x Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Si continues navegant, es considera que n'acceptes l'ús. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Massa febleses, tristament infligides i assumides

Per Josep-Maria Terricabres. Publicat al seu portal el 15 de març de 2010.

Aquesta setmana passada ha estat una setmana dura, duríssima per a molts, i alliçonadora per a tots. Poca cosa en puc dir que no sapigueu tots. Però estarà bé, em sembla, que expressem els nostres punts de vista i reflexions sobre la tempesta de neu i sobre el desastre de Fecsa-Endesa.

21/03/2010 08:46 Hemeroteca

Dic “desastre” i no dic “catàstrofe”, que és el terme justament que volen usar els dirigents de l’empresa elèctrica, perquè, si s’imposa que és una “catàstrofe”, llavors ells, per contracte i per llei, s’estalviaran de pagar indemnitzacions milionàries. Pel que es veu, les catàstrofes són esdeveniments excepcionals, gairebé sobrenaturals, i llavors les companyies se’n desentenen i tothom calla. Però, no, això que ens ha passat a nosaltres no és una catàstrofe natural sinó un desastre tècnic i empresarial. Perquè, de fet, les conseqüències més greus, més importants, no han vingut pas per la neu a les carreteres sinó per la manca d’electricitat arreu.

Tenim un país amb unes infraestructures dèbils, obsoletes, que no aguanten com ho haurien de fer. I aprofitar això per donar-ne la culpa a la MAT és un cas de barra, en què es pretén abusar, un cop més de la ignorància de la gent. Que la xarxa hagi caigut d’aquesta manera no té res a veure amb la MAT, que –tant si s’accepta com si no, i jo no en sóc partidari–, té a veure amb el transport d’energia, no amb la seva distribució. I ara ha fallat el sistema de distribució d’energia. Això és el primer que s’hauria de millorar. També és cert, que el sistema elèctric d’un país –juntament amb altres serveis bàsics– hauria d’estar nacionalitzat. Una empresa privada o bé no hi fa diners –perquè és difícil de fer-n’hi si es fa el manteniment adequat de la xarxa i les instal·lacions– o bé hi fa diners, però llavors a costa del servei i a base d’esprémer recursos i treballadors tant com pot. (Fa anys ja vaig descobrir que la cèlebre, exacta i puntualíssima xarxa ferroviària alemanya, la “Bundesbahn”, havia esdevingut igual de cèlebre, però perquè s’havia tornat precària i tardana tan bon punt es va privatitzar. Creure que les privatitzacions són la solució dels problemes és creure en els Reis d’Orient. Les empreses i els serveis són o bé eficients o bé ineficients, i s’ha de veure qui garanteix millor la seva eficiència. Això no ho fan pas sempre les empreses públiques, però, certament, les privades tampoc.)

Si en aquest post insisteixo sobretot en el problema elèctric és perquè em sembla que ha estat el més greu i el més significatiu. També hi ha hagut errors greus a les autopistes –en el seu tancament o obertura, en les seves condicions de transitabilitat– i n’hi ha hagut a moltes ciutats, sobretot a Barcelona, i en la coordinació o descoordinació de les mesures preses i de les explicacions donades pels responsables tècnics i polítics. Tot això és cert, però jo tinc molta més comprensió per la manca d’informació en alguns casos –perquè no es pot donar abast a tot i a tothom en un tràngol com aquest– que no pas per la fallada general del sistema elèctric d’un país, que ha deixat la gent no solament a les fosques, sinó sense serveis domèstics bàsics i sovint sense comunicació amb l’exterior, en alguns casos, durant molts dies. I no parlem dels problemes que s’han ocasionat als hospitals, llocs públics, etc.

Tot això mereix la repulsa col·lectiva, que no pot quedar en una multa. Ja s’ha fet altres vegades i les empreses han pagat més o menys la multa imposada, l’han pagat, és clar, tard i malament. De fet, els resulta més bé de preu pagar la multa que mantenir el servei en condicions. I quan vingui un altre temporal, ja hi tornarem a ser.

Em temo, però, molt, que el govern català es limitarà a renyar les empreses i a imposar-los una multa que després un tribunal encara rebaixarà. El nostre govern és (institucionalment) petit i es fa (psicològicament) encara més petit. Ja ho sé que no pot nacionalitzar el servei elèctric, que és el que s’hauria de fer si Catalunya fos independent. És clar que això ho haurien de fer uns altres líders, perquè el president Montilla va donar un malíssim exemple de poca autoestima institucional: com pot ser que el president de la Generalitat anés a l’oficina de Fecsa-Endesa a queixar-se, com si fos el president d’escala d’una colla d’usuaris ofesos? El president havia d’exigir als responsables de les companyies elèctriques que anessin immediatament a Palau a donar-li explicacions. Com a català, no vull que em representi un president d’escala, per molt bona fe que tingui i per molt bona voluntat que hi posi. Perquè llavors els que tenen realment el poder econòmic encara es riuran més de nosaltres i, per descomptat, també d’ell.

Hauríem de reaccionar, no solament contra les empreses que ens tenen en una situació colonial i tercermundista absolutament impròpia, sinó també enfront de les nostres autoritats, que no s’acaben de creure que ho són. O potser és que no saben qui som nosaltres i què esperem d’elles. I llavors, la culpa és ben nostra.

Rànquings
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
Introdueix les teves dades si vols rebre el butlletí
Vull donar-me de baixa
(cc) 2006 - 2014 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid