Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
El sindicalisme nacional i de classe va ser clau per garantir l'èxit de la vaga general a Galiza

Els resultats de les enquestes que predien el grau de participació a la vaga general de Galiza o van fracassar estrepitosament o simplement estaven manipulades. El que és clar és que els mitjans de la burgesia aquest cop no han desmobilitzat la classe obrera.

Una cultura específica i una pràctica singular de quatre dècades d'existència del sindicalisme nacional i de classe permet explicar perquè a Galiza la vaga fou molt més seguida que a la resta de l'Estat i perquè a les manifestacions foren tan nombrosos els episodis de combativitat exprimits pels sectors de la classe obrera gallega.

04/10/2010 01:53 Internacional

El fet diferencial obrer gallec va ser clar el 29 de setembre. Galiza és una nació i la classe treballadora va actuar de forma pròpia a l'hora de participar en la lluita. L'autoorganització sindical deriva precisament d'un quadre específic anomenat Galiza, en el qual es desenvolupa la lluita de classes.

Aquesta situació va obligar el sindicalisme espanyol a implicar-se més que mai a la vaga per evitar ser ignorats per les grans empreses i els sectors estratègics del sindicalisme gallec. Malgrat la corrupta burocràcia pactista de la direcció de la Confederación Intersindical Galega (CIG), centenars de milers d'obrers i obreres van optar per adherir-se a la vaga i participar activament d'una jornada que es pot definir d'històrica.

Una vegada més, la classe obrera ha mostrat el seu enorme potencial de lluita, i el proletariat gallec ha rebut una lliçó de confiança per resistir i aturar les agressions del PSOE i el PP unint-se com a classe enterrant el derrotisme, les actituds temeroses o vacil·lants, la desconfiança sobre la seva capacitat de lluita que alimenten els sindicats grocs, les direccions liquidacionistes i els partits institucionals de l'esquerra domesticada.
 

El carrer va exercir d'epicentre de la presa de decisions desautoritzant les majories aritmètiques del parlamentarisme burgès. No obstant això, el 29-S no pot ser entès com un punt d'arribada, ha de ser l'inici d'un procés de mobilització permanent, d'acords presos des de la base, de lluita ideològica, d'injecció d'autoestima i moral a l'enorme potencial que té la classe obrera gallega per tal de poder derrotar els governs burgesos i anar construint una alternativa revolucionària que necessita el proletariat gallec per superar la partitocràcia que monopolitza el Parlament, així com les polítiques procapitalises del PP-PSOE i la pseudoalternativa del BNG-IU.

La classe obrera gallega no s'ha de conformar amb moderar el gir neoliberal de Zapatero, sinó que ha de fer passos endavant en el camí d'obrir consciències cap al socialisme. El diàleg obert el dia següent entre el sindicalisme espanyol i al govern del PSOE, plasmat en l'obscena fotografia de somriures i gestos mutus d'aproximació entre Cándido Méndez i María Teresa Fernández de la Vega, no sorprèn. Ja se sabia que la UGT i CCOO són una colla de traïdors. Malgrat tot, el sindicalisme nacional i de classe representat per la CIG no pot justificar-se amb el temor al fracàs per continuar evitant tornar a prendre la iniciativa, delegant-ho al sindicalisme forani.

La CIG té l'obligació de convocar una nova jornada de vaga general de forma unitària amb la Central Unitaria de Traballadoras (CUT) i altres entitats socials, sindicals i populars per tal de tombar la reforma i evitar així les anunciades agressions al sistema públic de seguretat social.

*Notícia de Diário Liberdade elaborada per a Llibertat.cat

 

Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2024 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid