Sísif, Edip i Salomó a l’Esquerra Independentista

Per Joan Rocamora

Massa sovint, molta de l’activitat política del nostre moviment no va més enllà del foc d’encenalls i del fum d’estampa. Una activitat d’autocomplaença que s’esgota en el temps, en les generacions, fins que una altra fornada de persones pren el relleu d’aquesta activitat esgotadora que no ens condueix molt lluny. Això ho dic alt i que m’ho rebatin. No és només una sensació. Crec que vivim immersos des fa uns anys en una activitat política que podríem considerar de sísifica, en què alguns s’entesten a negar els seus antecedents polítics moguts per un reflex edípic, i en què, davant les situacions importants de preses de decisions col.lectives opten per trencar la criatura abans de reconèixer la seva vertadera maternitat col.lectiva, en un estúpid rampell de possessió que reprodueix el judici de Salomó.

14/06/2009 15:44 Joan Rocamora

Llavors Salomó va dir: "Partiu pel mig el nen viu i doneu-ne la meitat a l'una i la meitat a l'altra!", però la mare veritable va respondre al rei: "No, Senyor meu! Doneu-li viva la criatura, no la mateu". Aleshores Salomó es va adonar que la vertadera mare era la que va negar-se a  què el rei matés la criatura.
                                                  La Bíblia (1Re 3, 16-28)


Tot i que també és cert que hi ha tot de persones que malden per eixamplar i consolidar les propostes polítiques d’un moviment que ja fa trenta anys que camina, i de més lluny, i que ha incrustat una consciència crítica i una identitat política –i les seves propostes- entre la població.

És un fet que des fa quinze anys l’Esquerra Independentista viu a remolc de la inversió, avenços i també del llast de les generacions precedents. Perquè en els darrers quinze anys, difícils, complicats i repetitius, la massa social que s’hi mou a l’entorn sobreviu sense trencar la rutina, sense realitzar un gest desmesurat que capgirés la història (en paraules de Miquel Martí i Pol).


 I és que moltes persones vàlides, amb els anys han renunciat a la rutina cansada i desagraïda, torpedinada de vegades pel subjectivisme de gent que “fa política” per passar l’estona o per satisfer les seves necessitats psicològiques. Hi tenen tot el dret, perquè realment el pati de casa nostra no és jardí de roses i els guanys no els compensa els tràngols de desgast personal o els pocs avenços de la tasca col.lectiva. Però haurien de repensar-s’hi, ja que cal que hi siguin perquè puguem fer anar aquesta màquina que, malgrat tot, avança. I per un principi de solidaritat: cal combatre entre tots allò que paralitza, distorsiona o alenteix un moviment polític que pretén girar la truita.


Contràriament, algunes de les persones que en un temps remot havien esgrimit les posicions més intransigents i puristes sense mostrar una bateria d’arguments, temps després han aparegut en algun partit d’ordre, dòcils com anyells, justificant aquest canvi de posició des del “realisme”, des del pragmatisme. Altres tants d’aquests resten a casa, o comparteixen l’oci alternatiu com a única forma de militància (inclosa la manifestació de torn presa com a forma d’exhibició). Una situació que es dóna des del consentiment general i la sensibilitat de prendre les coses tal com vénen o de la idea liberal que “cadascú fa el que vol”, unes postures que invaliden la consciència i la decisió col.lectiva. Que confon la política amb l’amistat i el bonrotllisme. I que ens porta a l’immobilisme i al desgast.

Aquesta reflexió, que se sosté en l’experiència, em va portar a pensar que vivim com a moviment polític el mateix mal que Sísif, condemnat a l'infern i obligat a empènyer una pedra enorme pendent amunt per un vessant costerut eternament. Una feinada i un esforç inútils, ja que cada cop abans d'arribar al cim de la muntanya la pedra sempre roda cap avall, i com Sísif hem de tornar a començar de nou des del principi. Com el mite grec, algunes persones del nostre moviment pretenen que existim perpètuament sense que res canviï, però a canvi d'un preu alt per a tothom, no descansar i repetir cíclicament aquest esforç que no ens portaria enlloc (per molt que ens satisfaci).

En aquest mateix sentit, els qui temen que res no canviï massa, ja que la situació actual és on es poden sentir còmodes i sobreviure, parteixen d’una percepció errònia i condemnada a la dissolució gradual. Un grup que pretengui transformar la seva realitat, autoidentificat com a revolucionari, transformador, rupturista i altres qualificatius, no hauria d’evitar el risc d’intentar capgirar les coses, perquè aquesta hauria de ser la seva funció principal.

Però arrosseguem un altre mal, que afavoreix aquest immobilisme polític. Al meu parer, a l’Esquerra Independentista s’hi va encastar des fa uns anys un reflex edípic que nega la paternitat d’aquest moviment, els seus referents polítics, simbòlics i fins humans. Un reflex, en termes psicoanalítics, que podríem interpretar com un conflicte, que potser haurem d’esperar que es resolgui mitjançant la identificació, en què el fill adoptarà finalment les característiques del pare (o mare). Però entretant, i durant aquestes darreres dècades, aquest fenomen ha entorpit l’avanç d’un moviment polític que, com qualsevol altre del món mundial, necessita de l’acumulació de forces, d’experiència i de llegat simbòlic per tal d’avançar. I ja és hora que se superi l’odi envers la paternitat (o maternitat) política, ja que només a través d’aquesta maduració podrem avançar com a moviment.

Aquesta negació freudiana que obvia o ataca la lluita de la generació anterior és fenomen innegable, comprovable i fins reconegut per algunes de les persones que l’han alimentat durant un temps i després han corregit aquest error. Un fenomen que ha consistit en la crítica despolititzada i visceral constant, en la censura d’aquests precedents històrics i polítics, i, és clar, en la recerca d’altres referents teòrics, simbòlics i personals que els allunyen dels postulats de l’Esquerra Independentista. Un fenomen de negació que acosta aquestes persones o grups a postures emmarcades en l’estatalisme (marc espanyol), que els allunya de les lluites populars reals o els condueix a pràctiques i expressions marginals, no per minoritàries, sinó pel seu nul arrelament social. Una negació freudiana que podríem resseguir en moltes individualitats, persones que  després d’un rocambolesc camí de radicalitat verbal han anat a raure a  estranyíssimes situacions i, finalment, han quedat a les antípodes de la lluita independentista o, en altres tants casos, han restat a casa seva insatisfets. Alguns altres, d’aquest trajecte polític fins n'han obtingut una experiència ideal per traspassar-se a una pràctica político-tècnica, professional, per situar-se en el seu projecte individual de vida.

Però en la meva opinió, d’aquests entrebancs que han alentit el nostre avanç polític i social, les comparacions amb la rutina de Sísif i la negació d’Edip, el més preocupant ara per ara és la decisió del judici salomònic. Ens trobem en un moment històric en què haurem de decidir si continuem perpetuant la dinàmica de les dues darreres dècades o fem passes de gegant en la nostra lluita d’alliberament. I personalment crec que tant és saltar com córrer, però l’important és que avancem. Per això, i per tot l’exposat anteriorment, en cap de les situacions ningú ha de deixar-se portar per l’afany de la falsa mare del judici de Salomó. Perquè aquesta criatura és de tots, i ha de créixer i ha de caminar. Malgrat que uns l’hagin parit, l’hagin ensenyat a caminar, a pensar i a parlar.

Tots som la criatura salomònica, que ha de començar a obrir-se camí, a passar a l’etapa adulta. I convé que creixem, en primer lloc, desempallegant-nos d’aquells que la voldrien morta, o perpètuament infantil, abans de perdre'n la seva propietat exclusiva.