Depenent del grau ideològic del mitjà, ens podem trobar diverses gradacions en aquests atacs, ja que fins i tot podem trobar acusacions d'aquests tipus en mitjans suposadament “progressistes” si bé amb un lèxic més suau. També és cert que és en els mitjans situats més a la dreta on aquestes acusacions poden arribar al súmmum de la paranoia. Si les escoltés una persona que no visqués a Catalunya podria arribar a pensar que les persones castellanoparlants són empaitades i agredides al carrer pels Mossos d'Esquadra, que als patis de les escoles els professors i professores es dediquen a perseguir i reprimir a la canalla que no parli en català i que una legió de funcionaris va pels carrers buscant rètols de comerços no escrits en català per sancionar-los econòmicament.
Evidentment, qualsevol persona que visqui aquí veurà com la realitat és ben diferent i que un catalanoparlant, en segons quins territoris, es trobarà amb més problemes en el seu dia a dia que un castellanoparlant. I a més, té més riscos de sofrir veritables agressions lingüístiques, fins i tot aquelles que sobrepassen una mera intimidació verbal. Moltes d'aquestes agressions les practiquen les forces d'ordre públic. Posaré uns exemples recents:
El passat 7 d'Agost, a l'aeroport de Palma, un jove va ser agredit físicament per la Guàrdia Civil per haver-se adreçat a ells en català. El jove va ser tancat en una habitació on es va perpetrar l'agressió davant la impotència de la seva parella. A sobre, com sol passar en aquests casos, tots dos van ser denunciats per “alteració de l'ordre públic”.
El 10 de setembre, una dona d'origen sud-americà va ser detinguda a una comissaria de la Policia Nacional de Barcelona pel simple fet de parlar amb el seu marit pel mòbil en català mentre tramitava el seu DNI. En aquest cas, segurament, hi havia a més un agreujant: el racisme i el fet de veure com una persona que fa poc que ha arribat és capaç de parlar la llengua del país mentre d'altres que porten molts anys (Policia Nacional i Guàrdia Civil) no han tingut, en moltes ocasions, la voluntat ni l'obligació de fer-ho.
Personalment recordo com al 1999 em van fer fora d'una comissaria de la Policia Nacional de Badalona pel simple fet de parlar en català i negar-me a canviar d'idioma:“a mi me hablas español porque estás en una comisaria de la policia nacional i no de los Mossos d'Esquadra” em van dir. Sort que només em van fer fora sense cap agressió física. En un judici posterior, pel fet de testificar en català, va haver d'ajornar-se quatre mesos ja que “no hi havia intèrpret a la sala”. No em van sorprendre aquests fets doncs jo en aquella època ja sabia el que hi havia. Em va sobtar més que els meus companys sindicalistes del judici, castellanoparlants i que ja coneixien la meva voluntat de fer servir sempre el català fora de l'àmbit familiar (érem tres persones les acusades) i l'advocat després em demanessin que per què no els havia avisat que testificaria en català.
Lamentablement aquests fets no són puntuals. Hi ha territoris on les agressions al català encara compten amb una major impunitat com és al País Valencià on molts grups d'ultradreta campen a la seva fent agressions físiques contra persones i entitats davant la passivitat de les autoritats. Ara bé, tranquils, que aquestes agressions no sortiran habitualment pels mèdia que tanta obsessió tenen en mostrar-nos les “agressions” al castellà. Només faltaria!!
