una tasca cabdal per a la difusió social del discurs independentista, podem observar com coincideixen amb el destarotament organitzatiu i l’afebliment del nucli estratègic. Aquest fenomen mereixeria un altre article per analitzar com molts antics militants independentistes van abandonar l’enquadrament i van passar a un altre model de militància emmarcada en els casals i les activitats lúdiques/culturals amb rerefons polític.

Replantejar l’oci “del rotllo”

En l’actualitat, en un moment de crisi en què el model d’oci masses de les dues darreres dècades sembla desgastat i sobretot és poc assequible per a les butxaques dels treballadors/es, convindria analitzar alguns aspectes positius i molts altres de negatius de l’oci “del rotllo” que conviu amb l’activitat política de l’Esquerra Independentista, entre d’altres raons perquè aquest model no difereix gaire de determinades formes de l’oci de masses. Caldria replantejar-se, doncs, algunes dinàmiques i inèrcies en aquest àmbit. N’apuntem algunes idees:

-Els casals i ateneus haurien de superar definitivament la funció purament lúdica de la seva activitat i prioritzar les activitats formatives i de relació social amb el seu entorn. La seva supervivència s’hauria de centrar en l’esforç dels associats i no pas en la gestió d’activitats lúdiques o serveis de bar.

-L’Esquerra Independentista organitzada hauria de superar definitivament el paper de dinamitzador de grups musicals i altres formes d’oci. La dinàmica de difusió i organització d’actes d’autoconsum lúdic només condueix al desgast i al desencant de la militància, ja que els objectius polítics queden diluïts en un treball que no es rendibilitza políticament. Caldria recordar que l’objectiu d’un moviment polític no és pas “organitzar-li la festa a la gent”.

-Cal eliminra les actituds liberals i benevolents amb el mercadeig de drogues en espais lúdics com els descrits. En aquest sentit, una mesura de sensatesa també fóra eradicar els excessos de consum de l’alcohol i de tòxics que distorsionen les relacions interpersonals, suposen un perill per a la seguretat i afavoreixen conductes desintegradores respecte al col·lectiu (que van des del trencament de la confiança fins a l’afavoriment de confidents).

-La gestió d’aquest oci hauria de partir d’intervencions responsables que posessin fi a la pràctica del rumor destructiu com a motiu de conversa.

-Un oci madur i responsable en les relacions personals no hauria d’afavorir rols de la ideologia dominant (lideratge informal, masclisme, actituds acrítiques, individualisme, etc.).

-Els casals i ateneus no haurien no haurien de concebre la seva activitat en funció de la seva pròpia existència local, sinó en funció del conjunt de moviment i, per tant, haurien de tenir vocació de reconstrucció nacional.

-Qualsevol activitat d’oci hauria de partir d’una voluntat de pràctica social i no marginar sectors de la societat no coincidents amb nosaltres per qüestions de generació, d’origen o de gustos estètics. En aquest sentit, convé superar molts trams per fer arribar el missatge de l’Esquerra Independentista al conjunt de la població: recloure’s en el gueto militant i en l’autoconsum és la pràctica més nociva per al nostre moviment.